Allò que tal vegada s’esdevingué.

Zeus fent de les seves.

Al principi de totes les coses, diuen que només hi havia la Foscor de la que en va sorgir el Caos. Tanmateix d’aquest Caos (no em feu dir com s’ho va fer -avui es parla d’una gran explosió) aparegué la Mare Terra, que, no diuen les fonts si va conèixer mascle ni res, i tota soleta va posar-se a parir un fill, al que anomenà Urà. Aquest escampà una pluja benefactora que fertilitzà les valls i les muntanyes, fent sorgir els rius, els llacs, la mar, l’herba, les flors i els arbres, les aus, els peixos, els mosquits i les paparres i tota mena de vida que pogués viure en aquell entorn.
Encara no havia aparegut l’home, doncs Urà sembla ser que no tenia previst crear una espècie tant nociva per a la Naturalesa, que era nova i tot just estrenada i li feia gràcia poder-la conservar.
Urà va anar fent proves, cardant com un posseït la Mare Terra –aquesta vegada si i en flagrant incest- i va engendrar els Gegants i el Ciclops, que li van sortir rebels, com ja passa de vegades amb els fills, i com que era un déu i s’ho podia permetre, no els va posar interns a un col•legi de capellans psicòpates com s’ha fet darrerament, nomes va castigar-los foragitant-los al Món Subterrani. Posteriorment va gestar els Titans, que van poblar el món tenint cura del millor ordre de les coses, però la Mare Terra, enutjada pel càstig sofert pels seus fills Ciclops, va induir a un dels Titans castigats -un tal Cronos i d’aquí en deu provenir la tirania del Temps en forma de rellotge - a que castrés el seu pare Urà, la qual cosa, i sense fer-s’ho dir dues vegades, va cuidar de fer amb una falç de pedra aprofitant que el Déu dormia –encara no coneixien l’acer inoxidable, malgrat el seu estatus omnipotent- Al tallar els atributs divins, li va provocar la natural i lògica hemorràgia i unes gotes de la sang del mutilat van caure sobre la Mare Terra, la qual cosa va fer que la fecundés i parís tres fúries –apa, més incestos i aquesta vegada per via contranatural !- .
Així anaven les coses per l’Olimp, morada dels Déus, que com podeu veure no desdiu gens ni mica de la política d’avui en dia.
Capat Urà i reduït a un déu impotent i tita freda, que s’anava escolant, Cronos va ser triat pels seus germans Titans per manar sobre tota la Creació, casant-se amb la seva germana Rea, que anava parint fills, però com que la Mare Terra i el moribund castrat Urà li havien predit que un dels seus fills el destronaria, ho va solucionar, engolint-los tot just acabats de néixer (que n’aprenguin els revisionistes successors i hereus de la Conferència Episcopal, tant llepafils amb les coses de l’avortament, el condó i tota la pesca eròtica esportiva sexual) .
Rea, com es de suposar, estava prou emprenyada amb el seu home ( més ben dit, el seu déu tità) en va parir un al que va anomenar Zeus, i li va ocultar, confiant-lo i a la Mare Terra (feia com fan les joves avui, dia: tirar de la iaia pel que sigui) que va fer que el criessin tres nimfes ( la qual cosa no deu estar gens malament tant per un mortal com per un immortal)
Per enganyar Cronos, Rea va embolicar una pedra amb els bolquers i aquest se la va empassar, creient-se que era el nadó Zeus. Això com per refiar-se de les deesses !...I quina mena de paladar gastava el Cronos , amb tot lo déu que era!
Quan el salvat va ser prou gran, aconsellat per Metis, de la saga dels Titans, i en conseqüència tia seva, va entrar al servei del seu pare, d’incògnit, com a coper. Quan aquest li va tenir prou confiança i estava prou refiat, l’hi va donar una metzina, la qual cosa li va provocar que vomités la pedra que anys endarrere s’havia empassat, pensant-se que era Zeus i també va treure els fills que havia anat engolint, que eren Hestia, Deméter, Hera, Hades i Poseidó. Tots van sortir ben sans i estalvis i com que eren prou agraïts, van triar Zeus com a cap per tal que els conduís a la guerra contra els Titans, acabdillats pel gegant Atlant. Zeus va recórrer a l’inestimable ajuda dels desterrats Gegants i Ciclops i va derrotar els Titans. Un cop vençut l’Atlant, va ser castigat a carregar el Cel a les seves espatlles, per la qual cosa va passar a la iconografia i com anagrama d’algunes enciclopèdies i productores cinematogràfiques la imatge d’un esforçat i musculós gegant carregant una grossa i feixuga bola. Els Titans van ser desterrats a unes ignotes illes perdudes, que ben bé podrien ser les Illes Britàniques ( potser ara encara hi viuen, disfressats de jugadors de foot-ball o de rugby) .
D’aquesta saga, manada per la mà dura i severa de Zeus, que dominava el món des de l’Olimp, i a base d’incestos i encreuaments varis amb faunes i nimfes, van anar naixent, de la manera més prodigiosa, els diferents déus i deesses, com, Atenea, Afrodita, Dionís, Heracles, etc. fent de l’Olimp una seu curulla de completes i mitges divinitats.
I ara us preguntareu què dimonis us he volgut dir amb tot això...Doncs res. M’ha vingut una irresistible crisis de caràcter metafísic i m’ha semblat oportú recordar allò que tal vegada s’esdevingué, plagiant el títol –i potser l’estil d’estar per casa, salvant distàncies, es clar- del meu admirat mestre i conciutadà Joan Oliver “Pere Quart”, que es va referir al Gènesis –una altra història curiosa i difícil de pair, que no desdiu gens ni mica de la que us he volgut explicar-
Ja em perdonareu!

Tina de Jarque, l’anarquisme i els militars feixistes (un projecte per una història crepuscular).

Tina de Jarque era una senyora de molt bon veure que sonava com a vedette de certa fama cap als anys trenta. Els habituals del Paral·lel de Barcelona, on hi confluïen gents de totes les tendències la coneixien prou bé.  Armand Guerra , un cineasta anarquista valencià, l’havia inclòs al rodatge d’una pel·lícula, que va resultar maleïda, que es diu “Carne de fieras” i que es va acabar a corre-cuita quan ja s’havien sollevat els generals colpistes l’any 1936. No es va estrenar d’immediat i els negatius semblaven perdut i oblidats fins  que van ser recuperats i la pel·lícula restaurada i muntada després d’un laboriós procés d’investigació i finalment estrenada l’any 1991.

Tina de Jarque va passar pel Madrid assetjat i posteriorment va ser engolida pels atzars de la guerra. Hom diu que va ser afusellada pels rebels colpistes, però posteriorment s’han trobat nous indicis, que obren  noves pistes, a partir d’una fosca història d’espionatge, prostitució i connivència amb els serveis secrets dels feixistes.

Ahir en parlava amb el meu germà Ferran, que va ser restaurador del film i un expert en les petites i grans històries de la guerra.

El cas de la malaguanyada Tina de Jarque pot ser tema d’una seriosa investigació de la que en pot sortir una suggestiva història de militars d’alta graduació, prostitució, espionatge, anarquistes, assassinat de persones que “sabían demasiado” i d’altres en un context crepuscular, d’un món que desapareixia per donar pas a un altre –el de la preponderància d’Occident tutelat pels americans, que ha durat tota la segona meitat del segle XX i que ara sembla també haver entrat en el seu crepuscle particular. 

Un projecte engrescador per qui en tingui ganes de ficar-hi el nas i per anar descobrint els secrets de la memòria històrica i les fites dels crepuscles generacionals. 

         

Avui també hi ha flors a les voreres.

Aquest matí he sortit a passejar. He vist roselles florir al mig dels camps i l’esclat de la natura al mes de maig. He pensat que sovint la bellesa va acompanyada de bocins de dolor, de mostres de crueltat i de contradiccions que no es justifiquen.

He volgut quedar-me amb les imatges gratificants de les roselles esclatants però em venia al cap una vella cançó que un dia vaig sentit cantar a en Pete Seeger. 

Hi ha coses que han canviat.

Diada del 20 de maig del 2010. Prèvia convocatòria dels diferents sindicats, una munió de gent de diferents procedències baix el denominador comú de treballar a l’administració pública o a empreses concertades, alarmades per l’anunci fet pel President del Govern de tocar les butxaques prou minses dels treballadors i treballadores d’aquest incomprès i sofert col·lectiu, es concentren davant de la Delegació del Govern a Barcelona.

Cares llargues, rostres crispats, algun infiltrat busca-raons disposat a empastifar la façana de la Delegació amb ous, antics sindicalistes de la vella escola, amb una mena de lluïssor a la mirada. Algú repartint pancartes i adhesius entre els seus coneguts, mentre guàrdies municipals fora de servei i de paisà fan sonar els seus xiulets, sumats a la manifestació.

Un grup de vells sindicalistes parlen entre ells:

-Guaita: veus aquelles furgonetes d’allà al davant? –diu un sorrut i marmori veterà de les batalles de la Seat i les corredisses de la transició.

-Si –diu un  altre- són les “gosseres” dels mossos. Allà dintre fotent-se de calor hi ha els antidisturbis que ens els engegaran a la més mínima ocasió que tinguin.

-Doncs a dintre hi ha una filla meva que és Mosso d’Esquadra. Tenen un bon sou i disposen de molt de temps lliure –afegeix el primer posant els ullets en blanc.  

-Ah, si?. No fotis, tu –diu un altre.

-Si, abans de sortir de casa m’ha dit: “no feu gaire gresca que no hàgim d’intervenir, eh!. Oi que fareu bondat, pare?”-  

 I al vell sindicalista nomes falta que li caigui la bava d’orgullós que està de la seva nena. 

 Aquestes coses no es veien temps enrere.

Diferències entre recursos, humans i persones.

La forma d’expressar les coses diu molt del concepte que en tenim de les mateixes. M’explico:

Estem acostumats a ser considerats el centre del món per allò que en diem antropocentrisme i per altra banda ens han inculcat essències transcendentalistes, com la que som fets a imatge o semblança de déu (no diuen de quin dels molts déus que estan i han estat ens assemblem, tot i que els de missa ens diran que ”del vertader”, cosa que de cap manera resol el problema), que som els reis de la creació ( no tenim padrina, nosaltres i ens ho diem tots sols) i que som els únics esser intel•ligents de l’univers ( que ja es dir).

Amb tanta parafernàlia megalòmana, i ve a resultar que en realitat som una espècie animal, carregada de tics de feblesa, subjecte de manipuladors que ens fan anar a la guerra, treballar a la fàbrica i malmetem l’entorn com una vertadera plaga.

Amb las religions han pretès domesticar-nos (de domus, que vol dir llar) la qual cosa significa que ens volen a casa, ben arrecerats i veient com desvaria la Belén Esteban per la TV.

Però amb les religions hi ha d’altres invents que també tenen la finalitat de que l’esser humà vagi pel camí dret, i aquest es el Dret –valgui la redundància- de l’ ius llatí.

“El Dret és la tècnica del que és bo i és just. Per la qual cosa es pot dir dels juristes, com els metges i els sacerdots; efectivament rendeixen culte teòric a la justícia i professen el saber dels que és bo i és just del que és injust, discernint lo que és lícit de l’il•lícit, anhelant fer bons els homes, no només per la por dels càstigs, sinó també per l’estímul dels premis, dedicats, si no m’equivoco, a una vertadera i no simulada filosofia”.

Ulpià, Digest 1.1.1. pr-1

Ja podeu veure que en el segle VI en època de Justinià ja filaven prou prim. Si sabem que l’Ius provenia, a l’antigor, dels formularis que empraven els sacerdots de manera críptica i que en la eterna dialèctica del monopoli del poder entre religió i estat, van ser arrabassades de mans religioses, per aparèixer, fer-se públiques i populars (les famoses i conegudes XII Taules, que són la base del Dret Romà i que trenquen el monopoli sacerdotal) podem anar perfilant la idea del tortuós camí de l’alienació del esser humà; de la persona.

Pels romans personae volia dir sonar fort, ressonar, la qual cosa es fàcil relacionar amb l’existir o l’esser. D’aquí en va sortir que les màscares que usaven els actors del teatre se’n diguessin personae, i d’aquelles màscares o personatges ja en tenim l’actual concepte de persona, que l’actual Codi Civil ( articles 29 i 30 del CC) defineix com tot aquell esser nascut amb figura humana i capaç d’adquirir drets i contraure obligacions.

Ja ho tenim tot lligat i ben lligat, com diria l’il•lustre inquilí del Valle de los Caídos:

Una vegada ens han classificat com a persona, comença l’estira i arronsa, des dels anyells del senyor dels apologetes i tomistes al racionalisme i a la il•lustració, un llarg camí on tothom hi fica cullerada filosòfica. Aparentment la persona ha assolit la cota més alta de la seva història ( dit sigui amb la boca petita) malgrat que aquetes persones, subjectes de dret i d’obligacions han estat i són carn de canó, ma d’obra barata, peces d’un engranatge mundial que fa que el món camini i doni voltes. Com formigues al formiguer i abelles al rusc, van treballant en aquesta mena de cinta de Moëbius que sembla ser que no porta enlloc que no sigui la pròpia propagació de l’espècie, seguint les lleis inexorables de la biologia, en un aquelarre pervers que sembla que digui que “quan més serem més riurem”.

En aquesta mena de pandemonium de l’anar fent, hi ha gurus i sacerdots, guies espirituals i assessors sortits d’escoles de negocis.

En el complex món del treball, darrerament han obviat el concepte persona pel de recursos humans.

Aquesta sibil•lina diferència ens fa retrocedir no sé quan anys. Si ara es feia servir a les persones, sense rubor ni timidesa, ara s’amaga el cap sota l’ala i a la persona se la degrada al nivell de recurs. En una organització, els recursos són els mitjans, les eines, la economia...però posar les persones al mateix nivell denota una davallada en la conceptualització de l’esser humà en l’àmbit del treball. Peons, conserges, operaris, administratius, comercials, són recursos. No sé si els Directors de la Cosa també són recursos humans. Quan llegeixo convenis, ja siguin de l’àmbit privat com del públic, en els seus àmbits d’aplicació solen excloure els alts càrrecs i els directius, la qual cosa em fa sospitar que no tenen pas la vocació de “recurs” que ells mateixos apliquen als altres.

Una vella història.

“Aquell cabró d’alcalde pedani m’havia denunciat. Els lladrucs dels gossos em varen despertar, i com que ja dormia vestit (jo no me’n fiava gens dels meus veïns) tot va ser calçar-me les espardenyes i esmunyir-me per la cort de porcs avall. Els civils s’apressaven a encerclar la casa, que dóna a quatre vents, i jo vaig arrossegar-me pel mig de l’hort, fins que vaig poder saltar els marges del prat i amagar-me darrere un bardissar. Quan l’escamot va irrompre dintre de la casa, trencant portes i finestres i espantant  el pare, vaig córrer prat avall, aprofitant la mitja foscor de la matinada, fins a la riera; vaig enfilar aigües amunt cap a les boscúries i els barrancs de sota el Cadí. En aquells indrets hi teníem la borda, on amagada a la femta, sota unes teules i embolicat amb un impermeable vell, hi tenia el màuser txec del 7,92 i unes pintes de munició  que m’havia endut de l’Exèrcit, quan la retirada del gener del 1939.

La rancúnia d’alguna gent del poble els deuria venir perquè, quan la Revolució, vaig prendre la iniciativa de fer construir un abeurador i un safareig públics (amb la meva voluntat i els meus collons) per la qual cosa havia hagut de posar ferms la colla de dropos que es passaven el dia jugant al naip i gandulejant, amb l’amenaça d’un vell revòlver Smith & Mason que m’havien donat els camarades de la CNT de la Seu d’Urgell. Els vaig posar a pencar pel bé comú del poble, malgrat ells mateixos...I aquesta obra encara la gaudeixen al poble avui dia.  

També m’imputaven un fet sagnant, que va ser quan una colla de la FAI, dalt d’un automòbil, van passar pel poble, duent un detingut. Varen sopar a l’hostal i l’endemà van marxar, deixant-nos com a penyora el cadàver del presoner amb el cap esberlat per un parell de trets. Com és habitual, vaig haver d’encarregar-me de fer-lo enterrar al bell mig del prat on l’havien pelat, amb la inestimable ajuda de la vella andròmina d’engegar trets per estimular el veïnat davant la seva passivitat. 

Una altra cosa que no em perdonaven era que quan van cridar lleves per organitzar l’Exèrcit Popular, vaig tenir cura del reclutament de la mitja dotzena de xicots que teniem l’edat requerida, entre els quals hi era jo mateix. Un parell –entre ells l’alcalde pedani que m'havia denunciat-varen fotre el camp, i tot i que no vaig moure ni un dit per atrapar-los –cadascú amb la seva consciència, doncs una cosa és fer treballar pel bé comú i una altra matar - segurament  aquells  paios me la tenien jurada.

Al front vaig deixar la meva tèbia  militància anarquista i vaig fer-me del PSUC (tot això, potser que t’ho expliqui un altre dia, doncs hi ha molta cosa a dir-hi). Vaig estar a l’Aragó, al  Ebre i vaig retirar-me de Catalunya cap a França, amb el càrrec de comissari de companyia.

Camí de França, varem passar a prop del poble i vaig fer una marrada per amagar el fusell a la borda.

La platja d’Argelès-sur-Mer va ser el destí on van internar-nos els gavatxos on una força de soldats colonials (senegalesos) eren la nostra custòdia. De la misèria i el mal tracte dispensat en vaig sortir quan ens van reclutar per treballar. Uns van anar militaritzats a companyies de treball, i d’altres, com jo, com que érem pagesos, a fer de mosso sense sou i poc tiberi, a unes granges particulars. El 1942, quan els aliats van desembarcar al Nord d’Àfrica, vaig fugir, doncs la França de Vichy va ser ocupada pels alemanys i deportaven a tots els espanyols que trobaven, mercès unes instruccions convingudes amb el ministre d’exteriors feixista, en Ramón Serrano Súñer.

Vaig tornar al poble, i va ser quan l’alcalde em va denunciar, tot i que jo havia procurat passar desapercebut. Vaig carregar el màuser i la munició i vaig tornar a França, on vaig contactar amb alguns camarades que estaven a la Resistència. Rebíem instruccions de Londres i donàvem cops de mà, fins que em van pescar els de la Gestapo. Va ser per un  problema d’identificació, doncs –error imperdonable- m’havia descuidat de dur la meva documentació falsificada un dia que havia  baixat a ciutat i em van interrogar amb tota la pesca de tortures i mals tractes. No em van treure res i van intentar aplicar-me la llei de fugues. Em van deixar sortir a prop de la mitja nit. Se’m va apropar un paio molt amable, francès,  que va preguntar-me si era espanyol. Vaig dir-li que si i tot seguit es va oferir a guiar-me a la frontera. Quan varem ser a descampat, a prop d’un bosquet de pi negre, vaig donar-li una empenta i vaig córrer nit enllà. De l’aiguabarreig d’ombres es distingia el moviment dels gendarmes i els alemanys que renegaven. Sonà algun tret a l’atzar que es clavà a l’escorça d’algun arbre. Mentre ells anaven a la frontera, cercant-me, on es van trobar un escamot de la guàrdia civil que col·laborava en el macabre ritual de cada nit de fer la pell als sospitosos que la Gestapo deixava anar, jo vaig anar en direcció contrària, al centre del país, on vaig tornar als caus de la resistència; vaig pelar nazis a cor que vols fins que va acabar tot allò.

Em vaig jubilar d’una feina a la SNCF i quan en Franco la va palmar vaig tornar al poble. No m’han pogut tornar a denunciar per l'amnistia, però m’han posat plets per drets de pas i per un fotimer de problemes semblants, doncs des de que havia mort el pare i abans i tot, engegaven el bestiar als prats de la casa, com si fossin seus i els he posat tanques per tot arreu.

Ens han donat pel sac per totes les bandes: els nostres i els altres. Els nostres per haver-nos deixat sols i els altres que segueixen fent-nos la vida impossible, però jo segueixo lluitant...”

Tot això m’ho contava un vell pirinenc sec i colrat pel sol, militant del PSUC, una nit de carajillos i nostàlgia del mes d’agost del 1978. Prèviament jo li havia deixat  “Eurocomunismo y Estado” d’en Santiago Carrillo, a la qual cosa m’havia respost per tot comentari: -“No l’he llegit, ni penso fer-ho. Això de l’eurocomunisme és una carallada de les grans; de comunisme nomes n’hi ha un i aquest no és europeu, és de tothom: internacionalista”... 

El Pep Guardiola

El Pep Guardiola diuen que és aquell noi que totes les mares voldrien casar amb les seves filles, en contradicció amb en Mourinho, que el voldrien per a elles soletes.

Bé, això que potser és una “boutade”, denota la qualitat de bon noi que arrossega el Pep als entorns on se’l coneix, que bàsicament és l’orbita del Barça i del futbol en general.

Jo vaig tenir ocasió de conèixer-lo molt breument l’any 1992, quan les Olimpíades de Barcelona. Amb ocasió de tal esdeveniment l’Ajuntament de Sabadell va organitzar una fira dedicada a l’esport on la Unió Excursionista de Sabadell, hi tenia un estand. En aquella època jo hi tenia un paper força actiu en aquella entitat i ens va tocar organitzar-lo. Varem aconseguir que un botiguer ens deixés un ninot (si dic que ens van deixar una maniquí, encara us pensaríeu que ens havia enviat la Judit Mascó, i aquest no era el cas) que varem guarnir de la manera més cumbaià possible, amb botes de tresc, motxilla, ferralla d’escalar, piolet i grampons, corda, cantimplora, anorac i un casc. Algú ens va dir que havíem aconseguit una magnífica icona d’una meuca excursionista, que potser va ser precursora –i qui sap si inspiració- dels deliris pornogràfics de l’afamat i nostrat film d’en Conrad Son. També hi havia material de museu, mapes i rutes d’interès, fotografies de bucòliques postes de sol i de contrallums de nois penjats d’una paret o carenejant a la bavaresa i un monitor de TV passant un vídeo de gent trescant per camins rocallosos i boscúries pirinenques. El que no hi havia era gaire gent per fer de cicerone a l’estand i mitja dotzena de sacrificats ens varem repartir, per torns, l’agradable tasca de fer la becaina a l’estand, tot esperant que algú s’interessés per fer-se soci, es volgués federar, cerqués alguna ruta per Sant Llorenç o ens fes algun suggeriment o queixa de caràcter ecològic, ja fos sobre el controvertit Quart Cinturó o l’esdevenir dels rodals agrícoles subjectes a les lleis inexorables de l’especulació.

Era un vespre tediós, amb poquíssima gent passejant per l’antiga nau industrial on s’havia ubicat la fira, quan van aparèixer tots agrupadets, com aquells nens i nenes que van de la maneta fent una visita escolar: era la selecció nacional de futbol que jugava les olimpíades. Alguna ment benpensant havia pensat que seria profitós i podia tenir interès per a ells visitar el compendi d’activitats esportives de l’industriosa ciutat sabadellenca i els portava a visitar la fira. Hi havia en Cañizares, l’Amavisca, el Kiko Álvarez, l’Abelardo, el Paco Soler, l’Alfonso, el Solozàbal, el Luis Enrique, l’Albert Ferrer i el Pep Guardiola, entre d’altres que no recordo.

Van passar indiferents, fent gresca i rebombori, sense fer cas de res que no fos alguna hostessa de bon veure. Al nostre estand, tret de la maniquí/meuca de plàstic vestida com per anar a un foc de camp, érem un parell de barons de mitja edat i més aviat peluts, que no crec que despertéssim cap mena d’interès als esforçats membres de la selecció de futbol, que encara no se’n deia “la roja”, doncs aquesta denominació encara podia ferir sensibilitats entre els poc esportius dirigents de les coses esportives, la majoria dels qual provenien del més selecte del falangisme, com el malaguanyat Samaranch.

Varem veure passar tot l’estol del bo i millor del futbol de l’època i davant nostre se’ns plantà un joveníssim Pep Guardiola. Va mirar i remirar els mapes i les rutes i es va interessar per la utilitat d’eines, com els frens per fer ràpel i material d’esquí.

Es va acomiadar amb molta polidesa i es va tornar a aturar a l’estand de costat, que era d’un equip d’handbol on va estar fent un bon munt de preguntes. Algú dels del grup sorollós dels seus companys l’apressava a seguir el grup sense entretenir-se més.

Puc donar fe que si -com diuen- la curiositat és una de les causes de la intel•ligència, la del Pep és ben evident, doncs de la nombrosa colla dels colpejadors de pilotes que es van passejar aquell vespre del 1992, l’únic que estava una mica interessat per tot el que es podia veure en aquella fira més aviat tronada i poc reeixida, va ser aquell bon noi que totes les mares voldrien per gendre i que ha fet del Barça alguna cosa més humana que un simple equip de futbol.