dissabte, 15 de maig del 2010

Un projecte fallit: el tren submarí.

Som un país d’emprenedors, no ho podem negar i arreu n’hi ha mostres de reeixides i fallides iniciatives. Aquesta vegada vull parlar-vos d’una iniciativa que hauria fet furor si hom hagués pogut seguir-la investigant: el tren submarí.
En Feliu Pel•lagra i Capdevila era un taper que havia fet fortuna embarcant suro i negres cap a Cuba. Tot i que en Feliu Pel•lagra i Capdevila era de poca formació acadèmica i més conegut als bordells de Palamós que a les aules universitàries, era un admirador del Narcís Monturiol i un autodidacta en qüestions científiques, mantenint correspondència amb els més il•luminats i delirants caps del positivisme cientifista de l’època i un àvid consumidor dels avanços del segle, que llegia a les novel•les d’en Jules Verne i havia pogut constatar a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, que havia visitat de bracet amb en Francesc de Paula Rius i Taulet, l’alcalde.
El seu somni era construir un híbrid de l’Ictineo (el submarí d’en Monturiol) i la locomotora a vapor i fer-los anar mar enllà en uns viatges per ferrocarril submarí que revolucionarien els sistemes de transport de la època, ja sigui en l’àmbit del comerç com en el de la logística militar.
Hi esmerçà temps i diners, contractant eminents físics i afamats enginyers. Sembla ser que encarregà el disseny de les vies i la seva complexa construcció a un tal Alexandre Gustave Eiffel, que refusà la oferta, doncs estava atrafegat en un projecte no menys delirant, com era la torre que hauria de ser la icona de l’Exposició Universal de París del 1889. Aquell ferrocarril fou la dèria de la seva vida i en Feliu Pel•lagra i Capdevila s’hi arruïnà encarregant prototips del seu tren submarí, amb els conseqüents fracassos- quan havien solucionat el problema de la combustió submarina del carbó, es trobaven que el maquinista havia d’anar amb vestit de bus, i com que encara hom no havia inventat l’actual escafandre autònoma, calia acompanyar per la superfície el comboi amb un complex i complicat sistema d’embarcacions auxiliars i personal addicional.
Tot i que va treure unes bones picossades de subvencions oficials, el projecte va fer fallida i en Feliu Pel•lagra i Capdevila va acabar netejant sabates a les Rambles de Barcelona, gastant-se els migrats guanys en senzilles locomotores de llauna, amb les que hi jugava la quitxalla, que portava a fonejar a les aigües del Moll de la Fusta. Mentre la negror de les aigües brutes engolia l’andròmina, se’l veia llagrimejar i fer un llarg glop de l’ampolla de rom de canya que sempre duia a la butxaca, des de les seves enyorades i lucratives estades a Cuba com a negrer.
Us poso una evidència del delirant somni d’en Feliu Pel•lagra i Capdevila, que encara es pot veure anant pel camí de ronda que va de Calella de Palafrugell al Cap Roig.

5 comentaris:

  1. Al cap i a la fi, suposo que per a ell era una d'aquelles il.lusions que tots tenim, oi? Una història ben tendra, i molt humana (perquè gastar els guanys aconseguits fent fortuna en un somni em sembla immensament humà)

    ResponElimina
  2. e si non é vero ... molt bo el relat :)

    ResponElimina
  3. Està clar el perquè no va reeixir!: el suro sura (com el seu propi nom indica) i els negres, sota l'aigua, s'ofeguen. Potser si ho hagués provat amb plom...

    ResponElimina
  4. no era mala idea, només que per on sortiria el fum de la màquina de vapor que duria el comboi? Comprenc que acabés netejant sabates en Feliu Pel·lagra.

    ResponElimina
  5. No heu vist les inquietants vies que hi ha al camí de ronda,a prop del Cap Roig?. S'enfonsen al mar, com anant direcció a les Illes Formigues i inciten la imaginació de les ments més racionalistes...;-)))
    Salut a tots i totes.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog