dissabte, 30 d’octubre del 2010

Ortus i ocàs.



"Después del amor, la tierra.
Después de la tierra, nadie". 
Miguel Hernández (1910-1942)

Ortus i ocàs, aquests conceptes, emprats en astronomia per referir-se a l’albada i el crepuscle, i que marquen el començament de la claror del dia i el seu final, son prou vàlids, com a metàfora, per fer una reflexió  sobre les coses de la vida. I aquest cap de setmana de Halloween, carabasses il·luminades, castanyades i el record dels difunts, presidit tot per la por del gran misteri de la mort, bé s’ho deu valdre.
Néixer i morir, son l’ortus i l’ocàs d’un breu procés de consciència que en diem VIDA; una conjunció d’elements materials,  bioquímics, que mercès a un llarg procés evolutiu han configurat un món habitat per éssers vius, alguns d’ells dotats d’unes capacitats cognoscitives que els fan tenir consciència d’una part del món que els abasta: tot allò que els és accessible pels seus sentits limitats. És conegut que del món se’ls escapen colors que la retina no percep, olors, sabors i sons que la limitada capacitat dels seus òrgans, adaptats per l’evolució a les seves necessitats vitals, són incapaços de capir.
Aquests complexos organismes, s’han configurat des d’un  flux de circumstàncies evolutives que els han portat a l’estat actual, en un progressiu procés de milions d’anys que encara no s’ha aturat.
Però aquest éssers, al tenir consciència del seus limitats sentits, han desenvolupat un fort sentiment de por a la desaparició física, per la qual cosa han fantasiejat i han cercat la transcendència de la seva existència, imaginant-se que s’han creat a imatge i semblança d’un ésser quimèric i tot poderós, regulador i creador de les coses del univers, al que en diuen Déu. Quan morin, aquest ésser fantasiós els portarà a una nova dimensió on les seves consciències –o ànimes- seran premiades o castigades, per la qual cosa els que han assumit amb més força aquest transcendentalisme i s’han irrogat el paper de rectors d’aquests éssers, n’han fet una excel·lent i eficaç eina de control social. D’altres creuen que tornarà la seva consciència, reencarnant-se dintre d’altres cossos. Aquesta convicció d’una vida més enllà de la mort, els allibera de l’angoixa de la desaparició total de la seva consciència.
Avui sabem prou coses del món material per capir que el transcendentalisme és molt utòpic i que l’estat de consciència ho és en virtut d’una sèrie de mecanismes materials i bioquímics, que conformen la complexitat d’un ésser viu. Que es tornin a conjugar, en un futur, la totalitat de circumstàncies que configuren una vida singular d’un ésser en concret,  és més que improbable, per la qual cosa, penso, que la consciència humana singular està abocada a la desaparició. La pervivència és en la matèria, que no es destrueix ni es transforma.
Els antics, seguidors de cultes solars, celebraven amb llavors (castanyes, ametlles avellanes) l’arribada de la tardor i en feien un homenatge a la resurrecció que vindria passat el hivern. Aquesta resurrecció, penso que ja la deurien intuir en el context del gran cicle de la terra, les collites i la pervivència de la matèria, dintre dels límits dels seus coneixements i a l’abast dels seus sentits. I dintre d’aquest gran cicle és on penso que hi ha el nostre futur post-mortem, la qual cosa no deixa de ser, per a mi,  tan atractiva, o més, que els rars paradisos amb serafins tocant la cítara, o amb hurís ballant la dansa dels set vels pels segles dels segles.

Per il·lustrar una mica més la cosa, i contant amb el seu beneplàcit, em permetria recomanar el magnífic blog de HelterSkelter i la seva entrada d’avui on enllaça amb Duelity.           



10 comentaris:

  1. La celebració de la castanyada és de les poques coses que la persecució cristiana no va aconseguir embrutar. Potser perquè el tema de la mort ja els escau, els cristians tan sols li van posar al damunt això dels Tots Sants, que vol dir "tots els morts". En tot cas, un bonic apunt sobre la ressurrecció de la natura.

    ResponElimina
  2. La mort és purament un canvi més, deia Vinyoli. A casa som de castanyada, panellets els justos que qui els va inventar hauria de restar penjat de les olletes tota l'eternitat juntament amb l'inventor dels polvorones. Ara hi ha un i9nvent que ajuda a passar el panellets avall, el moscatell que aquest invent segur que és d'algun monestir de l'edat mi9tjana que varen inventar tota la cosa aquesta alcohólica.

    Halloween per a mi es un ritual llunyà que no m'afecta i que sortia a ET.

    ResponElimina
  3. Yo no se muy bien que opinar, pienso que en definitiva somos una mezcla de quimica y electricidad, que esa mezcla funciona siempre y cuando hubiera una energia (por llamarla así) motriz que la impulse. Esa energia no se va con nuestra muerte, se transforma aunque no necesariamente en personas, animales o plantas. El Universo es (dicen) infinito e infinitas son sus dimensiones (también lo dicen). Reducir mi energía a un puntito minúsculo, no me encaja mucho.... Tampoco de encajan los "salvaalmas" que publicitan slogam tipo:

    "Compre una parcela en el Cielo, pagando cómodas cuotas en la tierra...".

    Es la pregunta del millón, ¿que hay después? ¿hay algo?, son dos preguntas, no una. Un saludo.

    ResponElimina
  4. Lluís,
    El cristianisme va adoptar la majoria de les festes solars, con les dels solsticis i els equinoccis ( Nadal, Sant Joan, Pasqua i Tots Sants) M’imagino que ho deurien fer per aprofitar la seva implementació social –la pervivent dels ancestrals seguidors del Sol Invictus, contemporània els primers anys de la nostra era amb el cristianisme - i poder fer prevaler la seva creixent influència.

    ResponElimina
  5. Francesc,
    Vinyoli tenia raó, però cal tenir en compte que aquests canvis, que a nivell individual són molt transcendents, des del punt de vista del funcionament del món i el seu desenvolupament, formen part del gran cercle de permanent renovació de la natura.
    Els panellets i els polvorons, amb els torrons, són d’aquelles coses que a certes edats ja porten massa sucre, calories i incideixen negativament als nivells de colesterol. El moscatell i la mistela, ja son figues d’un altre paner, tot i que els metges tampoc les recomanen gaire.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Temujin,
    Sa hace muy improbable que pueda haber algún tipo de energía que esté fuera del complejo sistema material; la nuestra se debe al complejo funcionamiento de nuestro sistema bioquímico, por lo que , sin tener yo el monopolio de la verdad absoluta como los deistas, intuyo que su pervivencia más allá de nuestra vida -o nuestro estado de conciencia, es más que improbable, imposible. Nuestra materia y la energía resultante que conformó una vida deben diluirse dentro del ciclo de la naturaleza, en una eterna pervivencia. La continuidad en el tiempo de nuestro ego post mortem no la entiendo posible.
    De todas formas, todo esto no lo puedo afirmar rotundamente, jurándolo encima de la Biblia ;-)

    ResponElimina
  7. Sin embargo hay lugares que transmiten cosas...de eso si estoy seguro. Las razones las desconozco, pero "haberlos haylos"...

    ResponElimina
  8. Diu James Lovelock que:

    "La vida era un esdeveniment gairebé completament improbable que tenia gairebé infinites oportunitats de succeir. I va succeir."

    ResponElimina
  9. Temujin,
    Creo que es en nuestro cerebro donde transcurren. Nuestro subconsciente y el cerebro tienen muchos registros de caràcter desconocido.
    SDi te apetece, te remito a un enlace de una antiguo post mio que me refiero a esto: http://boiadeportpelegri.blogspot.com/2009_11_01_archive.html
    Saludos.

    ResponElimina
  10. Brian,
    Molt afortunada la cita de Lovelock. Crec que s’hi podria afegir que la mateixa improbabilitat casual, la fa singularment irrepetible.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog