diumenge, 24 de gener de 2010

Coses del idioma


El idioma propi és un fet que no es pot discutir. Hom l'ha mamat i es porta al cos, com la epidermis o els ronyons, i amb ell, com amb tot el que és somàtic, sovint es gaudeix, però també s’hi pateix, com quan un és cardiòpata o té insuficiència renal.
No hi cap la discussió de si cal o no cal oblidar la llengua pròpia, per raons òbvies, però per la mateixa raó no es pot negar la conveniència del seu correcte aprenentatge, més enllà de l'àmbit familiar, on llangueix amb el bombardeig diari de barbarismes, gal•licismes, anglicismes i altres ismes que solen sofrir les llengües en èpoques de globalització i sota la pressió dels mitjans de comunicació -si no en tenim cura, en poc de temps acabarem tots parlant un “mix” entre el castellà, l'anglès i el mandarí- diuen els pessimistes, els depressius i els catastrofistes.
Jo, quan parlo amb gent de fora i surt el tema, sovint tinc la impressió de predicar al desert. Som molts els que ja passem d'intentar ser didàctics amb aquest tema, reduït a una estèril dialèctica entre sentiments contraposats. Personalment, quan no puc evitar la controvèrsia, acabo demanant respecte per les subjectivitats de l’ànima i com que, moltes vegades coincideixen els intransigents dels prejudicis lingüístics amb els que gasten prejudicis de fe transcendental, aquesta part del discurs l’acaben entenent: “Es una qüestió de fe ...I prou!”- I aquí ja callen.
Recordo (i el tema donaria per a un llibre) sucoses anècdotes de les èpoques de la repressió: des del professor que en classe et recitava la llista dels reis gots en castellà i quan t’havia de renyar ho feia en català, al falangista adolescent, fatxenda i nostrat, que amb la seva camisa blava i la seva boina vermella, increpava al carrer la quitxalla de no més de deu anys. per no parlar la llengua de l'imperi. Ho feia en un castellà de peixatera, amb un fort accent català, d’aquell que es menja les "A" potents que empren els de Valladolid i convertint-les en les clàssiques "A/E" de casa nostra. . El mateix gamarús, davant de la provocació d'algun espavilat llengut que el desafiava dient-li que si no el parlava ell el català era per què no en sabia, passava a continuar imposant la seva exigència que parléssim la llengua de Cervantes, però ara en la d’en Pompeu Fabra. Tot allò ens feia riure i més pena que glòria , sense més rancúnies. Allà no hi havia trauma; hi havia estultícia i unes mancances i uns ridículs intel•lectuals monumentals.
Avui s'està per la comunicació i, personalment, no subscric algunes de les decisions del govern en matèria lingüística, entre elles alguna de les ja velles decisions sobre la fira de Frankfurt i la controvertida Llei del Cinema (jo soc dels de mantenir les versions originals i subtitular)…Però si que subscric el plus de discriminació positiva que mereix el idioma, avui sotmès a la pressió de d'altres. I no em val el fatalisme darwinià de l'evolució natural, que esgrimeixen alguns que defensen postures contràries (Per la mateixa raó hauríem d'abandonar als nostres malalts i descuidar els avis i convindrem que l'ésser humà ja ha madurat prou com per tenir superat tot això de manera molt clara) ni les dels que defensen sotmetre’s a predominants idiomes de transcendència en el comerç i la industria...
Sovint magnifiquem ancestrals ritus mediterranis, d’antiga nissaga pagana, com la celebració dels solsticis i les festes del foc i de les collites. La nostra llengua segueix els mateixos camins culturals: té un origen i ha tingut un itinerari, sovint tortuós i de vegades brillant, paral•lel a altres llengües romàniques, com el mateix castellà. La conservació de la llengua no és cosa de poetes i de nostàlgics. Els comerciants, més pragmàtics, aprenen anglès i, darrerament, el mandarí i el que faci falta per vendre. No hi pinten res en el debat, doncs ja se les apanyen ben sols. Els altres, podem parlar de somnis, de pensament, de cultura...
Preservar el idioma propi és car. Ja ens ho podem permetre ? ens pregunten Ebre enllà. Les plusvàlues del que venen els uns als altres no entren en aquests pagaments. Si es tracta de fer números en temps de crisis, cal parlar dels dèficits en infraestructures, educació i sanitat que ens cal sufragar, a més de finançar-ne d’ altres que ens són alienes (aquest és el discurs de moda de la dreta nacionalista des de fa 150 anys, dels regidors de l’Ajuntament de Vic i del feixista Anglada, que es va filtrant de mica en mica en una esporuguida i petit burgesa classe mitja on ens hem inserit quasi bé tothom) i no s’ hi val. No hi hauríem d’entrar, ni de subscriure'l, tot i que ens estiren molt de la llengua i ens les engalten de cavall estant.
Un hom se sap no nacionalista per convicció, però això no significa que s'hagi de plegar a d’altres nacionalismes...y posats a triar i si no li donen opció, sempre tira més el de casa, sentint que maneja els conceptes i sentiments que li són afins, és ben cert. Tot sigui dit amb el més entranyable record del mestre Zamenhof i la seva utòpica quimera de l’Esperanto, que va ser un invent exclusivament dedicat als homes i dones de bona voluntat (lingüista i de l’altra) i dintre del qual moviment he conegut bona part de la gent més noble i entranyable de la meva vida.
Kiel vi fartas samideanoj et samideaninoj?

4 comentaris:

  1. molt ben vist, una article molt lúcid. Per cert que al Zamenhoff ens li varen canviuar la Ronda per Alcazar de Toledo perquè es pensaven que Zamenhoff amb aquest cognom era un comunista.

    ResponElimina
  2. em sembla un posicionament molt coherent. Jo ja fa temps que no dialogo, ni intento fer pedagogia, massa despesa neuronal per tan minsos resultats :(

    ResponElimina
  3. L’Esperanto amb la seva vocació de ser el vincle de la fraternitat universal se’l situa dintre del que s’han dit els moviments socialistes utòpics. Quan no hi havia internet ni TV, hi havia la il•lusió de que la comunicació propiciaria l’enteniment del gènere humà, cosa que s’ha vist que és més complicada i que no ho soluciona una eina de tipus idiomàtic. Dintre de la dialèctica universalista/nacionalista que tant d’enrenou va portar al segle XX, l’Esperanto i la seva “interna ideo” s’alineava clarament com a eina fonamental del internacionalisme, per la qual cosa els feixistes no anaven tan desencaminats, Francesc, quan a Sabadell ens van furtar en Zamenhof i la ronda que tenia dedicada i ens la van canviar per la del “Alcazar de Toledo”.
    Clidice, aquestes discussions són com les de creure o no creure. Quan els prejudicis estan arrelats, difícilment els podrem convèncer; doncs que s’hi posin fulles.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Un dia vaig tenir aquesta conversa amb el meu fill de 9 anys:
    - Per què parleu en castellà amb els companys catalans?
    - Per què el català no ens agrada. Mola més el castellà.

    Al capdavall, qui ho havia de dir, a la seva generació i a la meva ens uneix que hem hagut d'estudiar a l'escola en una llengua que no era la nostra primera opció...

    ResponElimina

Cercar en aquest blog