diumenge, 31 de gener del 2010

"Cateto a Babor"


Principio del formulario
Assolellat diumenge de tardor del 1966. Port de Cartagena. El Destructor "Alcalà Galiano”, una vella andròmina de la US Navy  de la Segona Guerra Mundial, recuperada i restaurades les velles ferides sofertes a la campanya del Pacífic i a la de Corea,  està atracat de popa al moll,  just en finalitzar el Carrer Major i en vista del monument als “Herois de Cavite del 1898” una de les moltes desfetes militars de la recent història.  Estic de caporal de guàrdia a la portalada, amb el meu uniforme, que recorda la disfressa d’en  Popeye, impol·lut blanc sobre la pintura del gris reglamentari de les mampares. El vaixell es gronxa suaument, al vaivé del moviment de les gairebé imperceptibles ones, com un bressol que adorm els avorrits mariners que vagaregen o feinegen per coberta. Solsament  el vol incessant d'una mitja dotzena de sorolloses gavines a la recerca de l'aliment, dinamitza l'ensopiment del tedi matinal.
No deixa de ser agradable estar sense fer res, la ment en blanc, deambulant per coberta, veient els molls per on, amb els seus papàs, passegen unes nenes de bon veure. També els freqüenten uns senyors, amb pinta de funcionaris, endiumenjats i solitaris, sortits de missa, que acostumen a tirar  floretes sense massa esperança,  a unes rodanxones  odalisques, generalment prostitutes del barri del Molinete, potser fastiguejades d’amor mercenari, que deuen d'haver baixat, fora d’hores de labor, a que els toqui una mica el sol del matí;  caminen de dues en dues,  amb la mirada desconfiada, decrèpites sense el maquillatge de la nit, i amb la ressaca del dia, ulleroses, la vista perduda en l'horitzó i els ulls semitancats, enlluernades per la brillant llum de mig matí que juga amb les ombres dels cordams  i els norais sobre l'asfalt i el formigó i els matisos dels reflexos de l'aigua bruta.
Les coses de l'Armada ja les tenen molt vistes els habitants de Cartagena, i molts, especialment els que no en viuen, n’estan fins el capdamunt i viuen d’esquena al mar,  però sempre hi ha algun foraster -generalment algun tècnic nouvingut a la “Refineria de Escombreras” -que demana permís per pujar a bord i visitar el vaixell. Sol anar acompanyat de muller i prole i l'oficial de torn acostuma  autoritzar-los a pujar a bord. Com a caporal de guàrdia, els faig els honors i els acullo, i m'encanta acompanyar-los per la ruta permesa (cobertes, artilleria i pont) Almenys tens alguna  cosa menys tediosa, que pelar l’avorrida guàrdia, i pots conversar amb gent que no pertany a l’endogàmic món de  la milícia.
" ¡ Coño, que cañones ! ¿Tiene mucha potencia esto? – diu el visitant- "No crea,  cinco pulgadas no dan para mucho; son antiaéreos, aunque cuando nos hacen  cargar y descargar la munición y llevarla a los pañoles, pesan lo suyo...”

Passen a prop un parell de mariners valencians parlant entre ells.

 -“Joder, que jerga habla esa gente ¿no?”- deixa anar el tècnic, cercant  amb mi un cert aire de complicitat.

- “Pues, bueno, que quiere que le diga!”  - li replico; i per donar-li una lliçó i fotre-li un bon moc,   em dirigeixo als valencians

- " Que Vicens…¿Una altra vegada de guàrdia el diumenge?..¡Doncs toquen  a fotre's, nano; toca’t els collons! " –

El valencià m’envia a prendre pel cul, amb el seu millor accent llevantí.
-“Anda, ¿usted también habla “eso”?- diu l’enginyer

-“Si, hombre, si: “eso” es catalán, o valenciano, o mallorquín -o lo que usted quiera llamarle– y se trata de una lengua románica, un idioma, que hablamos por ahí, subiendo costa arriba hasta muy pasada la frontera francesa. La toponimia, hasta más allá de la Provenza, tiene muchas connotaciones y parecidos con esa lengua, que allí, en Francia, es el Occitano, aunque despectivamente los gabachos la llamen “patois”.
- “Que diría usted, ¿es un idioma o un dialecto?” –insisteix el pesat.

“ Lo digo porqué a mi, así de oídas, me parece como una jerga, un mal refrito del castellano”.
“Si usted lo dice, caballero, pero son lenguas de parecida antigüedad e idéntica génesis: el latín vulgar, con añadidos árabes y de la primigenia autóctona lengua del país”

Intueixo que si inicio l’aferrissada defensa del idioma com a idioma, començarem una  feixuga i llarga discussió, d’aquelles de pati de col·legi, on sortiran tots els tòpics  i les insubstancialitats del tema.

 –“Lo que me sorprende es que usted también hable “eso” con lo educado y culto que parece ser y lo bien que parece expresarse en castellano” -insisteix la dona, que pel que es veu no destaca per les seves  dots diplomàtiques i deu creure que el castellà és el idioma universal per excel·lència.
“Pues si, son cosas de la cuna de cada uno. A mi me parieron en catalán, como a otro lo paren en sueco o en japonés”- li afegeixo.
En el moment en què arribem a la proa del vaixell, que apunta a la sortida del port, el presumpte enginyer s'emociona mirant fix a l'horitzó:

-“¡Anda, que pasada!.¡A uno le dan ganas de soltar amarras y salir cabeceando las olas del ancho mar, indefinidamente, siempre viajando!”- diu, amb els ulls brillants i un cert histrionisme de mal païdes lectures d’aventures.  

-“Pues si, oiga; toda una pasada, como usted bien dice “- dic, amb un deix d’amargor,  davant la tòpica cursileria que acaba d’engegar el visitant.

 -“Debe ser muy marinero este barco, tan estrecho, y con esta proa que parece una navaja”- Ara es fa l’entès, el molt cabró i si algun professional de l'Armada el sent que al vaixell n’hi diu “barco”  -penso – capa aquí mateix aquest gamarús. És com si a un oficial d'infanteria li esmenten l'escopeta en comptes de dir-ne el fusell...

“Si que es marinero, si; la construcción naval española es muy buena haciendo cascos; lástima que en tecnología punta (electrónica, armamento y todo esto) no sepamos nada y dependamos por entero de los americanos, que si no… No le digo yo a usted la de buques majos que podríamos hacer "- dic, amb sarcasme,  sense poder amagar un cert ressentiment pel meu amor propi ferit.

“Toma castaña!”- penso...

-“Si es como en todo” replica l’enginyer de terra endins, com si hi entengués molt en electrònica naval militar -“sin la técnica en inglés no vamos a ninguna parte”.
En això, els nens es mostren interessats en que els hi ensenyi la pistola reglamentària que em penja de la cartutxera.  

“Es una “Astra” del 9 largo y no se puede tocar, puesto que las armas las carga el diablo”- dic. De tota manera la trec de la funda de cuir- herència de l'ajuda americana, fins al punt que en repussat s'observa l'anagrama U.S. -i els hi la mostro amb molta cura.

En aquesta mena d’actes hi ha alguna cosa de freudià, com si els ensenyessis la cigala, penso...  

- “Esta si que la conozco”  -diu el tècnic en petrolis-  … sabréis que papá hizo la mili en Ceuta como alférez de milicias y llevaba una de parecida “-els diu als nens, tot cofoi, com per reivindicar el seu ego de mascle ferit, el  protagonisme del qual està perdut entre canons de cinc polzades, torpedes i metralladores de 40 mm, dalt d’un vaixell desconegut, que li és hostil i on la gent parla una estranya parla que no compren i el fa sentir foraster i el menysté  davant d’aquell caporal que porta pistola i monopolitza l’atenció de tota la seva família, que l’escolten com si fos un personatge d’en Salgari , mentre miren arreu amb la boca oberta i admiren aquella pistola lluent i fàl·lica i tots els exòtics i aventurers mariners que vagaregen per coberta.
S’acaba la visita, havent donat algunes explicacions sobre el pont, el timó i els aparells de navegar, com les brúixoles, les pantalles de radar i els sistemes de comunicació, que han escoltat bocabadats.
-"Hala, buenos dias y buena guardia"- em deixa anar a la portalada,  en acomiadar-nos, lliscant-me cinc duros, així com d'amagat.
"Una altra visita més i ja en  tindré pel  sopar de demà  i les copes al barri del Molinete, on hi ha les putes " -cogito ergo sum.

El menú en una tasca de mariners dita " El Jamaica" costa trenta pessetes; en diuen "un complet" i es compon d'un gran plat de patates fregides, un parell d'ous i un bistec dur i fosc,  de dubtosa procedència , pa i una ampolla d'un vi aspre i  proletari de Jumilla, servit tot en un ambient de fums de cuina i la música de fons d'un disc de "Els Sirex" cantant allò de "si yo tuviera una escoba, si yo tuviera una escoba, cuantas cosas barrería”... La qüestió de les copes al barri del  Molinete, millor que els hi ho expliqui un altre dia.
He evocat tot això perquè un amic que també va fer la “mili” a la Marina,  aquest cap de setmana m’ha fet veure un DVD amb una detestable pel·lícula titulada "Cateto a babor", protagonitzada per l’Alfredo Landa i un nen repel·lent dels de la generació de la Marisol. El film, caspós i dolentíssim  es refereix a la Marina de Guerra  i és d’aquella època i  s'assembla als nostres llunyans records com un ou amb una castanya. 










8 comentaris:

  1. històries de la Puta Mili..Ja hi he estat a Cartagena aquí on dius, una setmana Santa.
    Veus a Mallorca a la mili, vaig tenir sort, on estava gairebé tots els militars eren mallorquins i xerraven sempre en mallorquí

    ResponElimina
  2. Jo he tingut la sort de no fer la mili, però vist així m'he perdut una pila de relats. Tot té dues cares...

    ResponElimina
  3. Allà també: la majoria érem catalans de Tarragona i molts de la Barceloneta i valencians, apart els cartageneros, que nomes els veiem quan sortíem a navegar. La marineria, quasi tota parlava català i els xusqueros i algun oficial no ho podien pas sofrir. No volia tant explicar una batalleta de la puta mili, com recrear un ambient de indolència i una situació bastant comú aquells anys: es confonia parlar català (o gallec) amb una certa manca de cultura del poble, el que en castellà en diuen ser un “cateto”...

    ResponElimina
  4. Lluis: la mili és un recurs de tertulià avorrit: nosaltres parlant de "mili" i elles explicant els seus parts ;-)

    ResponElimina
  5. AAAAAH aquí me toca hablar a mí (jajaja) En Francia el Occitano es el Occitano, peeeeeero, por ejemplo el bearnés, próximo de las otras lengua, (castellano, catalá, francés u occitano) sería "patois", o sea que tenemos el occitano unificado (que no gusta a los puristas) y las variantes regionales que ellas sí son "patois". En tu comentario de los chusqueros, veo mas una enquina de la cosa franquista contra cualquier lengua que no fuera el entonces único, grande y libre español... recuerde que también se miraba de reojuelo al que hablara lenguas extranjeras (bueno, para Franco TOOOODAS debían ser lenguas extranjeras, quiero decir el euskara o el catalá)

    ResponElimina
  6. Muy interesante, Spanique, tu aportación sobre las lenguas de la France que tu bien conoces,y que por lo que veo en todas partes cuecen habas en cuestiones parecidas. Mi relato, como digo antes, no tiene otra pretensión que evocar un retrato de un momento de tedio (toda la mili lo era más o menos)y la incultura del momento, incultura que se ha ido convirtiendo en cierta intolerancia, más o menos orquestada por intereses electorales.
    Un saludo, Spanique.

    ResponElimina
  7. Però a veure, t'hi van fer un home, a la mili, o tot es reduïa a ensenyar la pistoleta per veure qui la tenia més llarga?

    ResponElimina
  8. Ha,Helter, tu si que m'has llegit entre línies!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog