dijous, 29 de juliol del 2010

Hunde, wollt ihr ewig leben ? (Gossos, és que voleu viure eternament?)



Era la batalla de Kolin, l’any 1757. Els granaders prussians fugien de la batalla, esporuguits i amb l’únic objectiu de salvar la pell. En Frederic, dit el Gran, l’Emperador, des del seu escambell, a recer i rodejat del seu Estat Major, es va emprenyar com una mona i els va cridar : "Hunde, wollt ihr ewig leben ? (Gossos, és que voleu viure eternament?)

 
Amb aquest pensament al cap em trobo al cementiri alemany que hi ha a La Cambe. És a primera hora del matí d’un dia nuvolat i fresc,  malgrat ser al principi de l’estiu. Hi vaig carregat de prejudicis, doncs allà hi jeuen molts membres de les tristament famoses SS, com el major Adolf Diekmann, assassí de dones, vells i nens a Oradour sur Glane, o el capità Michael Wittman, heroi de les forces blindades, que jau enterrat amb els quatre membres de la tripulació del seu tanc –sembla ser que va ser difícil saber qui era qui quan els van treure de la ferralla del vehicle destruït- a més de molts membres de la fanàtica organització d’en Himmler.
Un silenci, trencat per la remor d’un vent suau que balanceja els arbres i el piular d’uns ocells, presideix l’estranya pau habitual dels cementiris, farcides de suggestions i mals averanys, en aquell gran  prat  sembrat de creus i plaques, sota  de les quals hi jeuen 21.222 alemanys que van morir aquella primavera i estiu del 1944. Unes poques persones deambulen com fantasmes entre les plaques i les creus, tafanejant com nosaltres, o cercant una tomba determinada. Algun pom de flors, o petites corones posades damunt d’algunes d’elles, denoten que encara hi ha algú que se’n recorda d’ells; molt més del que ens és permès a casa nostra, que la majoria no sabem on van anar a parar els nostres oncles, pares o avis que van deixar la pell a la Guerra Civil.
L’austeritat germànica es fa patent, en contrast amb el parc temàtic que els americans n’han fet del seu cementiri a la zona. Un gruixut llibre amb l’anotació dels noms i els llocs on s’han ubicat, al mig d’una sala és la única informació. Els fulls denoten l’ús que se’n fa quotidianament, amb civisme i respecte - penso que a casa nostra seria molt difícil posar un document així a disposició del primer que passa: som massa caïnites nosaltres- Hi dono una ullada i veig que hi ha un munt de no identificats, amb el lacònic nom de “ein deutscher soldat”.
No m’interessen les patums, ni els herois. M’entretinc amb les tombes de la gent comú, dels soldats anònims, d’aquests que no n’hi ha cap entrada el Google, i en una macabra loteria em dedico a tirar fotografies a l’atzar.


Heinrich Mundorff. Caporal SS, mort al 17 anys, que jeu al costat del granader Wern.Dannenberg, de 18.
Quina mena de verí us van inocular perquè anéssiu, a l’edat de desenvolupar-vos i quan molts nois encara juguen a fer-se homes, voluntaris d’ aquell despropòsit? Vull pensar que vareu ser unes víctimes més de la maror que va arrossegar tantes voluntats, que vareu obrir els ulls davant l’horror i que, voluntàriament, no vareu fer mal a ningú, però no puc.



Oskar Kirchhoff, de 18 anys. Et van furtar la vida, la possibilitat de desenvolupar la teva personalitat. Voluntari?...Ara jeus amb un desconegut, que algú deuria trobar a faltar.


Rudolf Plockl, de 19 anys. Vas ser caporal de la Wehrmacht, l’exèrcit regular. Potser et van reclutar, traient-te de l’escalfor de la llar, doncs tu no eres d’aquella llopada de les SS. Eres tant jove com ells i també deuries passar por i misèria, com ells. No vas anar mes enllà d’un juliol sagnant. Comparteixes espai amb aquest Grosswald, que no se sap si era company teu o no. Si més no, porteu seixanta-sis anys fent-vos macabra companyia.


Leonhardt Stamm. No sé on vas caure ni com vas morir. Potser vas patir i te’n vas assebentar, o potser va ser un vist i no vist. Tu sabràs! Sabem que eres granader, tenies 17 anys i van portar les teves restes  a Mont-des-Huisnes, a prop del Mont Sant Michel. 

"The knotted gun" de Carl Fredrich Reuteswärd situada al Memorial de Caen.

7 comentaris:

  1. Un text molt bonic, i de fet aconsegueixes que sigui emotiu. I de passada una reflexió oportuna sobre com tracten els fets històrics (allà i aquí).

    ResponElimina
  2. lliçons que mai acabem d'aprendre, gràcies

    ResponElimina
  3. Lluís, Clidice,
    Em va impressionar molt la visió d’aquells indrets i la constatació dels milers i milers de joves que hi van deixar la pell. Sovint si llegeixes història o veus documentals, sembla que hi hagi un cert distanciament, com si tot fos ficció –potser els mitjans audiovisuals i el cinema ens han tornat una mica mesells- Per mi va ser topar amb una constatació empírica de la magnitud de tot aquell despropòsit. Tot era cert!... L’objectiu del post és el de transmetre una mica aquesta sensació...

    ResponElimina
  4. El meu pare també tenia 19 anys quan se'n va anar voluntari a combatre per la República. Ell en va tornar (es clar, sinó jo no estaria escrivint) però d'altres, igual o més joves, no. I el mateix va passar a la banda dels rebels. Quin verí els hi van inocular? Tan se val. Amb verí o sense, si us plau per força, per una causa justa o injusta, milions han continuat morint a les guerres. I continuaran. No hi ha aturador.

    ResponElimina
  5. un bon text, terrible, el me pare va anar a la guerra (li varen dur) amb 19 anys com el de Brian, pero no voluntari, amb els Reublicans, si no hi anava el pelaven. Va tornar, però molts s'hi varen quedar pel camí.
    Tinc un llarg poema, els deu mil, contra la guerra, a veure si m'en recordo i et deixo l'enllaç.

    ResponElimina
  6. http://anoarra.blogspot.com/2010/01/els-deu-mil.html

    et deixo l'enllaç.

    salut.

    ResponElimina
  7. Brian i Francesc, gràcies pels vostres comentaris.
    El pare i un oncle meus van ser mobilitzats per l’Exèrcit Popular, l’un amb 23 anys i l’altre amb 27. El pare el van ferir greument a la batalla de Terol, el desembre del 1937 i l’oncle va caure al sector de Pozoblanco, el setembre de 1938, i no se’n sap ni on jau ni res més. Un altre oncle, germà de la mare, de la “lleva del biberó”, amb 17 anys va perdre una cama a Balaguer, la tardor del 1938...L’estadística del de casa meva és aclaparant: quatre combatents, dels que un va morir, dos van ser greument ferits i nomes va un va tornar, després d’un llarg periple d’internaments i presó. La guerra és un gran despropòsit.
    M’ha agradat molt la teva poesia, que em poses en l’enllaç, Francesc.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog