dijous, 1 de juliol del 2010

VAMOS, RAFA!



Trasllado aquest mail d’una amiga anglesa d’un amic meu, que me l’ envia per correu. Crec que és de molt interès davant la ona d’esdeveniments esportius, com Wimbledon, el Mundial de Sudàfrica, les curses de fórmula 1, que pretenen fer-nos oblidar les barbaritats de la política, la economia i la judicatura, amb el desprestigiat i inconstitucional Tribunal Constitucional al davant . Amb franca col•laboració amb aquesta política de distracció de les gents i amb l’ànim de l’"embolica que fa fort” publico la queixa de la dama anglesa, que es diu Lady Ballstoaster.
(Si la voleu llegir podríeu fer-ho recordant l’accent inconfusible del bon amic Matthew Tree)

“Estimat amic,
Com ja saps, em plau anar a Wimbledon a seguir els campionats de tenis. Al plaer de veure joves musculosos i ben plantats – el meu home prefereix a les germanes Williams- s’hi suma la tradició familiar, doncs ja el pare i l’avi anaven a tant tradicional esdeveniment esportiu, amb la presència de la família real i el pes de ser els inventors del joc d’aristocràtica nissaga. .
Darrerament i especialment quan juga un noiet de Manacor que es vesteix com si fos un sioux, amb un mocador lligat al cap, molta gent del públic canvia el comportament escrupolosament britànic de premiar el bon joc pel damunt del partidisme patrioter i de barriada, per convertir el joc en una mena de confrontació al pitjor estil de les del foot-ball proletari i canalla, desproveït de tota mena de glamour. Noietes morenes d’aspecte típicament meridional criden com hooligans quan l'alot guanya algun punt, i es pinten la cara amb els colors de guerra com els aborígens de les Illes que va descobrir el nostre admirat Cook. Sovint el jutge de cadira les ha de cridar a l’ordre, exigint el respectuós silenci que permet no desconcentrar els contendents.
Francament, aquesta barreja d’esport i nacionalisme no l’acabo d’entendre prou bé.
Més aviat crec que les pulsions sexuals fan que les noietes tinguin tan estrany comportament, tot i que el manacorí no és res de l’altre món, però el que ja no entenc es veure’ls a ells, enarborant banderes amb un toro al mig ( heu canviat de bandera darrerament?) i cridant com quan juga la Selecció Espanyola contra la de Portugal. Aquesta barreja de nacionalisme i esport no l’hem tingut mai a Wimbledon i més aviat aquí ha primat sempre el fair play. Per acabar-ho d’adobar, el de Manacor acostuma a fer un acte reprovable i fora de tot protocol: es treu el suat i brut mocador del cap i el llença al públic, com si fos un cantant de rock llençant els calçotets. Sense anar més lluny, ahir, al finalitzar el match Nadal – Soderling, el drap fastigós me’l va encasquetar a la cara i aquest correu l’escric des de la banyera on hi porto tot el vespre, per treure’m la ferum de suor agre. Espero que si guanya la final, tingui la decència de no fotre-li pel nassos a Sa Majestat o al Príncep de Gal•les.
Afectuosament.
Claire Ballstoaster”

6 comentaris:

  1. Quan era jove havia sentit una certa admiració pel mític fair play britànic que es personalitzava en el ritual del tennis de Wimbledon, amb els jugador vestits impecablement de blanc i el jutge de pista fent breus peticions de silenci. Un silenci tan sepulcral que fins i tot el locutor de la televisió xiuxiuejava més que parlava. No sé exactament quan tot allò se'n va anar a can pistracs, perquè vaig anar perden l'afició pel tennis en particular i l'esport en general, però he de dir que avui en dia em fastigueja tot plegat: l'esport i el nacionalisme.

    ResponElimina
  2. Esport i nacionalisme són una barreja perillosa. Hi ha qui diu que serveix per lliurar tensions de més importància, però tot junt em sembla una rucada de les més grosses, amic Brian.
    Salut.

    ResponElimina
  3. A mi esport i nacionalisme em semblen una mateixa cosa, perquè finalment s'ha fusionat. Més val anar a veure les onades com trenquen a la platja que no pas un "match".

    ResponElimina
  4. Com moltes de les coses que es fan i es desfan, l’esport en si mateix no és nociu. Comença a ser-ho quan surt un Pierre de Coubertin i posa a competir nacions contra nacions en plena efervescència nacionalista –allà pels començaments del segle XX- en una mena de recreació de les olimpíades de la Grècia clàssica, talment com Mussolini anava a retrobar l’imperi romà, els Nazis les essències dels mites nòrdics i més a prop, l’esperpent delirant de l’Imperi dels Reis Catòlics.
    M’agrada l’esport i veure trencar les onades a la vora de la platja, tot i que me’n foto dels que s’hi juguen l’honor patri quan juga la seva selecció o el seu heroi esportiu particular.
    Salut, Lluís.

    ResponElimina
  5. hi ha que veure la teva "amiga" com s'hi fixa.
    Per se, no tenen res a veure esport i nacionalisme, però hi ha qui s'ha cuitat que així sigui i cada vegada més, amb la tele i últimament tots van uniformadets iguals amb la samarreteta del seu país i perruques i altres estris ornamentals frikis, tot plegat prou deplorable.

    ResponElimina
  6. Mira, en el fons m'ha fet riure, i m'ha fet pensar en aquelles series britàniques tan serioses, malgrat la veu en off del públic riu. I per postres li tira el mocador suat... ho deixarem aquí, que jo sóc molt mal pensat.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog