La boia de Port Pelegrí

La lluna, la pruna..

2011-10-13T09:14:00.002+02:00

Ahir va ser dia de lluna plena.

Quan la lluna fa el ple, les nits son propicies a la licantropia i a l’amor furtiu.

La foscor no arriba a regnar, talment aquesta tardor no pot foragitar l’estiu, doncs aquest obsta per prevaldre pel damunt del fred i la gebrada.

La mar esdevé de plata, mentre el gran disc s’eleva.

Poetes cursis es posen a cantar, delerosos, inspirats per toves imatges de mel i mató, panses i figues, mel i olives, totes il·luminades per la blanca llum de la lluna fent el ple.

Una nena òrfena de pau i amor plora.

La lluna, la pruna,

vestida de dol...

Ves quina bestiesa !

L’exèrcit va desfilar per Madrid, acomboiat per uns centenars de nostàlgics dels imperis on no es ponia mai el sol.

Però per sort, al vespre va sortir la lluna, la pruna, vestida de dol, fent el ple i el sol se’n va anar a fer punyetes d’una vegada. A veure si ja serà per totes.

Van Gogh, la tramuntana i Calella.

2011-10-10T11:13:00.000+02:00

La tarda avança a cops de vent i batzegades de llum intensa.

La tramuntana bufa més enllà del Cap Roig i el Far de Sant Sebastià.

Una llum daurada, antecedent de la foscor, va envaint l’espai, foragitant el blau intens que ha regnat durant tot el dia.

Una lluna a punt de fer el ple s’aixeca darrera les pinedes esvalotades pel vent desconsiderat.

La sentor de mar omple les narius amb la seva intensitat.

El cel es tenyeix amb les tintes grises i liles del crepuscle, mentre unes noies rialleres s’arreceren sota les llums, fugint de la foscor. Una parella, influïda per la lluna plena, fa manetes i amaga una furtiva abraçada.

Una vaga ombra s’esmuny pels carrers estrets –els mateixos que ja fa temps trepitjaren les espardenyes esfilagarsades dels vells mariners- Pels colors , les llums i les formes que s’albiren, el fantasma podria ser el d’un Van Gogh que feliçment hagués trobat el seu paisatge definitiu: el de la natura maltractada pel vent i la llum esclatant.

Atemptats contra la Corona.

2011-10-04T20:34:00.000+02:00

Sabadell, dita la Manchester catalana, és una ciutat de tarannà republicà, cultiu d’idees d’avançada i bressol de moviments d’emancipació. És per això que el substrat republicà federal de molts dels sabadellencs no ha casat mai gaire amb la Monarquia.

Malgrat això, el 1860 amb ocasió d’una visita de la reina Isabel II, per iniciativa del “rico catalán”, -tal com era conegut a Madrid el fabricant en Pere Turull, que feia suculents negocis amb certs privilegis que li havien atorgat els cercles d’a prop de la corona en relació al monopoli de llanes de la Mesta castellana- agraït per aitals favors, acollia la monarca a la seva casa –avui dia seu del Museu d’Art de Sabadell -. La regia dama anava acompanyada dels seus fills els prínceps, els generals O’Donnell i Prim, el Pare Claret, amen d’una llarga corrua de guàrdies, camarlencs i majordoms.

Amb aital ocasió, i atès que aquells anys l’estació del ferrocarril, amb el que viatjava la regia dama, parava una mica lluny del centre de la ciutat, es va construir un baixador a la Rambla, que ha perdurat al llarg del temps, conegut popularment com “L’apaiadero”.

Podria dir-se que de manera voluntària o involuntària, aquella jornada es van produir un parell d’atemptats.

Atemptat número 1:

Arreglada la Rambla, que era un descampat, amb envelats, jardins, dependències, banderes, escuts, flors i boixos, el seguici es va repartir en quatre carretel·les de luxe adquirides pel Comú.

A dalt de la Rambla, es bastí un arc de triomf fet tot amb elements de la indústria llanera: uns dobles pilars formats amb rodells de troques de fil de llana sostenien una arcada, també de llanes amb unes lletres que deien “Loor a SS.MM. Los Reyes de España” , rodejades d’escuts i banderes monàrquiques.

El Batlle de la ciutat era un protegit del cacic Turull, un tal Viloca, que sembla ser que no sabia ni posar la firma, i com a primera autoritat, anava a la carretel·la amb la augusta dama.

Un captaire es va atansar i la Reina li va lliurar una moneda d’un escut, que equivalia a deu rals. El pobre home, content, mirant la brillant i rodona moneda, va dir. “Déu n’hi do”. La reina , no comprenent-lo, preguntà a l’alcalde què havia dit, a lo que el Sr. Viloca, amb el seu castellà d’estar per casa, li va dir: “Ha dicho que Dios la dé, Majestad”.

Atemptat número 2:

La Reina visità les fàbriques més importants i en acabar anaren a dinar a la Casa Turull, on hi havia cent seixanta-quatre comensals, de lo bo i millor de la elit sabadellenca.

A l’hora dels brindis i discursos amb la copa de xampany a la mà, entre visques i afalacs, un tal Isidre Romeu llegí un versos dedicats al príncep d’Astúries, el futur Alfons XII, que deien així:

“Brindo pel noiet petit,

que és un príncep molt trempat;

fa un capet molt eixerit,

serà un xicot de profit

i ens darà un bon resultat”.

Aquests poden qualificar-se com atemptats de baixa intensitat, molt lluny encara del més sagnant que va escometre el sabadellenc Mateu Morral a Madrid amb ocasió de les bodes del nét de la Isabel II

(Les dades de la visita reial les he tret del “Sabadell del meu record” d’en Marià Burgés, que en va ser testimoni de primera mà).

La Riereta

2011-09-30T08:57:00.001+02:00

Claveguera a cel obert, avui feliçment soterrada, la Riereta era un món suggerent i fascinant pels infants del Sabadell fabril dels anys cinquanta.

En sortir de col·legi començava l’hora de les aventures. Escampats per la ciutat, era l’hora de les trapelleries i la Riereta n’ era l’escenari idoni.

Al llarg del que avui és la Rambla d’Ibèria, la Ronda Ponent i l’Eix Macià, hi havia una llera pudenta, plena de canyissars i herbeis, on niaven unes rates com conills i baixava una aigua pútrida dels detritus ciutadans i els abocaments de les indústries locals.

Els marrecs feien apostes sobre de quin color baixaria l'aigua. Hi havia una extensa gamma on triar, des del blanc lletós al violaci intens, passant per l’ocre merdós i el grana inquietant.

Armats de fones, tiradors i bastons, la mainada hi trobava jungla, desert, oceà feréstec i el camp de batalla de les seves fantasies, fruit d’un empatx de llegir Salgari, Karl May i Jules Verne en unes entranyables edicions resumides i il·lustrades que han servit d’antecedent a moltes dèries literàries i no pocs amors a lectures més serioses.

Amb una llanterna elèctrica a la mà, feien l’excursió, aigües fètides amunt, saltant de pedra en pedra, passant una invencible por al creuar els varis túnels tenebrosos i inquietants. Sempre temien topar amb algun amagatall de malfactors, el cadàver en descomposició d’algun pobre assassinat, o la més irracional presència d’algun papus o esperit malèfic.

S’hi varen trobar armes rovellades i munició abandonada –ben segur de quan la guerra o els conflictes precedents, doncs Sabadell havia estat ciutat fatxenda i ardida – gallines, gats i algun gos, tots morts.

En temps de pau era terreny exclusiu de rates i mainada, on es dirimien cruentes batalles territorials de les unes i els altres. Uns dies anaven a cops de roc els de la Plaça Sant Jaume i els del Carrer de la Estrella, i un altre els més feréstecs de Cal Tatxé clavaven allisada a la minoria dels més rústecs –els que no tornaven a casa acompanyats de la minyona- de Can Culapi.

Al bell mig de tanta misogínia infantil, a la Riereta hi regnava la Pepa Rata, una nena border line que bescanviava unes grapejades furtives per mig paquet de Chesterfield, unes llaminadures, una mica de xavalla, o alguna andròmina inútil que li fes la peça. El lúbric intercanvi es feia amb la concurrència de tota la penya, que, sovint s’alternava en els favors de la impúber. De les ferums que l’acompanyaven, la menys ofensiva era l’agre de la suor de la Pepa.

Diuen que aquella nena no feia res més que imitar el clandestí comerç que la seva mare- una bagassa que es deixava veure pel Xalet de la Carretera de Terrassa- practicava obertament.

Avui la Riereta és una claveguera soterrada, i ja no hi va la mainada a fer de les seves. A prop de l’aeroport, al Riu Sec on desemboca, sovint passa que la policia hi desmantella un grup de malfactors que amaguen al túnel els fruits de furts i robatoris, mentre la mainada, a recer, juga a la playstation, o cerca pornografia per internet.

Consultant oracles d’estar per casa.

2011-09-28T08:50:00.002+02:00

L’exercici d’obrir un llibre a l’atzar i llegir el primer paràgraf que et ve als ulls per veure quin missatge t’envia el destí, és una pràctica antiga i prou coneguda. El caràcter màgic que s’atribuïa als llibres en èpoques de foscor analfabeta ha contribuït a bastir de transcendentalisme aquestes pràctiques. La Biblia se’n emporta la palma, però també es pot fer amb els diversos autors que hi ha a la galàxia editorial.

És sorprenent la coincidència dels resultats d’aitals consultes amb els fets dels moments puntuals de la nostra existència, talment com quan llegim l’horòscop del diari i ens diu que la Lluna nova en conjunció amb Saturn ens durà a obtenir petits plaers i, oh sorpresa, ens conviden a sopar.

Avui, amb ànim de saber he obert en Catul i he llegit:

“Otium , Catulle, tibi molestum est;

otio exsultas nimiumque gestis,

otium et reges, prius et beatas

perdidit urbes.”

(“L’oci, Catul, et neguiteja; en l’oci t’exaltes i t’excites massa. L’oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats florents”)

Recollons!- penso- Aquest Catul l’ha clavada. Jubilat, estic ociós i passivament esperant els esdeveniments i els atzars dels meus immediats interessos, avui en mans de rars gestors públics d’una ineptitud manifesta. Aquesta és la meva realitat. Cal mobilitzar-se, ja –concloc.

Proveu aquesta curiosa tècnica i obriu llibres a l’atzar. Potser algun autor, ja sigui del passat com del present, us doni la clau de tot plegat.

‘

Coses del idioma: Demanar pollastre i acabar menjant col i patata .

2011-09-26T08:09:00.009+02:00

(Relat dedicat al Dr. Josep Masdeu, que em va contar l'historia).

A començaments del segle XX, a l’ hivern, els pastors de l’Alt Urgell baixaven els remats des de les pastures de la Serra del Cadí a les planes del Vallès. Ho feien a peu, al pas de les ovelles i tardaven uns quinze dies, fent marrades i circulant pels camins ramaders.

Una vegada a les planes vallesanes, convenien amb masovers i propietaris, tancats i pastures que pagaven amb els diners de la venda dels corders nascuts la passada primavera.

Aquells anys, al Vallès no era rar veure la bucòlica estampa de les ovelles pasturant amb el rerefons d’unes naus industrials presidides per unes enormes xemeneies fumejant.

Els pastors transhumants, quan havien tocat diner fresc, es dedicaven a fer uns bons àpats a la Fonda Europa de Granollers, o a les Set Portes de Barcelona, i era freqüent que visitessin bordells i taules de cafès on s’hi jugava fort. Sovint hi deixaven bous i esquelles i quan tornaven al silenci de les contrades del Cadí, alguns anaven ben pelats, per haver gastat tot els ‘quartos’. Amb molta sort, tornaven amb el remat, doncs hi havia qui se’l havia jugat i l’havia perdut.

En Gil havia venut els corders i duia la butxaca plena, per la qual cosa havia baixat a Barcelona, disposat a fer un bon àpat.

Anava amb un grup d’altres ramaders, tots amb diners a la butxaca, disposats a menjar-s’ho tot, ja fos un bon tiberi com la jeia mercenària d’alguna bagassa de les que feien el carrer a la dreta de les Rambles.

Eren a prop de l’estació de França, una mica atabalats pel brogit de la gentada que per allà circulava: una munió de viatjants de comerç, pagesos, senyorets calaveres, camàlics, policies de paisà i uniformats, guàrdia civils amb mostatxo, soldats de permís. La ciutat era una bogeria comparada amb el silenci dels prats pirinenc.

Hi havia gana. Varen veure una fonda amb una pissarra a la porta, on amb guix i amb cal·ligrafia maldestre hom havia escrit: “Plato del dia: Repollo con patatas”

En Gil, que sabia una mica de lletra ho llegí i els va dir

-Recollons, si d'una cosa grossa en diem que és la hòstia, i una de molt, molt grossa, que és la rehòstia, doncs aquests ofereixen més que pollastre: repollastre amb trumfos.

-Doncs fe de déu, entrem-hi –va dir un altre.

Es van entaular, van demanar el plat del dia i un cambrer guenyo i de parla andalusa els va dur uns curulls plats de col i patata, amanits amb el suc d'una llesca de mig pam de cansalada, que lluïa cruixent i ben fregida al damunt de la muntanya de verdura.

-Escolti, que nosaltres hem demanat repollo i no pas col i trumfos, que d’això ja en mengem cada dia a casa- va dir en Gil al cambrer.

-Mire uté- replicà l’andalús- aquí lo pone mú claro: Plato der día: Repollo con patata’ y yo les he traído ezo: cole con papas.

-Recollons que aquestos senyorets de Barcelona en diuen pollastre de la col; la mare que els va parir ! Ja m’ho semblava a mi que això del repollo era massa bonic per ser veritat pel preu que cobren.

Els altres els va donar per riure i es van cruspir la col i patata, que varen trobar molt pitjor que la que es menjaven a ca seva. Sort de les xerricades al porró, que varen animar la festa. Finalment, amb els carajillos i l’aiguardent van acabar d’oblidar la cosa.

-Podríem anar al Carrer de l’Arc del Teatre, que hi ha una casa on hi ha les dones més grasses i bacones de Barcelona –va dir en Gil.

-Si, però espero que nomes hi hagi putes i no pas reputes- va replicar un company al mig d’un desfici de riallades.

Una petita història d’inseguretat ciutadana.

2011-09-24T00:02:00.001+02:00

Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.

No era la primera vegada que a la senyora Mercè, sortint del supermercat, li prenien la bossa de la compra i el moneder amb la xavalla. Un magre botí pels lladres, doncs nomes hi duia uns macarrons, un paquet d’ arròs, una llauna de tomàquet, oli, una barra de pa i una mica de xavalla del canvi. La llàstima eren els documents que duia a la cartera, que hauria de refer.

La senyora Mercè era una pensionista vídua que vivia sola i ja havia tingut més d’un ensurt d’aquest tipus. Un grup de pillets, d’aspecte agitanat rondaven les sortides dels magatzems i vetllaven pels descosits, segurs de la seva impunitat, cada cop més descarats estirant bosses i sacs de mà.

Havia anat a denunciar els fets, i encara estava declarant quan un agent del Mossos va entrar amb la cartera buida i la documentació.

-L’ha trobat un home en un container- va dir, amable el policia, mentre li tornava- No deurien ser professionals, doncs aquests solen traficar amb les targes i els documents i els venen.

A casa, la senyora Mercè hi donava voltes, analitzant el perquè aquells marrecs es veien impel·lits a aquelles conductes. Ella havia estat educada pels pares en valors de solidaritat. Recordava la seva infantesa i la farsa hipòcrita de la caritat cristiana, que sempre li havia semblat una rentada de cara de la injustícia que regia el món. Tot l’hi semblava un gran despropòsit fent-se un bon embolic amb els seus sentiments contraposats.

Deixant-se portar pel seu instint, un dia va prendre una decisió: Va anar a un ‘tot a cent’ d’aquells dels xinesos i, per cap diner, comprà un munt de bosses llampants i petits moneders de plàstic..

Una vegada o dues per setmana, omplia una de les bosses amb una mica d’arròs, pasta i alguna llauna, i posava a dintre un petit moneder amb un parell d’euros. Amb ells a la mà, es dirigia a l’estació de metro més propera i pujava fins al final de qualsevol de les línies, on indefectiblement la ciutat esdevenia suburbi amb la seva brutícia i els enfilalls de senzills pisos, gairebé barraques, al mig d’un urbanisme caòtic, herència de les demagògiques promocions de la franquista ‘Obra Sindical del Hogar’. Abans habitats per obrers del sud, avui eren curulls de gent immigrada -magrebins, romanesos i d’ètnia gitana- que es passejava, sense res més per fer que matar l’aranya pels carrers descuidats i bruts, vetllant pels descuidats i esperant un miracle.

Passejava ensenyant la bossa ostensiblement, confosa amb la munió de gent ociosa. No era la única senyora gran, però era de les poques que duia quelcom per ser furtat. Notava les mirades cobdicioses d’alguns passejants.

Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.

Tot seguit una colla de petits galifardeus corrent carrers avall, disputant-se la bossa virolada. Objectiu acomplert !

La senyora Mercè, amb un grau d’excitació que la feia suar, tornava a l’estació del metro, on s’hi aixoplugaven alguns sense sostre. S’enfilava al primer comboi. El vagó era totalment buit i podia triar seient. De mica en mica, a mida que s’apropava al centre de la ciutat, s’anava omplint de gent de variada procedència amb aquelles cares inexpressives dels usuaris del metro.

Era la buidor total. Una munió de desconeguts nomes units per una penetrant flaire a humanitat.

A casa, a recer, la senyora Mercè s’espolsava la pols dels carrers de l’extraradi i rumiava pesarosa el perquè de tot plegat.

Ens pot caure al damunt el satèl·lit NASA UARS ?

2011-09-23T08:09:00.000+02:00

La NASA ho ha avisat, i el Tomàs Molina -aquell meteoròleg de la TV3 que ens parla de tot menys del temps que farà demà a Calella i que sembla un lironet- ho va dir ahir en el vaticini del temps: Poden ploure trossos de satèl·lit, doncs el NASA UARS està a punt de caure i orbita pel Llevant peninsular i en conseqüència passarà per Catalunya, que entra dintre de les possibilitats de ser dintre de l’àrea de fallida de l’artefacte.

Les possibilitats que caigui damunt d’una persona és de 1 a 3.200 -és molt més improbable que et caigui al damunt un fragment de l’andròmina que no pas que et fulmini un llamp- i si hem de personalitzar i pensar que puguem ser jo o tu els beneficiats d’aital fortuna, ja se’ns disparen les estadístiques i les probabilitats, doncs les xifres són infinitament més improbables.

Malgrat això, penso que no em toca mai la loteria –tampoc és que hi jugui massa, per la qual cosa no em queixo- però encara puc tenir la sort i l’honrós honor de ser fulminat per un tros de la UARS i passar a la història de la cosmologia i del progrés humà com a heroi de la ciència i la investigació.

Érem poquets i va parir la iaia !

El darrer dia de l’estiu.

2011-09-22T12:12:00.000+02:00

Ha sortir el sol del bon matí, gairebé com sempre, tot i ser el darrer dia de l’estiu. Demà a les 11,04 ja serà tardor –TV3 dixit-

Ha estat un estiu confús, de clima variat i amb sonar de trompetes apocalíptiques. Àugurs i pitonisses han fet el seu agost inflant i desinflant globus captius, mentre s’anunciaven properes conteses electorals i canvis, amb els cors de fons dels queixosos mercaders de sempre, que encara han esdevingut més torracollons.

Aires de populisme enfarfegaran els horitzons i la gent- potser massa nafrada i prou desorientada- s’avindrà a pactar amb qui prometi l’oro i el moro. Salta borni que ve un rec ! , diu el poble; l’oro ala butxaca i el moro a casa seva, sud enllà, ens diran els demagogs i la gent aplaudirà joiosa i esperançada, oblidant les retallades i els ajustos imposats per la conjuntura europea.

Els més guapos, més rics i més bons jugadors ( i els més intel·ligents?...Como dice? Qué significa ‘inteligente’?) seguiran ocupant les portades dels diaris.

Anirem fent polsos per salvaguardar la llengua que parlem i hem mamat i se’n faran creus a les Espanyes.(s’ho prenen com si els volguéssim fer la pasqua) i en faran bandera electoral dividint la gent per la via testicular, que no la de la raó.

Marededéudelaberruganegra, que potser les coses d’aquest món no tenen solució, i encara no hi ha evidència concreta d’un paradís d’ultramort, curull d’hurís i fonts de mel al mig de verdes praderies.

Potser per mirar de neutralitzar l’allau de demagògia que s’apropa, us deixo amb la veu prodigiosa de la Sílvia demanant perdó a la lluna llunera. Demà ja escoltarem- pacients com sempre- les més enconades diatribes contra tot el que es mou i es belluga.

Herr Müller i la senyora Merkel.

2011-09-20T10:27:00.004+02:00

Aquest darrer cap de setmana, herr Müller passejava capcot pels carrers d'una localitat turística de la costa, repassant les ofertes gastronòmiques.

Recoi, els mateixos preus que a la meva Baviera natal, si no més cars- va pensar.

Ja era tard, però ja se sap que en aquest coi de país la gent sopa gairebé a la mitjanit.

Un mediocre grup d’havaneres avorria la concurrència a la plaça amb les sempiternes cançons –abans nostàlgies de mariner embriac i ara edulcorades, fora de context, i tutelades per la regidoria de cultura de l’ajuntament- A la tarda hi havia hagut sardanes i xocolatada i ara la gent s’arremolinava als bars al voltant de la televisió que donava un partit del Barça, que ja guanyava per set o vuit gols.

Tendes, bars, restaurants i botigues estaven a vessar, tot i que ja eren les tantes. Els carrers, concorreguts i plens de gent ociosa.

En Müller no ho entenia; ell s’excedia quinze dies a l’any i la resta la treballava, en un tipus de vida escarrassada, espartana i ordenada i no com el d’ aquest coi de llatins que sembla que es passen el dia de festa en festa, menjant, bevent i fent xerinola. I si almenys fossin humils i de bon conformar, com els caribenys, però no, aquests són de mena orgullosos, són fatxendes i es creuen el centre del món, presumint i baladrejant – pensava.

Perspicaç i xafarder, havia copsat que construeixen obres faraòniques, com aeroports sense avions, vies de ferrocarril de gran velocitat, en les que no hi passa cap tren, teatres on no s’hi actua tret de quatre mítings en època d’eleccions, poliesportius on hi ha quatre iaies fent gimnàstica a càrrec de l’erari públic. Mantenen costosos clubs de futbol i paguen els sous més fabulosos i traspassos rècord de la historia per jugadors de toc exquisit i intel·ligència escassa, que van pel món pregonant que són els més envejats, per rics, guapos i atletes, com aquell portuguès border line que juga a Madrid. Els alemanys no s’ho poden permetre i tampoc els francesos, que van limitar per llei aitals excessos.

Tanmateix observava que qui treballava darrera les barres i servint taules i taulells, era gent forana: àrabs, paquistanesos, romanesos, tot i que havia llegit que era un país rècord en nombre d’aturats.

Herr Müller s’anava enfurismant; ell que és oficial de primera i percep uns tres mil euros al mes, no es pot permetre tantes disbauxes Qui paga les d’aquesta gent ociosa i cridanera?

Era cap de setmana d’eleccions al seu país, i ja havia votat per correu a favor dels socialdemòcrates i contra la senyora Merkel, doncs ja estava bé de tant finançar aquest coi de sud indolent i hedonista, que sembla més un bordell que no pas un país. El següent pas hauria de ser el d’emancipar-se d’aquesta ruïnosa i inviable Unió Europea de tantes velocitats i que aquests llatins s’ho fessin mirar.

Un gat mort a la piscina.

2011-09-15T10:46:00.009+02:00

Era un gatot vell, negre i amb el pèl esvalotat, com el de la ‘chica ye ye’ de la nefasta cançó, de la que semblava ser-ne contemporani- Cuatort i malcarat, sense sostre, homeless per necessitat – tanmateix potser per vocació- passava els seus dies cercant menjar i empaitant les gates per l’herbei d’a prop de la piscina. Semblava ser el pare de l’abundant colònia felina que habitava els rodals de la urbanització, doncs la majoria tenien una evident semblança genètica amb ell. Algunes iaies tenien cura de dur-los les deixalles del dinar, per la qual cosa la comunitat felina, a l’estiu, subsistia sense problemes, competint per les escombraries amb les gavines voladores –cada cop més rapinyaires i omnívores – amb les que hi tenien veritables batusses a sang i fetge.

Era una tarda calorosa del mes d’agost. Aquell veí torracollons es passava el dia empaitant el president de la comunitat amb queixes i suggeriments:

-La gent que ve a netejar a mig matí, fa soroll i no ens deixa dormir.

-A la tarda, quan tallen la gespa, és l’hora de la migdiada i el soroll no ens la deixa fer.

-Potser caldria que es prohibís explícitament que la gent es banyés per la nit a la piscina, doncs ahir hi havia una colla de gent jove en pilota picada.

-Feien soroll?

-No.

-I doncs?

-La meva néta, que només té disset anys, no els treia l’ull de sobre i això és un escàndol. Ah. I potser també hauríem de parlar del top less, doncs cada cop hi ha més noies que el practiquen.

-Escolti, senyor, que aquesta no és competència del president de la comunitat. Posi’s unes ulleres de sol i gaudeixi de l’espectacle, que tothom ja és prou gran per saber el que cal fer i el que no.

Aquella tarda tòrrida el veí torracollons va trucar el timbre de casa del president de manera insistent.

-Bona tarda, que voleu ? – va preguntar aquell, malhumorat i amb la cara congestionada per la son de la migdiada truncada.

-Molt queixar-se dels sorolls de la talladora i de la neteja, i el molt cabró no té cura de fotre’m la migdiada enlaire – va pensar pesarós.

-Hi ha un gat mort a la piscina.

-No foti.

-Si. És aquell gatot negre i pollós que volta pel jardí. Per cert, hauríeu de prendre mesures per evitar la proliferació dels gats...

-És a dintre de la piscina ? –va preguntar el president.

-No, és a l’entrada, davant de la porta.

-Recollons !

A l’atribolat president no se li acudí res més que trucar a la Policia Local:.

-Bona tarda. Hi ha un gat mort a la piscina.

-Ah, si?

-Si, i haurien de venir a treure’l.

-És al carrer, o és a dintre?

-No ho sé pas, ara, però això són detalls irrellevants.

-No ho són, doncs nosaltres tenim cura de la via pública i no dels espais privats. Potser l’haurien d’agafar per la cua, posar-lo dintre d'una bossa de plàstic i deixar-lo al contenidor de les deixalles orgàniques...

-Vostè cobra dels meus impostos i hauria de tenir més sensibilitat per les necessitats ciutadanes. Si no fos pels estiuejants, amb la migrada pesca aquest poble ja no existiria.

-Miri, deixem-ho estar. Si podem enviarem una parella d’agents i se’n faran càrrec, però ara estan tots ocupats amb altres coses. Passi-ho bé!

Va passar una mitja hora llarga i la brama que hi havia un gat mort a l’entrada de la piscina havia corregut com la pólvora. El telèfon del president no parava i la policia no apareixia.

Vencent el seu fàstic, es va decidir a baixar a veure’l.

El gat era allà, al costat de l’entrada, esparracat com una joguina desballestada, els ulls tancats i la boca mig oberta, mostrant aquells ullals, no per petits menys temibles, dels felins. De la vora encara es veien més les nafres de la pell i les clapes del pèl. El president va pensar que era repulsiu.

Unes adolescents, encuriosides, havien baixat a veure’l. Les seves urbanites mirades no estaven avesades a la fauna, i molt menys morta. Per elles el pollastre era un producte industrial, semblant als pastissos i el cacau en pols, i un gosset era poc menys que un peluix de joguina.

-Fa pudor?- preguntà el president, amb una evident cara de fàstic.

I acompanyà la seva qüestió amb un intent de tocar el gat amb unes claus que duia a la mà.

El gat pretesament difunt, obrí uns ulls lleganyosos, que evidenciaven un cert enuig- un altre al que li havien fotut la migdiada enlaire- i veient aital expectació, va emetre una bufada i saltà entre les cames de les espantades noietes.

Va ser quan aparegué el vehicle de la Policia Local.

-On és el gat- van preguntar.

-Ehem, ja l’hem llençat a les escombraries- va mentir descaradament el president.

-Doncs, potser que no ens haguéssiu avisat, que tenim molta feina aquests dies amb tant de guiri- va dir un malhumorat agent.

L’endemà el vell gatot cuatort seguia ben campant jaient aquí i allà, i competint amb les gavines per unes miserables deixalles.

El veí torracollons va seguir queixant-se de qualsevol niciesa.

La sorra és de qui la treballa.

2011-09-14T09:56:00.007+02:00

El mes d’agost a la platja del Port Pelegrí de Calella de Palafrugell s’hi lliuren unes incruentes –de moment- batalles territorials: l’afluència de gent delerosa de sol, sorra i un gratificant bany de mar, porta a disputar-se el metre quadrat on poder posar el cul, i especialment els dels llocs de primera línia.

Els que som matiners, trobem una platja idíl·lica sota la llum tamisada del sol ixent, però a mida que la jornada avança, va baixant una munió de famílies amb quitxalla, para-sols i neumàtics de coloraines. A mig matí et pots trobar rodejat de fòtils i gent cridanera, lluny ja la màgia de la matinera sensació de solitud. És l’hora que la gent baixa a plantar l’ombrel·la, emulant els marines d’Iwo Jima hissant la bandera al cim del Suribachi de la famosa foto de Joe Rosenthall, o els colons d’Oregon que competien per unes terres en una infernal carrera per plantar la seva senyal a les més preuades.

Apart la gent de la tertúlia matinera al voltant de la boia, que és gent que ens en anem d’hora, a la platja hi resten dos clans que es reparteixen les dues meitats: a la dreta hi regna la Maica i els seus amics: el Pau, la Dolors, l’Eugènia, i més a l’esquerra la Maite, amb el seu marit, en Juanito i en Josep i d’altres. A mida que va avançant el matí, els amics i coneguts d’aitals matriarques, com la Quima, la Marisa, el Jaume, el Miquel, la Merche, es van agrupant, incorporant-se als clans. Dintre dels grups també hi destaquen alguns mascles de llom platejat que es mouen displicents i amb certa limitada autoritat davant l’indiscutible lideratge de les femelles dominants.

Hi ha espavilats que baixen d’hora, quan encara no hi ha gent, i deixen com a penyora un para-sol i tovalloles, amb la pretensió de tornar a quarts d’una a ocupar els llocs prèviament senyalats.

Les matriarques els localitzen, i defensant el territori amb l’afany atàvic que estudia l’etologia, solen endarrerir les marques dels intrusos, a mida que el clan es va engrandint, de tal manera que, a quarts d’una, quan baixen, troben l’ombrel·la deu o dotze metres més enllà de on l’havien deixat, més aviat tirant a muntanya que a mar.

Les perspicaces líders dels clans en tenien fitxat un que diàriament emprava tals pràctiques: L’home –un abúlic exemplar escarransit de mirada miop- baixava ben d’hora a deixar els estris, aprofitant que el manaven a comprar el pa i l’ABC i a migdia baixava amb la muller, una hieràtica i orgullosa femella, que semblava un cuirassat de guerra, i un preadolescent carregat de barques i neumàtics.

-Eulogio, nos han retirado la sombrilla, como siempre.

-Calma. Haced como que no pasa nada –deia el nyicris- tranquilidad, tranquilidad.

-Eulogio. Hay muy poco civismo en estas playas.

La Maica, la matriarca més propera, s’enfilava per les parets ( de les ones, és clar) mossegant-se la llengua per no dir res.

Un dia, quan l’Eulogio i la senyora ja xipollejaven, la Maica explotà en improperis i comentaris, sense adonar-se que el cabronet del nen l’escoltava.

-Papá, papá. Estos señores hablan de nosotros.

-Calma, no pasa nada. No pasa nada. Tranquilos- deia el nyicris.

-Eres un calzonazos, Eulogio. Esta gente se cree que la playa es suya.

-No, la playa no es nuestra, pero no se puede tener la cara dura de hacerse sitio para bajar como capitanes generales a la hora de más afluencia y en los mejores sitios- li va replicar la Maica.

-Huy, lo que me ha dicho- va respondre el cuirassat de guerra, tot esquitxant a déu i sa mare , mentre l’Eulogio frenava el seu impuls de tirar-se al coll de la Maica.

La sang no va arribar al riu ( més aviat a la mar) i l’endemà varem veure que l’Eulogio plantava els seus estris a l’altre costat de la platja, el dominat per la Maite.

No varem tardar, amb morbosa satisfacció, en veure com l’ombrel·la i tovalloles voleiaven direcció muntanya.

Quan a quarts d’una van baixar l’Eulogio i la seva muller, van trobar-les arrecerades al final de la platja, davant l’expectació de la majoria dels tribals membres dels clans que no perdiem passada.

Llàstima que no ens arribaven els comentaris de l’irada muller del atribolat Eulogio.

BARbaritats.

2011-09-12T12:37:00.001+02:00

Retrobo aquestes pàgines en acabar un voluntari exili estiuenc de ‘dolce far niente’ mancat d’eines per fer un acurat manteniment del meu blog. Una vegada incorporat a la normalitat, ho faig per fer un homenatge a un bon amic i autor d'un llibre que acaba d’editar.

L’Àngel Juez és una au nocturna. Emprenedor i amant del caliu de les fustes velles amb olor a tabac antic, adobades per seculars ferums d’alcohol i confidències a mitjanit, ha encapçalat, des de fa un munt d’anys, iniciatives empresarials d’establiments i espectacles de la nit barcelonina. De manera més o menys anònima ha estat darrera els mostradors i els escenaris de moltes conegudes aventures suggerents, acumulant un munt de vivències i coneixements. Avui és el propietari d’un local entranyable, situat al barri gòtic barceloní: l’Ascensor Cocktail Bar, on es fa agradable matar l’aranya i passar l’estona, fent-la petar, davant d’un combinat, una bona companyia i un fons musical escaient.

L’Àngel ha acumulat experiència i, com sol ser quan t’han passat un munt de coses a la vida, ha volgut deixar-ne petjada escrivint un llibre.

Ho ha fet, i ha estructurat una obra ben travada, amb il·lustracions magnífiques d’en Lluís Trillo, concebuda com a una mena de llibre de text per a futurs emprenedors de l’hostaleria, però amb aquest regust anarquitzant, farcit d’expressions col·loquials i bon humor, de qui els té ben pelats d’escoltar filòsofs de matinada i torejar cercadors/es de fantasies impossibles al voltant d’unes quantes copes. Aquesta mena de manual per professionals, ha esdevingut un càlid homenatge a la nit barcelonina, una picada d’ullet nostàlgica als que l’hem viscuda, ni que sigui a retalls, i un referent pels més joves, que s’hi apropen amb la testosterona, l’adrenalina i d’altres estímuls de la bioquímica a punt de caramel.

“ Barbaritats” és senzill i fa de bon llegir. És una baula important per lligar els atzars històrics dels darrers temps, fet que pot fer del llibre un document d’aquells que com un bon tastet cal afegir a un acurat estudi d’una realitat sociològica d’uns anys: els de la bohèmia i els moviments tribals de finals del segle XX i els començaments del XXI .

El llibre el va presentar, amb petit comitè, el dia 10 de setembre a Cadaquès i ho farà amb un caràcter més general a Barcelona el proper dia 26 a l’Ascensor Coktail Bar del carrer Bellafila, 3.

L’Àngel ja ha dit que aquest és el primer d’una trilogia. Des d’aquest blog inconstant, que és “La boia” jo li diria allò de “Play it again Sam”, (perdó, volia dir Àngel).

L'Àngel Juez signant el seu llibre

De bon matí a Calella de Palafrugell.

2011-08-09T07:07:00.000+02:00

Calella es desvetlla del seu jaç estival. La gent encara dorm quan el sol apunta per llevant. Una pàtina d’humitat cobreix roques, sorra i l’ànima de l’insomne matiner que deambula pel antic poble de pescadors, encara dormit.

Els estiuejants i els turistes no matinen com feien el taper i el mariner.

Les barques -temps era temps- que solcaven les aigües entre el Far i el Cap Roig, vorejant les Illes Formigues o anant fins el Cap de Begur, per dur algun serrà, uns déntols o unes orades a vendre, ara acullen els culs de mal seure de la gent de ciutat, que van a cercar una inexistent cala solitària on fer una capbussada entre gin tònics i vermuts amb gel.

L’horitzó rogenc ens insinua un dia assolellat, de treva dels grisos emboirats de les darreres setmanes.

Al Passeig del Canadell l’espectre d’en Josep Pla es fuma l’enèsim caliquenyo, quan encara no hi ha els fills de la selecta burgesia estiuejant venent closques de petxina i cargols de mar enfilats en polseres i collarets –potser les escorrialles de la darrera mariscada familiar- ni hi ha aquella dona que t’ensenya, amb un punt de desesperació, un àlbum amb la seva obra: horribles punts de llibre pintats a mà a cinc euros, i postals i làmines ‘kitch’ a vint-i-cinc i cinquanta, guanyant-se una bona dosis de frustració quan el ‘guiri’ de torn se la treu de sobre amb un somrís i ‘un altre dia serà, germana’ . Ella que porta l’obra de la seva vida no pot suportar la indiferència i s’asseu a rumiar el seu enuig, fins que veu un nou grup de possibles admiradors del garbuix de colors i gargots que tragina. S’aixeca i els hi ensenyarà, i amb més o menys polidesa també se la trauran del davant, incidint amb la seva creixent frustració.

A la platja, les primeres llums i algun matiner enceta l’aigua i prova competir amb el corb de mar i treure un peix per esmorzar.

Els vestits de neoprè dels submarinistes es mostren impúdics i inquietants, com una colla de reus penjats a la forca.

La Calella tapera i pescadora es desvetlla lentament, com una meuca amb ressaca, bonica i falaguera, que es va guarnint per acollir el bullici del bordell en el que s’ha convertit la Costa Brava.

Bon dia a tothom !

La bogeria d’en Klaus a la Costa Brava.

2011-08-05T07:06:00.002+02:00

Des de la finestra de casa es poden veure els minúsculs apartaments del davant: Uns cataus que lloguen als turistes i als alumnes d’una escola de busseig que hi ha al Port Pelegrí. Els vestits de neoprè posats a secar al sol als estenedors de la roba, fan mal a la vista: semblen els cossos inflats i negres d’una colla de malaurats penjats: Els ninots de goma, moguts al caprici del vent com cadàvers abandonats, són com una mena de negre presagi al bell mig d’una munió de sorolloses famílies gaudint de vacances, que fan vida a les minúscules terrasses, escridassant les criatures, engolint tasses de cafè amb llet i cereals al matí i bevent vi blanc i rosat a la llum d’unes espelmes per la tarda. El vespre, quan la llum, amb pretensions de romàntica quietud, adquireix una espectral significació, s' il·luminen els rostres de les dotzenes de parelles de nòrdics colrats pel sol, que xiuxiuegen xarrupant les seves copes, mentre el neoprè projecta ombres espectrals, balancejat al caprici del garbí, el mestral o la tramuntana, afegint un punt sòrdid i fantasmagòric al lent moviment, com d’ombres xineses, de les figures reals.

Algunes parelles esperen que la quitxalla, que ja fa rato han acotxat, agafi el son ben fort per poder anar a dintre a assajar una furtiva rebolcada, gairebé impossible dintre de l’espai mesquí de l’habitacle.

Feia estona que se sentien un udols llastimosos, com un crit continuat i esfereïdor. Al reclam dels crits, el veïnat s’abocà a les finestres i balcons a l’expectativa: Un dels lluminosos rectangles dels petits apartaments mostrava el cos rodanxó i rosat, completament nu, d’un home rabassut, calb i un xic gras, d’una cinquantena d’anys. L’home donava voltes, con una fera engabiada, fent tentines i bramant com un ase en zel, dintre de l’escassa dotzena de metres quadrats de la seva cambra. Com un patètic déu Bacus ebri, mostrava l’adipositat esblanqueïda de les seves natges i un penis petit, gairebé insinuat, mentre cridava a tot pulmó un desesperat i corprenedor lament, que per ser emès en llenguatge teutó era incomprensible per a tots nosaltres i nomes entenien els seus veïns compatriotes, que, tanmateix, se’l miraven amb la curiositat d’un visitant del zoo esguardant les neuròtiques reaccions d’un primat enfollit pel captiveri.

-És en Klaus, un alemany. Venien cada any a passar una quinzena i ho feia sempre amb la seva muller, però aquest hivern sembla ser que la dona es va morir i s’ha quedat vidu- va dir algú que sembla ser que el coneixia de feia anys.

-Pobre home; tornar al lloc de les vacances, vidu, tot sol, on hauria passat tantes bones estones amb ella. Deu haver embogit de dolor- va afegir una veïna carregada de bona fe i compassiva empatia.

-Embogit? Una merda com un piano porta aquest paio. Es deu haver begut una ampolla sencera d’ schnnaps, el molt cabró. Deu ser dels que no els prova el beure i els agafa la plorera quan es passen amb el mam- va suposar un altre, que presumeix del profund coneixement de l’ànima humana tot i que està a favor de les retallades del sector públic i el desmantellament de l’estat del benestar a favor del sector privat.

El comentari maliciós d’unes dones, acompanyat d’un riure histèric, sobre aquell penjoll, més aviat semblant un petit mugró, que era el penis d’en Klaus , va ser tallar per l’aparició d’una patrulla de la Policia Local. Els guàrdies van intentar, sense èxit, entrar trucant la porta. En Klaus, catatònic de tot el que no fos el dolor que l’afligia, no sentia el timbre, ni se’n adonava del brogit del veïnat, ni del merder que havia provocat. Un dels guàrdies, demanava a uns alemanys que li traduïssin l’imperativa ordre de que en Klaus cessés el seu escandalós procedir, però aquells es feien l’orni: Ells estaven de vacances i no volien embolics amb la justícia, la policia i la burocràcia d’un país del tercer món, que no endebades el que més i el que menys havia vist el film d’en Alan Parker, ‘El expreso de medianoche’ i sabia el pa que s’hi podia donar. .

Finalment, va arribar una ambulància i també l’administrador dels apartaments, dalt d’una petita moto, amb un duplicat de les claus de la porta. Varem veure com els guàrdies i els empleats de l’ambulància irrompien dins la cambra d’en Klaus, el tapaven curosament amb un llençol i el guiaven mansament cap a la porta.

L’ambulància va marxar acompanyada dels policies, deixant a la nostra oïda el rastre dels crits desesperats de l’alemany desconsolat, com aquella persistent olor que, sovint percebem una bona estona encara quan ja ha passat la persona.

L’administrador es queixava en veu alta de que el llençol ja s’hauria perdut irremissiblement, mentre tancava curosament les portes i les llums de l’apartament on s’havia muntat l’escàndol. Tothom es sentia com buit, en silenci, amb la sensació de no haver pogut ajudar aquell pobre home embogit.

Avui me’n he adonat que ja fa tres o quatre anys de tot això i que no hem vist mai més en Klaus pel veïnat

El Conveni Elliot. Un intent de civilitzar una guerra.

2011-08-02T13:04:00.001+02:00

Eren anys convulsos i a la Península Ibèrica no ens acabàvem de posar d’acord amb la formació d’un estat modern de dret. Assignatura que encara avui sembla inconclusa, malgrat les treves, abraçades de Vergara i tota la història constitucional des del 1812, transició postfranquista inclosa.

La pervivència del rebuig al liberalisme, rubricat per la derrota de Napoleó a la Guerra del Francès, tenia dividit el país entre partidaris de l’antic règim medieval i les idees de la Il·lustració. L’alternança entre servils i liberals portà a una dialèctica on es coïa la bullidera dels conflictes europeus, com la dels legitimistes francesos, que volien tornar a la monarquia borbònica i els partidaris del nou ordre i també els que porten a la formació dels nous estats, com Alemanya i Itàlia, amb el resultat de les dues grans guerres del segle XX..

Aquesta dialèctica ens va durar fins el darrer terç del segle XX, atès que el General Franco va perllongar uns quans decennis més que a la resta d’Europa la seva resolució i avui encara ens atansem a la construcció d’una eventual unió europea sense haver resolt la nostra realitat nacional.

El rerefons de la Guerra del Set Anys on el pretendent Carlos María Isidro s’irrogava el paper de defensor dels vells privilegis davant el liberalisme que rodejava la figura de l’hereva Isabel II, va portar una sagnant confrontació, amb la participació de nombrosos voluntaris europeus, talment com el príncep Lichnowsky que en Joan Perucho ens retrata al costat d’en Cabrera a “Les històries naturals”, una magnífica novel·la. El caràcter ferotge de la confrontació, amb barreja de forces regulars, bandolerisme i milícies, portà a una sagnant hecatombe, on tothom occia tothom i no es feien presoners.

Les noticies de la barbàrie caïnita que duia a que hi hagués més baixes a la reraguarda per causa de les execucions que no pas per la feresa dels combats, induí a una escandalitzada Anglaterra a mitjançar entre les parts per humanitzar les conseqüències de la guerra. Al tals efectes Lord Elliot, acompanyat d’un coronel de Sa Majestat denominat John Gurwood viatjà als foscos escenaris del conflicte i proposà un acord entre les parts per ajustar la guerra als civilitzats procediments de l’art d’occir al contrari amb polidesa i amb les acurades normes dels conflictes entre cavallers, proposant intercanvis de presoners –i no matar-los sistemàticament com es venia fent- i deixant al marge la població civil, subjecta a la jurisdicció ordinària en el supòsit d’implicació en el conflicte.

El 27 d’abril del 1835, el capitost carlí Tomás Zumalacàrregui i el general isabelí Gerónimo Valdés van subscriure el dit Conveni Elliot, que va suavitzar una mica la feresa de la guerra, malgrat que la concurrència de forces irregulars de voluntaris i l’enconament de les posicions la feu especialment difícil d’acomplir. La prova és que la barbàrie es va anar succeint durant totes les conteses del segle XIX i el XX i cent anys més tard, a la vista del que va ser la repressió franquista, el Conveni Elliot apareix com una exòtica i benintencionada aportació a la arbitrària costum de traure’ns el fetge els uns als altres.

La bòrnia de Ripoll.

2011-07-28T11:08:00.011+02:00

La Maria era una vella callada i taciturna. Mes aviat menuda i encorbada, et mirava amb el seu únic ull bo, que lluïa com una teia encesa. L’altre el tenia tapat amb una bena, quasi sempre dissimulada pel mocador negre que duia al cap.

La Maria treballava com a minyona des de temps immemorials a una casa benestant de pagesos i ramaders de l’Alt Urgell, denominada Cal Minyó.

A l’estiu del 1875, des de les finestres altes del paller, es podia veure al lluny una llarga columna de gent en marxa, guarnida amb boina vermella i casaca blava: eren les forces del General Lizàrraga, que es dirigien a la Seu d'Urgell, esperonades pel vicari general castrense dels carlins, el bisbe Josep Caixal i Estradé. Estàvem al darrer any de la última carlinada.

La Maria era tot neguit. El seu únic ul esparverat es movia amb insistència fitant el camí ral per on hom podia veure avançar les columnes delatades per una gran polseguera, les coloraines de les banderes i els uniformes, la lluentor de les armes i les siluetes de les cavalcadures dels oficials i la tropa de cavalleria. De lluny estant, semblava una desfilada festiva.

Se’n anà cap a la pubilla de la casa- una noieta de tretze o catorze anys- i l’abraçà fortament, tot pronunciant incoherències, entre les que es podien entendre els mots: “filleta meva”, “amaga’t “, “no et deixis veure”...

La noia somreia veient la vella tan espantada i a base de moixaines i carícies la va anar tranquil·litzant.

- Fixa’t que tota aquesta gent passa de llarg. Se’n van. No s’aturen a Cal Minyó- deia la noia, confiada, veient l’esverament de “la bòrnia de Ripoll”, que és com d’amagat tothom la nomenava.

- Oh, no te’n refiïs, que aquests van i venen, i mai porten res de bo, només desgràcies. Guarda-te’n i quan els vegis entrar, fuig, o amaga’t on no et puguin trobar. Digues-me que ho faràs, filleta meva, digues-ho!

I la Maria, veient l’escepticisme de la noia, li explicà la seva història:

“Era el Maig del 1839, i jo vivia a Ripoll. Estava casada amb l’Eudald, mestre armer i el millor oficial del pare a la manufactura d’armes de casa. Teníem una filla de més o menys la teva edat.

Aquells anys la vila de Ripoll estava farcida de petits tallers en els que s’hi treballava el metall. Els obradors familiars, aprofitant l’energia hidràulica de la confluència del Ter i del Freser, proliferaven per la vila, atiats per les necessitats de la Guerra del Francès i les convulsions del segle. De ben petita jo feinejava amb la mare, i m’anava familiaritzant amb tots els noms dels artesans i mestres d’ofici del ram de l’escopeta i la pistola: clavetaires, panyetaires, canoners, encepadors, ferrers, barrinadors...

L’Eudald era ben plantat i feia una suggerent olor a ferritja i a home jove que em tenia ben enamorada. El meu marit pertanyia a la Milícia Nacional, que ja es va organitzar a la vila quan el Trienni Liberal i sovint sortien a fer batudes per les rodalies, perseguint reialistes i “malcontents” que feien malvestats al crit de “Visca el Rei i la Religió”. Quan anaven maldades i havia alternança política, els tocava amagar cartutxeres, quepis i armes i no sortir dels tallers.

Quan va morir el maleït Rei Ferran VII al setembre del 1833, s’alçà en armes tota aquella gent reialista que amb la boina vermella, la creu al pit i l’ànima negra, volien donar la Corona al seu germà Carles Maria Isidre i no a la filla, la Reina Isabel II. Varem passar uns anys d’estretors i d’ensurts, tot i que la indústria de les armes anava més bé que mai. De Ripoll en sortien fusells, escopetes, pistoles i trabucs per dotar les necessitats de la guerra i l’Eudald tornava a compaginar la seva feina de mestre armer amb les sortides a foragitar bandolers que amb l’excusa de defensar Déu, Pàtria i Rei, devastaven el país.

Hi va haver ensurts per totes bandes. Una força de forasters vinguts de Barcelona, exaltats i desgovernats, ens van cremar el Monestir cap el 1835, foragitant els benedictins, que havien conviscut amb nosaltres, els liberals, sense problemes. També una host navarresa comandada pel general carlista Urbitzondo havia ocupat un temps la vila, sense fer més mal que uns petits saquejos a cases de constitucionalistes benestants i cremant unes cases dels ravals. L’Eudald es passà aquells dies amagat a la muntanya, fins que va poder tornar una vegada recuperada la vila per les forces governamentals del Baró de Meer. La nena creixia i jo em passava la vida patint per l’ un i l’altra.

La guerra cremava la comarca, sovintejant períodes de relativa tranquil·litat, trencats pels intents de petites faccions carlines d’ocupar la vila; aquest estat de coses va durar fins que el maig del 1839 va aparèixer davant de Ripoll una nombrosa força carlina, comandada pel Comte d’Espanya, que era un general gavatx de més de seixanta anys al servei del pretendent, i que es deia Roger-Bernard-Charles d’Espagne de Ramefort.

Van atacar uns punts de defensa del rodals. situats a Sant Bartomeu i a Can Violí i el fort de l’Estrella, a llevant a ponent i al nord i una vegada desballestats, van escometre la població amb els seus vint-i-dos batallons d’infanteria, sis esquadrons de cavalleria, sapadors i una considerable força d’artilleria. L’Eudald, amb la Milícia Nacional i un centenar d’homes de les forces regulars del Regiment de Zamora, tot plegat uns 300 homes, comanats tots pel capità Joan Carbó, feien foc a la carlinada mentre s’entestava a passar el Freser a prop d’on s’uneix amb el Ter. Es feia foc a base de descàrregues tancades, que feien molt carnatge en els atacants, els cadàvers i els ferits dels quals es veien surar riu avall. Van fer vàries envestides, amb moltes baixes per la seva part, desprès de descarregar els canons que duien contra la muralla. La gent col·laborava amb la defensa omplint sacs de terra i fent barricades, posant carros i tota mena d’impediments per tapar els forats oberts.

Cada envestida se’ls veia més a prop, tot i que sofrien moltes baixes, fins que van ser a tret de pistola. Les descàrregues eren esfereïdores, i es combatia cos a cos. La gent dels parapets fugí a l’interior, refugiant-se els uns a casa seva i molts a l’església de Sant Pere. Els carlins abatien a tothom a qui arreplegaven, ja fos jove, vell, infant, home o dona. Jo vaig arribar a casa. L’obrador era a la planta baixa i a dalt hi teníem la vivenda. Tot pujant escales amunt vaig veure, esfereïda, un escamot, que atrapava l’Eudald al portal del taller i el degollava allà mateix. La meva filla i jo varem pujar i tancar la porta. Fou endebades: Amb un parell de cops de culata l’esberlaren i van entrar. Van clivellar al pare –un pobre vell gairebé invàlid- a cops de baioneta i es van dedicar a estripar-nos la roba a les dues dones a grans urpades. Encara recordo la forta pudor a suor d’aquells brètols quan em buscaven el sexe. A cua d’ull podia veure la meva filla defensant-se a mossegades, mentre la posseïen, i jo sentia amb fàstic i ràbia l’agut dolor de la penetració no desitjada. Tenia la ment en blanc, doncs no sé quants es van desfogar amb les dues. Només recordo, amb horror, un barbamec amb ulls desorbitats, clavant la baioneta al coll de la meva filla, que s’estremia agonitzant mentre jo embogia de dolor. Un altre, amb uns bigotis enormes, dirigia la seva arma cap el meu coll, per fer la mateixa cosa, quan algun manaire li ho va impedir -“No mateu aquesta dona”- li va dir- “Ja fa anys, quan les batusses entre servils i lliberals, jo anava fugint i amagat pidolant com un perdulari i aquesta dona va donar-me unes monedes i alguna cosa per menjar. Deixeu-la viure” -Ves per on resultava que entre els violadors hi tenia un protector. Que l’ànima se li podreixi eternament al infern !. Senyor Pare perdoneu-me, doncs ja no sé pas el que dic.

El del bigoti va aturar-se, amb evident frustració. Estalviant-me el cop, tot i que jo desitjava més morir que no pas viure.

Van sortir, no sense arrencar-me les arracades de les orelles de viu en viu i les de la filla morta. Una forta patacada amb la culata va saltar-me l’ull, per la qual cosa m’has conegut així, bòrnia.

Quan havia passat molta estona –potser hores- vaig sortir al carrer, tota nafrada i dolorida. El Comte d’Espanya havia deixat temps per què la tropa es desfogués, saquejant, matant i violant, i acabada la seva macabra feina, abillat amb les seves millors gales, fatxenda i desafiant, es passejava a cavall, rodejat del seu estat major, gaudint de les malvestats que s’havien produït.

Dels sobrevivents van separar homes i dones i, els d’edat militar, de catorze a cinquanta anys, els van fer presoners. Dones, vells i canalla, varem ser foragitats de la vila, i dispersats, amb millor o pitjor fortuna. Jo vaig tenir la sort, després de molt caminar, de raure a Cal Minyó on es van apiadar de mi i on encara hi soc, gràcies a Déu.

La vila de Ripoll va ser curosament enderrocada, per ordre del Comte d’Espanya, no deixant-hi pedra sobre pedra, tret de les runes del vell Monestir de Santa Maria, que estaven en el trist estat en que les havien deixat els barroers milicians de Barcelona el 1935. És per això que quan veig aquesta gent de la boina vermella se’m trasbalsen els records de la meva desgràcia i m’entra una gran por de que tot això torni a passar.

Amaga’t, filleta meva. Amaga’t que aquesta mala gent no t’encalci”.

Una versió d’aquest relat el vaig penjar a "Relats en Català"

Ruïnes de Ripoll 1839

Potser l’Antonio Machado no tenia raó.

2011-07-25T10:12:00.006+02:00

A l’estiu baixa la intensitat de tots els problemes. El que no es jugui la Lliga de futbol hi contribueix molt, i la gent conversa molt més serena, sense aquelles emprenyades que comporten els sagnants encontres entre el Barça i el Real Madrid, paladins respectius de posicions nacionalistes enfrontades. Ni la mesura d’en Guardiola ni la desmesura del portuguès Mourinho ocupen les primeres pàgines dels rotatius i, en benèfica treva, no tapen les misèries més profundes de la nostra societat. A l’estiu no hi ha pal·liatius de la realitat en el pa i circ quotidià. La gent que encara té ocupació, somnia vacances tropicals i qui està a l’atur va cercant les ombres dels xamfrans i de les arbredes imaginant paradisos impossibles i loteries miraculoses.

La mesura i desmesura de les dues posicions enfrontades que a l’Antonio Machado li gelaven el cor udolen maldant per defenestrar el contrari. Uns estan impacients per recuperar la maquinària dels despropòsits, i els altres temen perdre les eines del poder, per la qual cosa cerquen pactes per guanyar temps i vestir una possible i improbable digna successió. Ai les dues Espanyes !

Al mig dels udols i fiblades de la contesa hi ha les despulles de la dignitat i la mediocritat intel·lectual, al millor estil de les pitjors trobades entre els barruts famosos amb vocació de viure amb l’esquena dreta sense treballar – antiga quimera de llarga tradició peninsular - amb les que certa televisió d’escola berlusconiana anestèsia la seva milionària audiència.

Però l’eximi i malaguanyat poeta republicà que reposa a l'exili del Cementiri de Cotlliure, potser s’equivocava i en Juan José López Burniol ens ho deia el dissabte passat a la seva columna de “La Vanguardia”, descobrint que no hi ha hagut mai dues Espanyes, n’hi ha hagut, i encara n’hi ha, tres, i la tercera és aquella que es mou al bell mig de les posicions trobades i caïnites, servint-li de carn de canó àtona i silenciosa i avui, potser a l’atzar dels despropòsits, de carn electoral, malgrat la creixent indignació.

Aquesta immensa força silenciosa que es mou entre el Pinto i Valdemoro de les posicions trobades podria ser la clau. La seva mobilització per afrontar el sanejar les coses públiques seria definitiva. Temps era temps es pensava que l’alfabetització la redimiria de la demagògia, però no cal somniar truites: del saber llegir s’ha passat a perdre l’escriure i el discurs del xarlatans ha assolit cotes de sofisticació impensables. L’alienació ha agafat formes més subtils i ha cercat clientelismes i anestèsies socials prou sofisticades. Mentir, prevaricar i estafar no són causes d’incompatibilitat amb la ‘res pública’ del nostre sistema, ans al contrari: sembla ser que són motiu d’admiració i desperten la simpatia de molta gent. La clau, a diferència de la vella dialèctica del món partit en classes, és fer somniar que tots podem formar part d’aquest gran magma on tot s’hi val i que si a aquell li regalen vestits, a tu et poden regalar un modus vivendi gratificant i prou confortable. .

Per sort o per desgràcia, cada vegada se’ls aguanta menys el sistema, i quan les virolles perillen, les coses tornen al seu vell camí de cadascú al seu lloc, decantant el ventall dels silenciosos del mig a una o una altra de les realitats.

Malgrat això, aviat tornaran els sagnants encontres nacionals esportius i em sembla que aquest agost ja tindrem un suggerent Barça vs Madrid que ens farà oblidar la maleïda realitat de la situació econòmica i aquest anunciat ‘corralito’ que els experts ja van augurant des de fa temps.

El senyor Ramon enganya les criades.

2011-07-22T11:23:00.001+02:00

La vella cançó popular que ens cantaven l’avia i la mare ens porta records d’una llunyana infantesa .

El senyor Ramon

enganya les criades,

el senyor Ramon,

enganya a tot lo món.

Les pobres criades,

quan se’n van al llit,

tururut, tururut,

qui gemega ja ha rebut.

Reconec que aquestes cançons, sonen carrinclones i un xic frikis a les orelles foranes, però per molta gent , dintre de la qual m’incloc, tenen el valor afegit de la cançó de bressol, aquella que has mamat i t’ha acompanyat tota la vida, transcendint els cànons estandarditzats de l’estètica per raure en els plecs més amagats dels sentiments profunds, dels records i les giragonses més subtils del subconscient.

Concretament, i per raons que entendreu, doncs el meu nom és Ramon, la cançoneta del que enganya les criades m'ha fet sempre una gràcia especial, tot i que sovint hi havia algun cabut que me la deixava anar en to mofeta i amb ànim d’ofendre, i malgrat que m’omplia l’ego, havia de fer-me el enfadat i engegar-li un bon cop de roc, que és com solventàvem abans els conflictes infantils, sense majors traumes .

Ser un senyor, dir-se Ramon, enganyar les criades i ensarronar tot lo món, eren uns objectius èticament rebutjables i de discutible moralitat, però font de fantasies suggerents per algú que no tenia criada ni possibilitats d’abastar ‘tot lo món’ per sotmetre’l al pervers engany, essent com era provinent d'una classe social proletària i justa d'armilla.

Una morbosa fantasia m’anava forjant al voltant d’aquelles ingènues i rimades estrofes a mida que m’anava fent gran. De primer enganyar les criades tenia unes connotacions infantils: ensarronar-les per obtenir uns dolços, uns caramels i coses així, però a mida que anava fent-me més gran i la testosterona ocupava el meu cos i la meva ànima, les fantasies amb les inexistents enganyades criades anava per camins més gratificants i més complexos que no pas les dels senzills caramels.

Igualment passava amb l’’enganya a tot lo món’. De somniar liderar la classe i ser el capità de l’equip de futbol clavant-li dotze gols als rivals del Can Culapi format per gent de nissaga més 'pija', vaig passar a fantasies més megalòmanes i rebuscades, potser somniant fins i tot amb un Valle de los Caídos particular i una escorta mora que m’acompanyés a les portes del ball de 'La Cooperativa', o al dels ‘Campos’ ( ball amb orquestra i cinema pel mateix preu: quinze pessetes) on s’hi podia enganyar alguna criada i acompanyar-la amb el Seat 850 de segona mà, trucat per agafar els 100, a la torre de Bella Terra o de Matadepera on treballava la malhaurda, tot fent una marrada pels 'onze de Martorell' i parada i fonda en aquella corba on tothom anava a consumar els enganys propis i aliens.

Ara, ja passats els anys, me’n adono que els valors han canviat i les fantasies s’han fos en un món de complexes realitats : La bona senyora sud-americana que ens ajuda un parell de dies a la setmana a netejar i ens planxa les camises, ja està prou enganyada per la pròpia vida i potser no li calen més ensarronades, i per estafar a 'tot lo món', potser m’hauria d’afiliar a algun partit hegemònic, acumular dossiers comprometedors de propis i aliens, amb l’ajuda o sense d’un Murdoch local, i anar fent veure garses per perdius a tota la dolguda humanitat aconseguint que em votin malgrat tot.

Addenda:

Avui llegeixo a ‘La Vanguardia’ que la majoria dels tailandesos tolera la corrupció si el país prospera. Els votants d’aquí també la toleren, malgrat no prosperin gaire.

Esbós d’una vella confrontació.

2011-07-20T11:08:00.000+02:00

El vell Albert estava confós. El primer déuvosguard a la residència havia estat una vella que li havia reclamat el seient on s’havia assentat, dient que era el seu. A continuació li havien donat el sopar, compartint una taula amb una paraplègica a la que li queia el menjar de la boca i un parell d’avis, un dels quals ostentava les tremolors del mal de Parkinson. Abans havia donat un tomb per la residència: Tot estava net i polit, i les cambres ben arreglades, com a la presó. Els avis i les avies feien la becaina o miraven, hipnotitzats, els insofribles magazines de la tarda davant la TV col·lectiva. Un parell de vells barallant-se per la possessió de “La Vanguardia” li havien cridat l’atenció.

Hi havia una biblioteca, potser donada per una entitat catòlica, doncs disposava de quatre revistes parroquials i un munt de llibres de vides de sants i de proselitisme cristià. Res que l’interessés a l’Albert. Ja miraria de que els fills li anessin portant algun llibre quan el visitessin- va pensar.

Quan havia mort la Beatriu, la companya de tota la vida, els fills l’havien convençut que a la residència municipal “La flor de la vida” estaria prou ben atès. Ells l’anirien a veure sempre que poguessin i els caps de setmana s’anirien tornant per dur-lo a dinar a fora. Resignat, acostumat com estava a la companyia de la insubstituïble Beatriu, va accedir, potser més per no donar feina ni esser una càrrega pels fills que no pas perquè li vingués de gust recloure’s al gran magatzem de vells i nafrats que la residència constituïa. Va intuir que perdria una bona cota de llibertat, però estaria ben atès i li rentarien la roba i no s’hauria de preocupar pels àpats i les petiteses quotidianes.

Tot just entrar ja se’n havia adonat del seu error: Ni el tracte amb les responsables (unes assistentes socials paternalistes i una mica bledes que els parlaven com si fossin nens petits), ni la munió de cuidadores mal pagades l’abellien: un grup de romaneses i magrebines, que la majoria, amb prou feines dominaven el idioma, mancades de la preparació psicològica i tècnica per una feina tan dura com es la de l’atenció geriàtrica i que es movien, angoixades, entre el fàstic, la compassió i el menyspreu. Els propis vells acabaven d’arrodonir el panorama negatiu, doncs l’edat els havia radicalitzat els hàbits egoistes, els de la territorialitat, la gelosia, la possessió i la gasiveria, per la qual cosa es passaven el dia criticant i barallant-se entre ells, en una mena de pandemònium infernal. L’Albert, que havia llegit en Jean Paul Sartre, va adonar-se’n del que volia dir quan “A porta tancada”, l’obra teatral, pintava un infern que érem nosaltres mateixos, sotmesos a la forçada convivència dels condemnats.

Es va esforçar per adaptar-se al que li semblava una presó: la darrera baula de la seva vida. Van passar els dies i va prendre possessió d’ un racó solejat d’una galeria, on s’asseia a llegir alguna cosa, malgrat que sempre hi anava algú a donar-li conversa, generalment basada en les coses del passat, que és el que fan els vells quan tenen més camí al darrera que futur al davant.

Aquell dia era un avi sec i corbat que li parlava del Ebre i les penúries passades l'estiu del 1938, sota el foc de l’artilleria i l’aviació. Ell li contestava per educació, tot i que el tema li era desplaent. Va dir-li que també era de la “lleva del biberó” i que aquells mesos estava per Balaguer, on hi van deixar la pell gairebé tots els seus companys.

Va ser quan brandant el seu bastó, aquell energumen que deien havia estat un notori falangista i havia viscut tants anys com a dirigent del Sindicat Vertical, els va escometre al crit de “Rojos de mierda, no se acabará nunca vuestra maldita especie !” .

L’Albert es va defensar amb la crossa que duia pel desgast crònic de la pelvis, i es va encetar una aferrissada esgrima, lenta, feixuga, amb doloroses bastonades, que va ser interrompudes per la Fàthma, una bonica adolescent que es cobria el cap amb el hiyab quan sortia al carrer, però que lluïa un sedós cabell negre quan treballava. Van caldre més d’unes mans per descompartir-los però finalment se’n van sortir. .

Mentre els pujaven a l’ambulància per dur-los a l’hospital, encara es volien escometre i es podien sentir les malediccions i els insults que s’anaven proferint l’un i l’altre.

Quan tornin, els haurem de passar a la psicòloga- va dictar l’assistenta social que ocupava el càrrec de directora- Aquestes demències senils solen ser prou perilloses i cal tenir un bon informe de cara a les famílies pel que pugui ser.

Un dels molts herois d'aquells dies.

2011-07-19T10:03:00.004+02:00

Imatge de la Xarxa.

A mitjans de gener del 1939 en Celestino García Montero, de Morata de Tajuña, un poble agrícola de la província de Madrid, és caporal d’una companyia de la 9 Brigada de la 11 Divisió, en retirada i que aguanta les etzibades de l’ofensiva feixista per conquerir Catalunya i tancar la frontera amb França, aïllant l’Exèrcit Popular de la República Espanyola que aguanta a la Zona Centre (*).

Els italians de la divisió Littorio ataquen amb força, a prop de Santa Coloma de Queralt, llençant un grup de tretze tanquetes, que avança en forma de cunya, assajant el que a la segona guerra mundial serà el ‘Blitzkrieg’ dels alemanys , tàctica que els italians en diuen de ‘guerra celere’ i proben al gran camp d’experimentació militar que per ells és la Guerra Civil espanyola.

En Celestino García Montero es un pagés reciclat com a soldat temerari, primari, illetrat, bregat per tots els fronts i batalles, i mentre els companys s’arreceren i cerquen vies de fugida, ell es planta dret, desafiant les bales, i comença a llençar granades contra les tanquetes. Aconsegueix paralitzar-ne tres, mentre les deu restants giren cua, practicant la ‘fugida celere’, potser recordant que a Guadalajara la cosa ja els va anar prou malament un parell d’anys abans.

El caporal Celestino Garcia Montero, agafa un pic dels de fer fondària a les trinxeres i s’apropa a les tanquetes. Esbotza les torretes i fa sortir les tripulacions, que la formen un capità, un tinent, dos sergents i varis soldats. Interrogats, no s’expliquen ni es creuen que hagin estat agafats per un sol home.

Aquells mesos de retirades i mals presagis no eren propicis per la moral dels combatents, cansats de fugir, sense vitualles, equip ni municions, per la qual cosa aquella gesta s’havia d’aprofitar pel comissariat per treure’n el màxim de partit, per mirar d’aixecar els ànims de la decaiguda tropa, en retirada permanent..Seria com un Sergent York a l’espanyola.

En Celestino García Montero és ascendit a sergent i el fet es vol donar a conèixer abastament. El comissari Santiago Álvarez, el porta davant del Cap del Cos d’Exèrcit, el coronel Juan Modesto en persona, rodejat de periodistes que hauran de fer transcendir el fet heroic. Li demanen al flamant sergent que expliqui la seva gesta, però en Celestino és parc en oratòria i just de vocabulari i de ben segur li fa més por haver d’agafar la paraula que enfrontar-se a una divisió blindada. S’explica confusament, de manera nerviosa; no se’n surt, s’embala i quan arriba el moment culminant de detallar la destrucció de les tanquetes, es treu una bomba del cinturó, i per fer-ho més explícit, a manca de recursos verbals, li treu l’anella de seguretat.

Al crit d’alarma que es produeix, en Celestino se’n adona del seu descuit, i mentre la totalitat dels assistents es llença al terra, ell es posa la granada al ventre, per esmorteir la imminent explosió mentre malda per treure’n el fulminant. Ho aconsegueix al darrer segon, i aquest explota separat de la bomba: Un llampec, un espetec sec, com el d'un tret, la cambra plena de fum i la granada, ara ja inofensiva, rodant de manera inquietant entre els cossos dels esfereïts assistents. En Celestino té socarrimades les mans i el ventre i el coronel Modesto, unes lleugeres ferides sagnants. Ara l’heroi ja ho és per partida doble.

A continuació el comissari Álvarez l’ha de dur davant del Cap del Govern, en Juan Negrín en persona, acompanyat de més periodistes. Aquesta vegada té cura de que l’heroi vagi completament desarmat, per si un cas. .

El que va quedar del V Cos d’Exèrcit va passar la frontera francesa, però abans al sergent Celestino García Montero el van traslladar a la Zona Centre, a prop del seu poble, on acabada la guerra el van agafar els feixistes, els quals, atenent la seva qualitat d’heroi, el van afusellar sense pal·liatius.

Avui és dinou de juliol, i fa exactament setanta-cinc anys que, amb la derrota de les forces sollevades a Barcelona i a d’altres capitals, va començar una desigual guerra que va treure Espanya del mapa de la modernitat durant més de quaranta anys. Un abisme de dolor i de rancor s’obriria, encetant ferides que avui dia encara no han cicatritzat del tot.

(*) Fet explicat per Santiago Alvarez, comisari del V cos d’exèrcit d’en Líster , ‘Memorias’. Ediciós do Castro. A Coruña. 1987

La gran festa grega.

2011-07-17T20:56:00.003+02:00

He vist una orgia de colors i de música càlida amb caràcters mediterranis on es fonen les cultures orientals i occidentals, doncs he estat invitat a celebrar l’aniversari d’un restaurant grec que hi ha a Sabadell.

Hi havia gent de la colònia grega. Són una gent hedonista i oberta. Els agrada menjar, beure i ballar fins a perdre els sentits. Són vehements, ungits dels vells déus de l’Olimp i pels plaers orientals. No necessiten gran cosa per ser feliços: un plat a taula, una ampolla de vi de Macedònia plena, per omplir els gots a dojo, i una música esbojarrada per ballar.

Quan dancen, ben torrats i calents de vi i aiguardent, es caguen amb Zeus i tots els déus de l’Olimp, mentre els brillen els ulls, absents i un xic tèrbols davant la sensualitat del moment. Ballen agafats de la mà, fent rotllana, com és la dansa ancestral mediterrània que a nosaltres ens recorda la sardana. És un joc col·lectiu, on cadascun manifesta la seva individualitat. Es balla damunt les taules i s’improvisa al ritme dels sons que ens són familiars, amb regust de delícies turques, talment la seva cuina excelsa i generosa.

Ja saben que no tornarà a venir cap Prometeu a donar-los el foc, ni el cabró del Zeus, emprenyat, el tornarà a fer penjar a la muntanya, on l’àliga li rosegarà el fetge de dia, per tornar-lo a regenerar de nit, en un etern cercle infernal dels més esgarrifosos que ment humana o divina pugui inventar.

Hem llegit que han anat a Grècia uns estranys essers forans i els han imposat repetir els dotze treballs que ja fa segles va concloure l’Heracles, però em temo que no els donarà pas la gana tornar-hi i netejar els estables d’Augias, capturar cap altre Ca Cerber, ni fer cap més de les bestieses que li van encomanar al musculat mig déu. Qui són aquesta colla d’especuladors per ocupar els trons de l’Olimp i dir-los que s’han d’esmerçar a complir els deures que els racionalistes els imposen? . Ells no han combregat mai amb les rodes de molí d’aquesta pretesa felicitat occidental. Ja quan van anar a fer la guerra a Troia, van tardar anys i panys a tornar en una odissea que no serien pas capaços de repetir-la els sicaris de l’ Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, la colla d’especuladors que pretenen repetir, en versió moderna, el rapte d’Europa.

He vist uns grecs ballar, i he compartit el seu aiguardent i el seu cafè amb marro. Els he entès millor i he comprés que no s’hi val voler fer-los fer passar el clau per la cabota de les pautes d’occident. .

Quan s’han begut el que el fetge regenerat d’en Prometeu pot assumir i molt més, ballen un sirtaki frenètic i llencen els plats per terra, trencant-los. És una vella costum que prové de les tavernes i els bordells de les poblacions de la Mar Egea i la Mar Jònica, on els cobraven, si demanaven menjar i beure, el servei i el plat i el got, per la qual cosa, i sabent ser-ne els propietaris, els trencaven abans de marxar. La versió nostrada seria aquella de: ‘aquí carda tothom o es tira la meuca al riu’

Ara els èmuls del Zeus, l’Hermes, l’Apolo i l’Afrodita, els volen fer passar per l’adreçador i fer-los pagar els plats trencats, que ells diuen que ja han pagat amb el preu de les consumacions als bordells i a les tavernes. Se’ls miren de dalt a baix i fan un glop d’Ouzo a la salut de les Parques i segueixen ballant el sirtaki frenètic, com aquell del Zorba, fins a caure rendits de cansament. Se’ls en fot ben bé el moribund, el mort i qui els vetlla a tots dos.

Potser si que es pensen que els seguidors d’en Kant i Descartes poden anar donant lliçons de com fer anar la coses de la vida als hereus d’Heràclit, Sòcrates, Aristòtil i Plató, però fins aquí podríem arribar –pensen.

Segueix quedant la incògnita de qui pagarà els plats trencats, però no sé si la cosa té gaire importància.

Productivitat pública.

2011-07-15T12:22:00.003+02:00

Acudit d'en Forges. Tret de la Xarxa

Si atenem el concepte Productivitat , segons el Diccionari del Institut d’Estudis Catalans, és : Qualitat de productiu; Relació entre la producció obtinguda i els factors emprats per a obtenir-la.

Mas-Colell segueix aplicant la política de l’actual Govern de qüestionar la gestió pública i ara es despenja demanant més esforços i més flexibilitat als funcionaris per assegurar l’ocupació. La clau –segons ells- és el desmantellament de molts serveis amb la pretesa finalitat d’incrementar la productivitat, de fer-los rendibles i eficaços, la qual cosa porta una evident contradicció, doncs no sempre rendibilitat i qualitat aniran de la mà, ans al contrari: tots aquells serveis que no siguin rendibles a la butxaca de qui inverteix els seus diners, està condemnat a desaparèixer, en el pitjor estil del món dels mercats i de la industria privada. Tampoc els factors emprats per obtenir-la són motiu d’optimisme, vist el que s’està coent.

Les coses ja venen de lluny: Des de l’any 1984, que es van legislar una sèrie de mesures per la reforma de l’administració pública (Llei 30/1984), fins l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic del 2007, s’ha vingut parlant de productivitat, preveient fins i tot un concepte salarial de tipus complementari i variable destinat a remunerar ‘l’especial rendiment, l’activitat extraordinària i el interès o iniciativa amb els que el funcionari desenvolupi el seu treball’. Va durar anys i panys el fet que cap administració sabia com articular i reglamentar aquests complements, establint, les que ho van intentar, maldestres criteris de medició; els més usuals uns conflictius i subjectius reglaments de valoració al mèrit personal, que mitjan alguna mena de criteris reglats i amb vocació mnemotècnica, el cap pot premiar o castigar els funcionaris al seu càrrec. Coneixent les filies i les fòbies, sovint pels caràcters d’alternances polítiques i d’altres meravelles de la condició humana, podeu imaginar-vos el resultat. En el millor dels casos hi ha el cap que no es mulla i aplica el criteri de que ‘todo el mundo es bueno’ per la qual cosa cobra la productivitat tothom.

Alguns altres sistemes estableixen ratis de celeritat, talment com el nombre d’expedients evacuats pel negociat, o el funcionari en qüestió, sovint oblidant els paràmetres de qualitat i de complexitat. Imagineu uns serveis jurídics traient expedients a corre-cuita, que inevitablement aniran a parar als tribunals contenciosos administratius, amb la conseqüent incertesa, el perjudici i el cost addicional.

Una altre manera d’analitzar la productivitat és la de comparar els resultats mitjançant una política d’objectius. Aquí el gran problema és la fixació d’aquests objectius. És molt senzill fixar-los a un ens de producció industrial del tipus de la fabricació de peces estàndard, o d’una cadena de muntatge, o un equip de vendes, però com es marquen els d’un servei d’urgències, els d’uns serveis socials o els de un cos de policia? Sovint per fer-ho s’entra en la burda quantificació de pacients donats d’alta, la reducció de la despesa de la medicació, de les analítiques i les proves per establir diagnòstics, i en els policials, estadístiques de detencions, actuacions o d’imposició de sancions –aquestes de caràcter manifestament il·legal- i d’altres que van en demèrit del propi servei, beneficiant una certa arbitraria ineficiència, tot i que la majoria serveixin per alleujar les arques de l’erari públic, sovint l’única finalitat tangible i visible pels ens organitzadors.

Darrera d’aquestes incerteses hi ha una vella dialèctica entre els administrativistes ( dividits entre els de la vella guàrdia dels Cossos Nacionals i els de la nova) i els que provenen de les escoles de negocis. Aquest darrers apliquen els millors sistemes de la privada, i pel que sembla ser són els artífexs dels criteris que cada cop sonen més: Objectius, eficàcia, eficiència, diàleg, ‘coaching’ , motivació, ‘management’, ‘màrqueting’ ...

I el funcionari segueix movent-se, amb un munt d’expedients, pacients, malalts, usuaris en general, traient la feina en general, mal vist pels ciutadans, qüestionat per la pròpia organització, i patint l’absència estructural d’un pla estratègic general –a tots nivells, inclòs l’estatal- que li permeti saber cap on va i cap on camina.

Ara li arriba que haurà de cobrar menys i destinar més hores al seu treball, que haurà de ser més productiu. Els que siguin sensibles a la mala fama que arrosseguen, procuraran, carregats de bona fe, que els vint minuts del cafè a mig matí –dels que gaudeixen tots els empleats ja siguin públic com privats- siguin breus i concisos i potser es quedarà una estona més per la tarda, esperant que el cap vegi que encara hi és i no té pressa per plegar –tal com es fa, sovint sense cap necessitat, a la privada- Seguirà orfe de criteris objectius i de grans directius, que no siguin de pomposa irrealitat, i seguirà angoixat esperant que la signatura dels informes i les propostes dels decrets li arribin a temps per poder acomplir els objectius de celeritat que li permetin cobrar el plus de productivitat.

Tot plegat: res de res.

Anem pensant que calen reformes substancials que flexibilitzin la gestió, i compte amb desmuntar les coses que funcionen, que són poquetes, però ‘haberlas, haylas’ .

Si no fos...!

2011-07-11T10:43:00.004+02:00

Alain Guiu al piano.

Quan ja tens uns anys, passats els seixanta, hom diu que s’és a l’edat del ‘si no fos’: Si no fos per la maleïda artritis, si no fos que ja tinc uns anys, si no fos... si no fos... si no fos... Res; tot són excuses de mal pagador, xerrameca de iaios fantasiosos amb vena de jovencells i esperit de vells ‘rockers’ vinguts a menys.

El dissabte sopàvem a la taverna de Can Batlle a Calella de Palafrugell, on ens havien anunciat que hi tocaria l’Alain Guiu, un excel·lent pianista de jazz. Érem la colla pelleringa de les tertúlies de la boia de Port Pelegrí, però els reals - no els virtuals que teniu la paciència i l’amabilitat de llegir aquestes parides meves i fins i tot la de comentar-ne algunes- eren dels que es posen els matins dels dies de lleure de l’estiu a nedar etc, etc, fins la que hi ha al Port Pelegrí per separar el límit de la zona de banys del de la de la munió de barques que hi fondegen.

Tot picant unes anxoves amb pa amb tomàquet i sucant, impúdicament uns ous ferrats, va sortir el tema d’una recent entrada meva en aquest blog a propòsit del català .

Potser era el vi, o potser era la pesada xafogor de la nit, però semblava que els ànims d’alguns estaven excitats amb certes incomprensions pel que a tots ens sembla natural, inclosos un bon nombre de gent de procedència forana, com n'hi ha molts: l’ús normal del nostre idioma català i el dret a usar-lo i cultivar-lo com qualsevol altre dels que hi ha al planeta.

Perquè hem d’anar justificant permanentment l'ús de la nostra llengua materna?- deia un.

Perquè parlem inicialment sempre en castellà a la desconeguda noieta de Palafrugell, empordanesa de naixement i nissaga –una estudiant que es treu uns euros fent de cambrera els caps de setmana a l’estiu- que és la ens ha dut les anxoves a la taula, si ella és més catalana que tots nosaltres, i nomes li parlem català una vegada constatada la lleugera confusió que els accents desvetllen ?- deia un altre

Doncs que vinguin redactors de l’ABC i de la COPE amb un notari i n’aixequin acta- deia un altre sorrut i sarcàstic de mena –que ells afirmen justament tot lo contrari.

Va començar la lletania del ‘si no fos’: Si no fos que els feixistes ens el varen prohibir quan la guerra...Si no fos que en Felip V va voler ‘castellanitzar’ el seu estat absolut, a imatge i semblança de la França centralista...(quan es treu la Història per fer tabula rassa de les idees, es diuen algunes bajanades, és ben cert) i el ‘si no fos’ més sonat va ser el que va deixar anar un il·lustre irat, rubicund i amb fama d’eixelebrat que es va despenjar de la següent manera:

‘Si no fos que el rei Ferran el Catòlic fou un calçasses, i un promiscu putero, que nomes pensava en tocar-li el cul a les cuineres i a les dames de la cort. Rei d’Aragó, com era, casat amb la reina de Castella per raons politiques, i amo de mig Mediterrani –Amèrica encara no havia estat sotmesa a l’espasa i la fe dels conqueridors i en Colon tot just remenava mapes per estar segur que podria arribar a les Indies per Occident- va deixar els afers d’estat i militars a la seva muller Isabel, pensant només en satisfer les seves disbauxes i aquesta, freda i calculadora com era, va anar agafant les regnes del govern amb alló del "Monta tanto", però escombrant cap a casa. .

Si en Ferran d’Aragó els hagués tingut ben posats i hagués estat un marit a l’alçada masclista de l’època, li hauria imposat el català a la seva muller, tal com pertocava, i el idioma de l’imperi hagués estat l’estimat llemosí, el bell catalanesc que es parlava oficialment als dominis de la Corona d’Aragó i no el sec, dur, barroc i sincopat idioma de vocals obertes i consonants rotundes dels erms de les Castelles...’

Estàvem tots amb la boca oberta, paralitzats per l’argument contundent del contertulià, amb un tros de pa amb tomàquet que s’anava amarant de l‘oli de l’anxova que el coronava, quan va aparèixer l’Alain Guiu, amb la copa a la mà i saludant tothom amb el seu català amb accent forani. Va obrir la tapa del piano i va començar a teclejar. Un noi jove, que tocava el contrabaix s’hi va afegir. El llenguatge universal de la música, que tots enteníem, va anar convertint la xafogosa nit empordanesa en la melangiosa de la dels negres del Sud americà, accelerant el ritme dels cors amb improvisades escales del piano.

‘Si no fos, si no fos’ que no tinc fusta de cantaire m’hagués afegit a desafinar una mica amb allò de ‘Geòrgia, Geòrgia, Geòrgia on my mind...’ però em vaig haver d’acontentar seguint el ritme amb el peu i amb el petar de dits quan el Ricard Martínez, el que regenta el local, es va despenjar a cantar el ‘Mack the knife’ amb lletra d’en Berthold Brecht, subratllat per les brillants improvisacions al piano de l’Alain.

Ja ningú es va recordar més dels reis Catòlics ni que en el món haguessin estat mai.

La llengua catalana i els falangistes.

2011-07-08T11:16:00.004+02:00

Cap els anys cinquanta, a Sabadell, un xicotàs alt i gros, falangista i amb fama de ser una mica curt de gambals, es va dirigir a un grup de nois de deu a dotze anys que sortien de l’escola, esvalotant i excitats com ocells engabiats als que els havien obert la porta. Era dissabte al migdia, acabaven de cantar el ‘Cara al Sol’ formats al pati i ja no tornarien a classe fins el proper dilluns. El paio anava guarnit amb la camisa blava i la gorra vermella dels membres de FET i de las JONS i els va increpar per no parlar ‘la lengua del imperio’ . Ho va fer en un pèssim castellà amb un inconfusible accent català. Com que a aquell tal·lós ningú li tenia cap respecte, el més llengut li va dir: ‘Si no parles català és perquè no el deus saber’, a la qual cosa el falangista, deu anys més gran que els marrecs, va replicar en un català d’estar per casa, que ell el parlava millor que tots plegats, la qual cosa va provocar la riallada general de la mainada.

Falange Espanyola era un partit minoritari que va créixer desmesuradament durant la Guerra Civil. Ells mateixos feien distinció entre el que en deien ‘Camisas viejas’ i ‘camisas nuevas’ per separar els ortodoxos dels nouvinguts. Entre aquests darrers hi havia alguna gent catalana, fugida de la Catalunya republicana i dels atzars revolucionaris que va propiciar l’aixecament militar. Molts d’ells eren empresaris i alguns d’ells provenien de les files de la Lliga Catalana d’en Cambó, de la CEDA i del carlisme.

Aquests es movien per Burgos i Salamanca, o a les milícies falangistes del front, fent servir el català com a llengua habitual entre ells, provocant alguna de les seculars discussions amb els més ortodoxos defensors de la pàtria ‘una, grande y libre’ . Molts d’ells, si no pas tots, pretenien tornar a Catalunya fent , no una Falange catalana, però si una Falange en català. Aquesta posició no sempre era ben entesa pels membres no catalans de la pròpia Falange, de l’exèrcit i del nacionalcatolicisme, que predicaven allò de que el castellà era la llengua del deliri imperial i menystenien la llengua catalana, tractant-la poc menys que de dialecte o com una mena de ‘patois’ propi d’analfabets provincians, pagesos i pastors.

Qui ho tenia clar era el cap dels serveis de propaganda del nou règim feixista, Dionisio Ridruejo, que a primers del 1939 anava darrera les forces de l’exèrcit a càrrec del coronel Yagüe ocupant poblacions catalanes; ho feia acompanyat de varis col·laboradors, alguns d’ells catalans com en Lluís Climent, Carles Sentís, Josep Vergés i Matas, periodistes i el pintor Pere Pruna, entre d'altres, que l’assessoraven. En Ridruejo, amb el vistiplau d’en Serrano Suñer, creia que un dels vehicles més importants per fer proselitisme del nou règim a Catalunya, era mitjançant la llengua própia del país, menystinguda per l’exèrcit d’ambdós costats i pel nacionalisme catòlic espanyol, mercès una secular rivalitat farcida d’incidents, prejudicis i malentesos. Fins i tot en Serrano Suñer s’havia expressat en una entrevista que l’hi havia fet en Josep Pla al ‘Diario Vasco’ en el sentit favorable d’acceptar el català com a llengua normal, afirmant:

“¿El lenguaje catalán? ¿Por qué no? Si el catalán es un vínculo de separatismo lo combatiremos. Imagínese que el castellano –aunque esto no puede suceder- llegara a ser alguna vez un factor contrario a la grandeza de España ¿No estaríamos obligados a combatirlo? Si el catalán es un elemento de grandeza de la patria ¿por qué no respetarlo, como respetó Francia los versos de Mistral y España los de la Atlántida?”

En Ridruejo duia un camió carregat amb material propagandístic, tot escrit en català, però quan va ser l’hora de fer-lo servir, a l’ocupar Barcelona, les tesis uniformadores de l’exèrcit i dels sectors més radicals contraris a la llengua catalana van prevaldre i Ridruejo i els seus catalans se la van tenir que embeinar, junt amb tot el seu material propagandístic en català que no va sortir dels camions.

Amb aquesta política miop, el franquisme va perdre’s per sempre Catalunya. D’haver prosperat l’intel·ligent intuïció de Ridruejo i Serrano Suñer, potser encara avui la dreta catalana cantaria el “Cara al Sol” –en català normatiu, això si.

Hi ha moros a la costa.

2011-07-06T10:50:00.001+02:00

La Torre de Calella.

Per la mateixa raó que en el segles XVI i XVII a la convulsa Catalunya s’hi desenvolupà un moviment bandoler, sovint lligat a interessos polítics, com en el conflicte entre Nyerros i Cadells i baix la protecció de notables feudataris, a la mar hi havia el perill de les incursions de pirates i corsaris procedents d’Algèria o de països de l’imperi Otomà.

Aquesta mar idíl·lica, d’un blau intens i veles blanques i que avui transmet un plàcida sensació de pau, era vista com una amenaça pels nostres avantpassats, que bastien llurs vivendes en nuclis de població unes milles terra endins, o anaven reforçant les seves granges, convertint-les en vertaderes fortaleses, aptes per a la defensa.

La toponímia de la costa n’és actual testimoni d’aquest passat convuls, amb noms com els de la Cala del Crit o Cala Font Morisca, que fan referència a legendes i fets ocorreguts en aquells indrets, o a llocs on els corsaris anaven a fer aiguada per les naus.

El segle XVI els corsaris africans actuaven emparats pel rei francès, Francesc I que estava amb conflicte amb l’emperador Carles V, per la qual cosa els oferia aixopluc i logística als ports francesos.

El fenomen de la pirateria es va patir per via doble, doncs si els africans i otomans devastaven les nostres costes, nosaltres ho fèiem amb les seves – tot i que els de casa no tenien manies en robar també les nostres, com el pirata Joan Torrelles que el 1450 va atacar Roses i varis masos del terme de Torroella del Montgrí, malgrat el decret reial que establia que les naus catalanes només podien atacar vaixells i llocs que estiguessin en guerra amb la Corona d’Aragó.

És per això que la indústria pesquera i coralera no es desenvolupà fins el final d’aquests conflictes, ben entrat el segle XIX, malgrat que el seu caràcter minvant ja feu que la gent de l’interior s’anés apropant tímidament a habitar els perillosos litorals.

El 22 de juny de 1757, davant del Cap Roig a Calella, una galiota amb 110 algerians va atacar un pinc de Mataró, ben artillat i amb disset tripulants fortament armats. Passades dues hores , la nau pirata va ser enfonsada i els supervivents amb el seu capità es van refugiar a les Illes Formigues –uns rocams a la vista de Calella- on van ser apressats.

Entre la pax romana que garantia una seguretat pel domini de les naus romanes de tot el ‘Mare Nostrum’ fins aquest procés de normalització de les costes cap el segle XVIII, XIX, el perill i les incursions per devastar viles i masies amb l’objecte de robar collites i endur-se’n esclaus van durar tota l’edat mitja, i amb caràcter minvant, fins entrat el segle XIX, la qual cosa vol dir més de quinze segles. D’aquí, potser, un atàvic respecte empordanès a la mar i que encara quedin residus d’ una certa xenofòbia cap a tot lo que prové de l’Àfrica i de l’Orient musulmà.

És per defensar-se d’aquests atacs que es van bastir les torres de guaita i defensa, amb una guarnició de cinc o sis homes armats, que tenien comunicació visual les unes amb les altres i que quan veien una vela sospitosa o detectaven una alarma, es feien senyals de fum o de foc si era de nit, al crit de “Hi ha moros a la costa”, frase que ha fet fortuna i avui s’empra per definir que un lloc és expedit i lliure d’intrusos o d’indiscrets, especialment en el tortuós terreny de les trobades entre amants: L’un truca a l’estimada i per saber si hi ha el marit o no, pregunta si “hi ha moros a la costa”, la qual cosa, no per menys cruenta que abans, no deixa de ser una forma nova de pirateria, amb possibles devastadores conseqüències.

La Torre de Calella va ser bastida segons consta en el Llibre de Privilegis de Palafrugell el 28 de juny de 1597. Era una construcció potent i estava artillada.

Avui forma part del recinte d’un hotel, però no fa pas gaire -durant la Guerra Civil- encara va servir de presó.

El pirata 'Barba rossa'

Els búnquers de Calella de Palafrugell.

2011-07-05T12:33:00.001+02:00

Quan la Guerra Civil del 1936-1939 i les coses ja anaven maldades per la República a finals del 1938, les forces feixistes, conclosa la sagnant batalla del Ebre, estaven desplegades per tota la part occidental de Catalunya, desfent els nuclis de resistència dels fronts del Segre i del Noguera Pallaresa, intentant entrar pel Nord i tallar la sortida cap a França, cosa que no van aconseguir i van haver de desistir, donada les facilitats per la defensa que el terreny muntanyós oferia, per la qual cosa i atenent la mobilitat que els mitjans motoritzats italians i alemanys els oferien, van haver de canviar l'estratègia i encetar l’ofensiva bastant més avall, pels plans d’Urgell i per Tarragona.

Restes de trinxera.

L’Estat Major republicà temia que l’atac anés acompanyat de l’obertura d’un segon front, mitjançant un desembarcament a la costa, per la qual cosa s’havien dedicat a fortificar-la.

A Calella, seguint l’autovia que porta a Palafrugell, dalt d’ un punt lleugerament elevat, avui coberts i amagats per un bosc de pineda, es troben un parell de búnquers, aptes per instal·lar-hi unes metralladores o uns petits canons antitancs. Són unes construccions sòlides i ben conservades, malgrat que tenen setanta-tres anys i han patit un total abandó. Avui queden amagades entre la boscúria, però quan van ser construïdes deurien dominar un magnífic camp de tir estratègic, a un escàs quilòmetre del mar, on els desembarcats haurien trobat la primera línia de defensa, per anar a topar amb aquesta segona, sòlidament fortificada.

Entrada

Al voltant, i bastant malmeses pel temps, encara es poden veure les rases de les trinxeres de comunicació entre els dos búnquers i les que haurien servit per complementar les línies de defensa.

El contrast de la bellesa de la mar, d’un blau intens, clapejat per algunes veles blanques i el voleiar de les gavines, que suggereixen la serenor de la pau, amb la feréstega finalitat militar de les obsoletes fortificacions, són un record permanent de la dualitat que presideix les nostres vides: el yin i el yang dels orientals, i el bé i el mal maniqueu.

Aquestes fortificacions no van ser mai atacades i encara haurien servit els anys quaranta quan el general Franco temia un desembarcament aliat atesa la seva clara ajuda de tipus logístic i de col·laboració amb les forces nazis, inclós l’enviament d’una divisió espanyola adscrita a la Werhmatch, que va combatre al front oriental.

D’altra banda, la Guerra Civil portà prou enrenou a la Calella pescadora d’aleshores: Sovint el creuer “Canarias” es passejava per la costa, deixant anar algunes canonades, ensorrant alguna casa i foragitant de la mar, bots, llaguts i d’altres petites embarcacions dels espantats pescadors.

També el novembre del 1937, un vaixell republicà, el “Legazpi”, carregat de material de guerra, va fondejar a Llafranc, avariat per una bomba. S’hi va estar dos o tres dies, i va provocar un pànic general, doncs la gent temia un atac feixista i els efectes de la destrucció de la càrrega de municions del vaixell, per la qual cosa no van ser pocs els que van pernoctar lluny de casa, en barraques de pescador de cales amagades, o aquelles construccions per aixoplugar-se i guardar les eines que hi ha a les vinyes i d’altres camps de conreu de l’interior.

El manteniment d’aquestes relíquies del passat permeten mantenir viu el record d’uns fets sagnants i dolorosos que no s’haurien de repetir mai més.

Una nit d’havaneres a Calella de Palafrugell.

2011-07-04T10:01:00.002+02:00

El dissabte dia 2 es va celebrar a Calella de Palafrugell la 45 cantada d’havaneres. L’havanera dalt d’un escenari perd molt de la seva essència, que era la del vell navegant seient a la taverna, on al voltant d’un got de vi recordava els ritmes i les nostàlgies de velles singladures transatlàntiques.

En aquella intimitat i en l’escalfor, s’hi barrejaven climes càlids i enyorances romàntiques, amb excessos escatològics i fantasies eròtiques, a mida que els gots es buidaven i els cap s’emboiraven.

D’aquella ingènua activitat espontània, avui fagocitada pels escenaris i la tradició passada pel sedàs de la cultura oficial, amb escenari i retransmissió televisiva incloses, en queden els desinteressats nostàlgics que encara s’asseuen en un racó de taverna, fan un glop de vi o de rom i enceten uns acords espontanis.

Enguany ha destacat l’actuació de la Silvia Pérez Cruz, filla del malaguanyat Càstor Pérez, que ens va deixar de manera sobtada i inesperada el darrer 11 de novembre.

La Sílvia, emocionada va desgranar amb la seva veu excepcional i de registres prodigiosos algunes cançons del seu pare, i en va estrenar una, dedicada a aquell home humil i senzill que somniava:

Si pogués fer-me escata...

i amagar-me a la platja,

per sentir sons i tardes del passat...

D’aquell món d’enyorança, amor i calma,

perfumat de lluna, foc i rom.

Amb el nus al coll de qui el va conèixer i va compartir més d’una vetllada amb ell, la seva humanitat i la seva música, voldria que escoltéssiu aquests “Veinte años” en el context on es couen aquestes emocions.

Unes llums del més enllà ?

2011-07-03T11:08:00.002+02:00

Es fa fosc damunt Llafranc

Sempre m’havia estranyat veure els turistes menjant paella per sopar. A casa, de tota la vida, havia sentir a dir que l’arròs es menjava al migdia per dinar, i que al vespre resultava indigest per anar a dormir. És clar que abans la gent anava a dormir com les gallines i es llevava a punta d’alba. Veure aquells fornits i colrats nòrdics endrapant paella amb sangría per sopar sempre m’havia produït com una mena de calfred.

Sembla ser, però, que aquestes bàrbares costums fruit de la ignorància forana han quallat i ara molta gent del país ja es cruspeix una bona i indigesta paella per sopar, talment han adoptat la calça curta, la samarreta amb eslògans pintorescos de l’estil de ’Fuck you’, la pitrera roent untada d’after sun i l’ús de les sandàlies menorquines per tot.

Ahir al vespre jo no ho veia gens clar això de sopar l’arròs a la cassola, a la manera empordanesa: caldós i gairebé negre pel sofregit específic de la comarca, cuit lentament i amb la paciència d’un Sant Job fins que la ceba queda com de caramel. Jo m’hauria menjat una amanida i un peixet bullit o a la planxa, però la colla dels amics es varen posar tossuts amb la dèria de l’arròs, i per no discrepar me’n vaig empassar un bon parell de plats, amb un vinet dels Costers del Segre, Chardonay blanc, que passava la mar de bé.

Havent sopat, per pair el gormand excés, varem anar a donar un tomb enfilant el camí de ronda, ran de mar.

Potser no em creureu, però la seqüència dels fets va ser la que segueix:

Rares llums

Uns llums rares i estranyes, persistents i llunyanes es van fer evidents a l’horitzó. Davant la meva estranyesa, un company em deia -amb l’erudició ignorant per les coses del camp i de la mar que els de Can Fanga solem ostentar- que eren barques de pescadors que anaven al calamar.

Si home, i un be negre amb potes rosses! Però si ja no en queden de pescadors ni de calamars per aquestes costes i les poques tonyines que hi sobreviuen, cobejades pels japonesos, duen més mercuri que un magatzem de termòmetres dels d’abans - vaig replicar suggestionat per les lluminàries.

Ens varem seure en un bordó al mig de la foscor, i l’espectacle se’ns feu evident. Les llums misterioses ballaven davant dels nostres ulls, tocant el poble i unes alenades d’aire calent, alternades amb unes de fred acaronaven els nostres rostres.

Quin airet més bo !- deien les dames complagudes amb el que prenien per la rara combinació de la xafogor i la marinada, però jo no les tenia totes, doncs pensava que la reduccionista lògica racionalista ens tanca els ulls a un munt de fenòmens que passen sense pena ni gloria davant dels nostres ulls miops, sense atendre la seva transcendent i sobrenatural naturalesa.

Ombres insinuades

Tot això ho pensava pesarós, sentint la pesada fermentació de l’arròs a l’estómac, en plena complexa digestió.

Ombres evidents

Tot d’una algunes de les llums es van insinuar darrera nostra i unes ombres informes es van manifestar davant, amb la meva natural alarma . De mica en mica aquestes van anar agafant formes antropomorfes. Redéu, era evident que les llums no eren pas d’aquest món. Esperits o essers aliens d’altres planetes o dimensions desconegudes, ves a saber. Eren ombres o ens que s’intentaven confondre entre els humans per posseir els nostres cossos, o analitzar-nos i experimentar amb tots nosaltres, talment fóssim ratolins de laboratori. Ho he llegit en alguna revista especialitzada.

I la gent no se’n adonava; seguien garlant de les seves coses, al mig de la foscor: que si el Mas, que si el Nadal, que si el Trias - On va aquesta iaio, volent ser alcalde –deia un. Ostres, tu, que és de la meva edat. Potser vols dir que no em votaries si em presentés per alcalde ?- deia un de la meva quinta -

Que l’Euro s’enfonsa, si Grècia no se’n surt i darrera i anem nosaltres, amb la colla de pocavergonyes que hem de mantenir -rondinava un que ha fet calerons amb l’obra pública- I tu creus que el Cesc hauria de venir al Barça –em preguntava directament un altre, angoixant talment si no vingués fos la fi del món.

Jo estava catàrtic, obnubilat per l’espectacle de les llums estranyes i les ombres espectrals del més enllà i trist i preocupar per tota aquella gent que tenia l’evidència davant dels ulls sense adonar-se’n.

Avui, desprès d’una nit de malsons, el sol ha esvaït les ombres i les estranyes llums, que es deuen haver fet mimètiques amb els fenòmens naturals, però estic convençut que segueix aquí, és ben segur.

Malgrat tot, i per si un cas, he fet el ferm propòsit de no menjar mai més arròs per sopar.

On van aquestes passes?

El far del cap de Sant Sebastià.

2011-06-30T10:51:00.001+02:00

He vist paisatges de tota mena. He albirat l’horitzó, que sembla infinit, des de cims de tres mil metres al Pirineu, m’he aclaparat davant la blanca amenaça de les geleres del Montblanc i del Matterhorn. M’he sentit posseïdor de la terra dalt d’un cim imponent, seient damunt d’un piló i fent un mos compartit amb uns companys de fadigues. He sentit el calfred de la por, carenejant i flanquejant ‘a la bavaresa’ un mal pas damunt d’un estimball de més d'un centenar de metres, però en cap lloc m’ha semblat estar tan a prop de l’infinit i de la irrealitat com en el Cap de Sant Sebastià, damunt de Llafranc.

Hom hi arriba sense gens d’ esforç, per carretera i amb vehicle, però al capdamunt del turó encimellat on hi ha les restes d’un poblat ibèric, una capella i un hotel bastit en el que fou una fortalesa i una torre de guaita del segle XVI, s’albira la meravella: Cent vuitanta graus de mar blava i cent vuitanta de costa abrupta, verda, amb la difícil dialèctica del mar i la terra que es tradueix en rocams i cales d’un cromatisme esclatant.

Fent abstracció de la humanitat en calça curta i samarreta florejada que es mou pels entorns, pots sentir-te fora del món material. La immensitat blava de la mar, potser trencada per la blancor d’alguna vela o la mitja circumferència de l’estela d’una embarcació, són la síntesi de l’absurditat cartesiana. Cel, mar i terra es conjuguen en una simfonia surrealista, aclaparant, que et transporta a formes i dimensions ignotes. Si bufa la tramuntana, pots embogir i sentir-te com alguna mena d’esser fantàstic volant per l’infinit, lliure i eteri.

És lloc pel misticisme i la transmutació de la matèria en esperit. Pots sentir-te viure i morir al mateix temps. Si hi ha indrets màgics al planeta, aquest n’és un.

No és estrany que algunes patums intel·lectuals anessin a tancar-hi nits etíliques. Segons ens explica un que havia estat cuiner de l’hotel del far, els notables arribaven a les tantes de la matinada, i demanaven una ceba esparracada, que és una senzilla fórmula de preparar la ceba de Figueres: S’agafa una ceba de bona mida i ben formosa, s’embolica amb un tovalló de cotó, i se l’hi clava una patacada seca i ben forta, digna del teu pitjor enemic, per tal de que deixi anar tota la seva coïssor fruït de la mala llet que arrossega, es desembolica i es treuen les pelleringues de les primeres capes, posant la resta en un plat i amanint-la amb un bon raig d’oli d’oliva i un xic de sal i vinagre. Se la cruspien de matinada i com a colofó d’una vetllada etílica. Jo l’he provada i reconec que la combinació de paisatge, alcohol i ceba esparracada poden influir molt en la metafísica concepció surrealista del món.

Un d’aquells il·lustres gormands, hedonistes i gaudidors de les coses d’aquest món, que era en Josep Maria de Sagarra, un dia, potser per imposar-se a la màgia del lloc, i reafirmar la seva pertinença al món racional de les coses i a la gent que toca de peus a terra –ja se sap que la millor defensa és un atac- davant la imperiosa necessitat de buidar la bufeta, se li va ocórrer apropar-se a l’estimball i orinar de cara la mar, composant i recitant aquella genial bestiesa que ha passat a la posteritat:

“Pixo a l’abím.

Al fons la mar blava.

Allà el Cap de Begur,

aquí el cap de la fava”.

I és que la metafísica i la física poden tenir uns punts de propera complicitat quan es barregen les coses d’aquest món i les de l’altre: La poesia associada a les prosaiques necessitats mundanes donen aquesta mena de resultats.

Els botxins de Jesús de Natzaret eren catalans?

2011-06-29T14:47:00.004+02:00

Ho cita en Luis Racionero en el seu llibre “Memorias de un liberal psicodélico” que és una mena de recull d’anècdotes de l’escriptor al voltant de les seves experiències acadèmiques i místiques dels anys seixanta a Berkeley, farcides, segons diu, de sexe, droga i rock and roll. També hi explica les seves dèries tàntriques, taoistes i literàries, passades per l’Empordà, on es feia amb en Josep Pla i en Salvador Dalí. El resultat és una obra un xic delirant, on l’autor aboca les seves experiències amb evident autocomplaença i de on se’n poden treure sucoses anècdotes al voltant del munt de personatges que, explica, freqüentava la seva masia de Sant Martí d’Empúries.

Una d’elles és que cert dia va coincidir amb l’acadèmic i falangista Eugenio Montes a Roma i que aquest, molt excitat li va comentar que acabava de descobrir que els qui havien torturat i crucificat en Jesucrist, eren catalans. Li va dir que a la Biblioteca Vaticana havia constatat que en Ponç Pilat, abans de ser governador de Judea ho havia estat de Tarragona i com que els romans no volien que la guàrdia del governador la formés gent del país, havien decretat que s’emportessin els soldats de la província de on provenien, per la qual cosa en aquest cas, els legionaris eren de la Tarraconense. El sil·logisme és ben clar, malgrat que una mica agafat pels pèls: Si l’exèrcit romà de Judea era format per catalans de la Tarraconense, ergo aquests van ser els que van crucificar el Natzarè.

He cercat informació i només he trobat que el desconegut lloc de naixença de Ponç Pilat se’l disputen Tarragona (Tarraco) i Astorga (Asturica Augusta), amb la prova circumstancial a favor de la ciutat lleonesa de que quan va néixer el futur governador de Judea, el seu pare estava al front d’unes forces militars que operaven per sotmetre i romanitzar els càntabres, segons una làpida trobada a Jerusalem l’any 1962, i aquest residia a Asturica Augusta, per la qual cosa es més que probable que també l’acompanyés la muller, a menys que la tingués prenent el sol a Tarraco –fet no demostrat empíricament-

Malgrat la manca de proves, la qual cosa deixa els fet en meres hipòtesis especulatives, l' idea de que els legionaris que van executar el Crist fossin catalans em sembla suggerent. Mireu quin filó pels cultivadors de la novel·la històrica: m’imagino un ‘best seller’ amb un guió del tipus de la “Túnica Sagrada”, protagonitzat per un nostrat centurió nascut pels voltants de Reus, amb una acurada descripció psicològica del seu sentiment de culpa per la mort del Crist i acompanyat d’una acurada descripció de l’alegre tropa catalana, que beuria en porró i parlaria el llatí vulgar a la manera que es fa encara al nord-est de la península ibèrica. Caldria no fer molt èmfasi amb certes costums nostrades, i no caure en l’error de fer-los menjar pa amb tomàquet, doncs aquells anys encara no l’ havien inventat per no haver vingut encara d’Amèrica les roges i preuades saboroses fruites.

Lliuro l'idea a qui la vulgui aprofitar literàriament, amb la prevenció de que la divulgació d’aquest probable fet no ajudaria gaire als catalans a guanyar-nos les simpaties de les Espanyes abans imperials, malgrat que el capitost que va donar les ordres sembla ser que era d'Astorga (Lleó), gairebé com el mateix José Luis Rodríguez Zapatero, la qual cosa reblaria encara més el clau de la nostra impopularitat.

Tampoc sé com s’ho prendrien en Duràn i Lleida i els seus amics d’Unió Democràtica de Catalunya, i cal comptar que caldria revisar molts dels aspectes de la iconografia i de les representacions populars i litúrgiques de la Setmana Santa i de la Passió de Crist.

Actuals 'Armats' de Tarragona.

No envieu més SPAM

2011-06-28T09:25:00.000+02:00

Darrerament es prodiga per la xarxa una campanya de desprestigi de la ‘cosa pública’ que ja fa pudor de socarrim.

Gent de tota confiança t’envien missatges on es fa referència als sous dels polítics, els seus privilegis i les seves canongies.

L’altre dia ja m’hi vaig referir, però crec que val la pena insistir-hi, doncs aquests atacs a ‘la cosa pública’ tenen tota la pinta de provenir de ‘la cosa nostra’ de l’extrema i profunda negror de la dreta més abjecta i interessada.

El seu discurs és el mateix que els de certs mitjans foscos i radicals, com ‘Intereconomia’, La Cope i d’altres per l’estil...

Ahir, una bona amiga em va remetre tot un reguitzell de diputats i diputades fent petar la becaina a l’escó del Parlament. Algú ha anat col·leccionant imatges de gent amb els ulls tancats –n’hi ha que els enxampen en l’instant de parpellejar i diuen que dormen- i d’altres, puntualment, de ben segur els ha vençut l’avorriment del discurs pesat de l’orador de torn i no poden evitar el ‘pesar figues’, com es diu per terres vallesanes quan et venç aquella son irresistible i aclaparadora

Aquesta mena ‘d’informació’ l’elimino immediatament i trenco la cadena, però cada vegada la gent de bona fe es prodiga més enviant aquesta porqueria de dubtosa procedència, de ben segur per reafirmar la seva indignació.

Jo també estic indignat, i vull una seriosa reforma constitucional, una democràcia més directa i participativa i, ja posats a somniar, un país on hom planifiqui estratègicament els recursos públics, fugint de les improvisacions tàctiques de darrera hora, a les que tant afeccionats estem. Vull més transport públic i menys AVE especulador, més corredor mediterrani i menys apartament a Marina d’Or, ni aeroports inútils a Ciudad Real; vull equipaments públics que no tinguin l’espectacularitat dels poliesportius per acollir equips de regional ni els costosos teatres per representar-hi els Pastorets per Nadal i la ‘Verbena de la Paloma’ els del Casal d’Avis, quan manquen infraestructures com residències o escoles bressol. Vull una justa distribució fiscal i territorial i un municipalisme mesurat i just amb l’objectiu de vetllar pel comerç i els serveis del territori, sense els embolics d’haver de gestionar urbanismes desfermats i haver de responsabilitzar-se de la seguretat i la policia. Vull una distribució racional dels recursos i les subvencions, sense clientelismes ni fidelització de vots interessats.

Per això voldria que aquestes campanyes interessades quedessin al descobert, sorgís la vertadera faç del seus promotors, i la gent de bona fe no els fes predicament i, per favor, amics i coneguts, trenqueu-ne les cadenes i no me’ls envieu més.

Els diputats i diputades no es passen el dia clapant al seu escó. I si algú ha fet un cop de cap, d’avorriment o per cansament, i no és menys que la tocada d’escrot de qualsevol empleat, que s’escapa a fer el cafè de mig matí, obre el correu particular abans de començar la jornada, procura allargar una baixa per un refredat més de quinze dies i els dilluns se’ls passa parlant o malparlant de futbol.

Ja sé que em direu que això no ho paguem nosaltres públicament i va al càrrec del qui contracta, però no us penseu que hi hagi tantes diferències a la societat com per estar dividits entre sants barons i gent de caire normalet.

Indignem-nos i demanem les reformes que precisem. Lluitem contra els desmantellament de la ‘cosa pública’ i engeguem a pastar fang ‘la cosa nostra’ d’etiologia neoliberal que en vol treure les palles llargues del progressiu deteriorament i el desprestigi de la democràcia.

Ah. i repeteixo: No m’envieu més SPAM d’aquesta mena, si us plau!.

La senzilla “senyora de...”

2011-06-27T10:19:00.000+02:00

El marit de la senyora Virtudes havia estat un lluitador, un home de cert protagonisme dintre del seu entorn social, un capità d’empresa fet a si mateix y que havia destacat per les seves qualitats professionals i humanes. Home d’estudis i emprenedor, s’havia casat amb una dona, que diuen que de jove estava de molt bon veure, tot i que és gairebé analfabeta, i amb un rosari de virtuts, entre les que no hi consten les de la humilitat, l’empatia ni la intel·ligència.

Avui la senyora Virtudes, ja vídua, apareix com una obesa matriarca, vella, pesada, orgullosa, hieràtica, carregada de vanitat i bastant neuròtica.. S’havia passat la vida a recer de l’ombra del seu mascle protector, vivint de manera parasitària, i un cop ha desaparegut ell, ha assolit el rang de cap d’una família hereva d’un patrimoni familiar llaurat i guanyat pel pare i els fills.. Malgrat la modèstia dels negocis i de la fortuna, fantasieja i es creu formar part de l’alta burgesia barcelonina.

Ell ja fa anys que va morir, però ella, a més de gaudir del modest patrimoni llegat, també vol ser hereva de l’ascendència social i del carisma del seu difunt marit i seguir gaudint de l’aura personal que ell s’havia guanyat. Espera el mateix reconeixement social i davant dels coneguts es mou de manera ridículament histriònica, com un paó al mig d’un corral de gallinetes. El desaparegut marit, segur del seu valer, mai havia imposat res i havia estat acceptat tal com era, però ella, rèmora de la seva personalitat, avui òrfena del seu carisma, el vol imposar a tort i a dret amb tota la maldestra torpor de la seva escassa i poc cultivada intel·ligència.

Ahir la vaig veure a la platja. Distant i pesada com un vaixell de guerra es passejava pel bell mig d’una colla de veïns jaient al sol, paint la ressaca de la passada revetlla de Sant Joan. Anava d’un grup a un altre, nerviosa, intentant imposar de manera histèrica la seva nul·la autoritat social davant la distreta indiferència de gairebé tots, que procuraven evitar-la amb discreta cortesia, canviant un parell de mots protocol·laris i adéu-siau.

Trepitjant tovalloles i bosses, explicava –una vegada més- de manera compulsiva les seves fàtues fantasies i la futilitat de les seves preteses grandeses. Sense que ningú li preguntés, passava llista dels restaurants famosos que havia concorregut el passat hivern, les òperes i concerts que havia escoltat, el teatre que havia vist, les meravelles acadèmiques dels seus néts i nétes i les gràcies i les desgràcies -en obscena exhibició- de les plusvàlues de la seva fortuna, malmesa per la crisis -deia- malgrat la manifesta intel·ligent disposició de les seves finances a càrrec dels seus fills.

Patètica i menystinguda, ‘la senyora de’, avui flor marcida, perduda la discreció de quan el seu espòs vivia, ha esdevingut una histriònica i pobre caricatura dels mèrits professionals i el carisma que el seu marit s’havia guanyat a pols.

El veïnat li ha posat el malnom de “la senzilla”, doncs gairebé sempre comença les seves insofribles llaunes amb la frase: “Malgrat la nostra posició social, nosaltres som molt senzills, bla, bla, bla.”

Per sort, avui el concepte de ‘la senyora de...’ és un fenomen de caràcter minvant en la nostra societat. El progressiu paper igualitari professional i polític de les dones l’està eradicant. Potser és allò que els pròcers de la Conferència Episcopal qualifiquen com la malaurada disgregació de la família cristiana. No ho sé.

Els conceptes de ‘primera dama’, de ‘consort reial’ o senzillament de ‘consort de notable’, ja sigui de les lletres, de la política, de la judicatura o del món de l’espectacle, afortunadament van perdent preponderància, tot i que encara en queden ridículs i patètics residus, especialment de gent de generacions, com la meva i l de la senyora Virtudes, que ja ostenten certa edat.

Divagacions d’una nit d‘estiu. (Tertúlies casolanes i petit burgeses a la Boia de Port Pelegrí)

2011-06-26T11:15:00.003+02:00

Què vols dir amb això de que Boudelaire i Rimbaud eren millors que Maragall i Guimerà?

Si, i Le Courbusier i el Van de Rohe són infinitament millors que en Tàpies, que és un decadent exponent de la inutilitat amanida pel màrqueting... És el fum d’encenalls de l’estètica deslligada de la ètica de la nostra Europa decadent, davant la competència de l’Orient puixant, ni que sigui mercès a l’esclavitud de la seva gent.

Però tu em compares ous i castanyes. Què tenen en comú els uns i els altres com perquè els comparis...?

La inutilitat de l’art davant el bell axioma de que és bell allò que és útil, com aquesta senzilla barana de ferro, sense cap ornament ni cap mena d’intent d’imitar la natura. Ara et sembla la burda feina industrial d’un taller , però qui primer va concebre el disseny d’aquesta joia de l’enginy, era un artista.

Un artista sempre ha de ser algú anticipat al seu temps. Qui tingui la noció del més enllà per crear tot allò que ens sembla quotidià.

Mira, a diferència d’en Tàpies, els cubistes van concebre l’estètica de la social democràcia, de la universalització de la vivenda i el disseny. Els blocs dels habitacles actuals són d’estètica cubista, sense ells, el món de les corbes barroques i modernistes es dividia entre les sumptuoses mansions i les fàbriques dels burgesos i les barraques dels seus treballadors. Heu vist les colònies tèxtils del riu Llobregat ? Una casa senyorial, dalt del punt més enlairat i dominant, unes dotzenes de barraques insalubres destinades als obrers i la gran fàbrica, amb la monumental xemeneia. No és això una concepció medieval de les relacions humanes?. Per sort van venir Duchamp i els cubistes i van trencar amb això, l’un destruint la vella estètica i els altres construint la nova i revolucionaria que era el cubisme.

Potser et descuides les pistoles dels anarcosindicalistes, que també hi van tenir el seu paper.

Bah. Aquests com els indignats d’avui. Jo també n’ estic d’ indignat, però amb els que es diuen indignats. No es pot anar a destruir l’estat ni impedir que els representants electes facin la seva feina al Parlament. On s’és vist?

Però de quin estat parles? Has vist pel món occidental un estat més fictici que l'espanyol?. Però si no en tenim: Està ofegat pel municipalisme hereu del vell caciquisme, el bipartidisme, un poder judicial captiu de l’executiu i una ficció insostenible d’estat federal amb el ‘café para todos’ de les autonomies.

És inviable i sembla que l’hagués ideat, en un deliri, en Duchamp en persona. Vols cosa més surrealista que el que passa aquí ?

Oh, si i els europeus estan ben acollonits. Grècia la vendran a trossos, la liquidaran en parcel·les, com les finques rurals de vora mar de l’Empordà, però si els fallem nosaltres se’n van a prendre pel sac. Ens tenen por, com ens n’han tingut sempre.

Quan la Guerra Civil els europeus van fer-se l’orni i van abandonar la República Espanyola, doncs l’anarquisme els tenia espantats, amb els seus excessos de primera hora. Fèiem por.

Amb l’anarquisme va passar la mateixa cosa que amb els ‘Indignats’. Hi ha tanta bona fe, que hi entren els virus i el pugó . El 1936 van lliurar els presos i aquests, violents i bregats van capitanejar el moviment revolucionari, van apartar els pacífics i van copar les fronteres, fins que els comunistes d’acord amb la Generalitat van recuperar el control el maig del 1937, però aquells deu mesos de terror havien estat suficients per acollonir la burgesia europea. Ara tornem-hi! I Per sort, sembla ser que dels capellans no se’n recorda ningú, que si no, ja tindríem muntada una nova croada.

Per cert, aquest rom “Flor de Caña” és molt bo i lliga molt bé per fer carajillos. Llàstima que ja ens l’hàgim polit.

No patiu, a Can Grau, aquí a Palagrugell se’n troba i és aquí al costat, demà anirem a comprar-ne unes quantes ampolles més.

De moment us puc oferir un cava ben fresquet: Un ‘Recaredo’ brut nature degollat aquest mateix mes de març.

Au, doncs, porta’l i que no decaigui la festa!.

Quina nit més xafogosa! I tot Barcelona sembla que hagi pujat a la Costa Brava i encara diuen de la crisis!

Em sembla que nomes t’has fixat en la cua de l’autopista i no en la de les oficines d’ocupació.

Ets tan realista, que sempre li treus la màgia a tot.

Potser si.

Aquest ‘Recaredo’ està de puta mare; pot passar ben bé per xampany francès. Un gavatx no li trobaria pas la diferència.

Ja tenim alguna cosa que els europeus ens podrien agrair, Ho veus ?

Solstici d’estiu (nit de Sant Joan)

2011-06-24T10:57:00.000+02:00

L’incessant espetec dels explosius

el retruny llunyà dels morters

i els monòtons esclats de les traques

serien més suportables,

sense la resplendor dels focs

i la ferum de pólvora i socarrim

que envaeix els sentits.

Ombres incertes d’infants que corren

es confonen amb la foscor de la nit,

mentre les copes de brut Pinot Noir

-diuen que està de moda el cava rosat-

s’escalfen lentament al caliu de la nit,

i algú defensa, en amable tertúlia,

l’inseparable conjunció de l’ètica i l’ estètica

en embolicats móns d’ artistes vocacionals

immersos en civilitzacions crepusculars.

A llevant brilla,

amb qualitat de plata brunyida

per l’efecte de la lluna minvant,

la vella meuca Mediterrània,

bressol de la nostra cultura.

Tot just a l’altra riba:

L’incessant espetec dels explosius

el retruny llunyà dels morters

i els monòtons esclats de les traques

serien més suportables,

sense la resplendor dels focs

i la ferum de pólvora i socarrim

que envaeix els sentits

Ombres incertes d’infants que corren

es confonen amb la foscor de la nit,

mentre l’angoixa de saber si viurà demà

-els sàtrapes es resisteixen a deixar els palaus-

oprimeix el cor de la noia magrebí

que somnia embarcar els seus neguits

travessant la negra Mediterrània

que l’uneix i separa de la vella Europa

on diuen que tothom és net, polit i ric.

Com hauria de ser.

Competir per no pensar.

2011-06-20T18:17:00.000+02:00

No m’agrada l’esport competitiu. Ahir estava veient un partit de futbol sala per la tele, i el públic rugia. Es podien veure les cares crispades de gent irada, que feia gestos obscens amb el dit, dels tipus aquell que els americans entenen per ‘fuck you’.

Com que el joc es desenvolupava en un espai petit i gairebé reclòs, com és el d’un poliesportiu, es podien sentir els insults del públic i les seves crides a l’eliminació del contrari. Quan s’oblidaven de qualificar la presumpta i mercenària professió de les mares dels jugadors contraris i els àrbitres, cridaven allò de “A por ellos, oé...A por ellos, oé” , agressiva i clara invitació a la violència física i psíquica, molt de moda en els àmbits competitius futbolístics, que si la practiquessin en altres àmbits fora dels esportius –posem per cas a la Plaça de Catalunya, o davant del Parc de la Ciutadella- surtirien en Mas i en Puig invocant el Codi Penal, però en la relativa impunitat del camp d’esports, gaudeixen de la més complaent comprensió dels poders públics i privats. Els locutors no ajuden gaire a la conciliació i fiquen cullerada, fen èmfasi amb certs comentaris posant més llenya al foc, o apagant-lo amb gasolina.

Pensava que aquesta mena d’esports competitius van néixer dintre de les colonials casernes britàniques, i tenien la finalitat d’entretenir les classes de tropa i els oficials, reclosos en la relativa seguretat dels murs dels forts i els àmbits militars Els refinats cavallers jugaven tennis i polo i les classes de tropa, futbol i rugbi.

És clar que els britànics no podien trescar gaire dintre les seves casernes colonials, i les úniques passejades que els eren permeses, eren les militars, i no hi ha res més llunyà a una bona i saludable caminada que una feixuga, disciplinada i perillosa marxa militar, baix el perill de les hostilitats dels malagraïts colonitzats, que no es saben el que es perden resistint-se a ser súbdits de la metròpolis. Van haver de cercar algun substitutiu i es van inspirar en antigues competicions de caràcter ritual, militar i religiós, que encara subjuguen les nostres masses.

En Pierre deCoubertin, a començaments del segle XX va trobar la manera de fer competir nacions entre elles, en una mena de recreació romàntica dels jocs olímpics de la grega antigor, que eren unes competicions de caràcter militar per formar i distingir els millors guerrers que defensarien les polis. Ho va fer enaltint els valors dels nacionalismes, fent que les nacions recentment constituïdes en estats s’enfrontessin entre elles, per realçar les virtuts de les races i les de les respectives joventuts, en uns enfrontaments no sagnants, però que cercaven ser un substitutiu de les confrontacions bèl·liques. No va faltar temps perquè els dictadors més ferotges que la història ens ha ofert, incorporessin aquests ‘valors’ dintre els paràmetres de les seves simbologies, idearis i icones.

És per això que l’esport – com moltes coses d’ aquesta vida, incloses les idees- és quelcom que cal fer sense competir amb ningú més que amb un mateix: Passejar, trescar, grimpar, córrer, anar amb bicicleta o nedant a la boia del Port Pelegrí, com faig jo -millor amb colla i bona companyia- és la millor manera de moure els muscles i la psique i per això no cal arribar primer que el company ni passar pel damunt del cadàver del contrincant de torn.

I així ningú se’n recorda de la presumpta professió mercenària de la mare de ningú.

"Primer els de casa"

2011-06-17T09:30:00.000+02:00

Manllevat del blog 'Collonades' del Francesc Puigcarbó

L’altre dia parlava de la reacció de certa gent davant del fenomen migratori i la convivència amb les diferents cultures del país, quan m’hi referia a l’entrada d’aquest blog “Musica ètnica, tastets de botifarra i prejudicis”. Apart de la reacció, sempre amable, dels varis comentaristes que hi vareu dir la vostra, a Palafrugell va tenir un ressò una mica més virulent per part d’alguns dels ‘afectats’ directament, la qual cosa m’ha dut a fer un cert acte d’empatia i comprensió amb ells i els problemes de la convivència i m’ha recordat les dificultats que pateixo jo mateix amb el veïnat de casa, que de manera catàrtica us exposaré.

Tinc uns veïns que són del PP –el dia de les eleccions municipals estaven d’interventors, vigilant l’estricta ortodòxia dels comicis lluint la tarja blava amb la gavina voladora identificadora al col·legi electoral del barri- que opino que són la nota discrepant del veïnat –un grup heterogeni de gent treballadora de classe mitja, votants de CIU, PSC o ERC, els que encara s’apropen a les urnes-

La parella en qüestió i els seus fills produeixen unes certes irritacions al conjunt de ben avinguts i heterogenis residents, propietaris horitzontals de l’immoble.

Explicaré les que pateixo jo, doncs cadascú li cou a on li pica.

Ella, èmula de l’Alicia Sánchez Camacho, gasta uns talonets de pam i mig que no es deu treure ni per anar a dormir, doncs a les set del matí i a les tantes de la nit es poden sentir les seves sorolloses cavalcades amunt i avall del pis, fent evident la seva presència.

Si agafes l’ascensor immediatament d’haver-hi baixat els veïns, no es pot resistir la ferum de Moschino que deixa ella i la d’Allure Sport de Chanel, ell, que per separat encara s’aguanten, però juntes produeixen un mareig i unes basques indescriptibles –i encara sort que són un parell o tres de pisos, que si fóssim a un edifici més alt, hi hauria alguna desgràcia irreparable.

Se’n van a treballar, però deixen una senyora que comença a engegar fòtils: rentadores, aspiradores i d’altres estris de fer soroll a totes hores.

Quan tornen, ella segueix talonejant, com una ballarina flamenca, i a ell li dóna pel bricolatge, per la qual cosa engega serres, polidores i eines de foradar en un incessant desfici: quan no canvien el bany, pengen quadros, i quan no, tiren embans i arrosseguen mobles.

Alguns divendres es reuneixen en conciliàbuls i sopen, beuen i emeten unes riallades que et distreuen de la teva silenciosa i discreta quotidiana activitat, impedint poder veure amb comoditat les discussions i els neguits de la Belén Esteban a Tele 5.

Quan acaben- a les tantes- si ja has agafat el son, sovint et despertes espantat, a risc de patir un cobriment de cor, per uns xiscles i uns udols, emesos per la dels tacons, que sembla ser que arriba a un clímax que se suposa de tipus sexual.

I això seria poca cosa si no fos que quan juga el Real Madrid o la Selección Nacional de Futbol, i aquests marquen un gol, piquen de peus i xisclen igualment que com quan fan l’amor, en una escalada sorollosa de greu impacte ambiental. .

Si a tot això hi sumem que en època d’eleccions t’omplen la bústia de propaganda electoral PePera, la cosa ja és inaguantable.

És per això que estic fent pancartes amb els eslògans: “Adapteu-vos a les nostres costums”,”Molts ho pensen, jo ho dic” , “Parlant clar” i “Primer els de casa”, que penjaré per la façana de casa, esperant que surti algun Xavier García Albiol o un Josep Anglada, de l’agrupació que sigui i se les faci seves i prengui cartes en l’assumpte. Si ens ha de lliurar d’aquestes molestes actituds, té garantit el meu vot a les properes eleccions. Estic disposat a vendre’m l’ànima al diable.

Com sembraràs colliràs, si no pedrega.

2011-06-15T12:06:00.000+02:00


Castellers fan llenya.

Aquesta és una frase tòpica del refranyer popular català, semblant a la castellana ‘quien siembra vientos recoge tempestades’ i és aplicable al fenomen interessat que es produeix avui de desprestigi de tota la cosa pública.

I dic interessat, doncs no és cap secret que a Europa, i en concret als països PIGS, els estats estan en fase de liquidació en benefici d’un liberalisme desfermat als interessos dels més dominants, en un procés de fagocitar i privatitzar els serveis.

No hi ha dia que no rebi un parell de correus, que esborro immediatament, de cadenes que corren per la xarxa on es diu que els polítics d’aquest país cobren sous fabulosos, perceben pensions vitalícies i practiquen uns absentismes d’escàndol. També hi ha campanyes encetades per demanar que es desmantelli el Senat, qualificat d’inútil, amagant que tal fet desballestaria el darrer nexe de representació territorial que la Constitució va preveure, tot i que la Institució de representació territorial no s’hagi desenvolupat com seria desitjable, talment no han evolucionat lleis de desenvolupament constitucional com l’electoral, a l’estar el context polític en una mena de cul-de-sac d’un bipartidisme democràticament poc higiènic i causa i efecte de molts dels mals que es pateixen.

La mateixa campanya desprestigia l’estat de les Autonomies, en un intent d’involució que reitera de manera negativa en el ‘café para todos’ i aprofundeix demagògicament amb el tema, dient que ens costa un ull de la cara a tots, tot i que amb les coses del riure i del plorar, la cosa vagi a estones.

Hi ha mitjans incitadors de tals campanyes de desprestigi de la política i de l’estat de dret, on es malparla reiteradament de diputats i diputades, al pitjor estil i tècniques de la televisió escombraries de tant èxit popular, sovint per raons de sexe i d’altres ‘mèrits’ aliens a la seva feina política i sospitosament aquests mitjans són clars valedors de posicions neoliberals, conservadores, amb ferum de caverna i humitat de sagristia.

Tampoc aquests mitjans i aquestes campanyes no fan mai referència a la corrupció d’uns quants, als sous dels magnats de la banca –que també paguem entre tots- a la seva imperícia i inutilitat per gestionar l’economia si no és en benefici propi, a les martingales que es gesten a les files de certs partits hegemònics, al manteniment de la romana església catòlica i apostòlica i les indemnitzacions milionàries –a càrrec de la creueta de la IRPF- que els cal pagar pels desficis de l’entrecuix de certs clergues i prelats.

Hi ha un moviment d’indignació, desviat amb certa tendenciositat i traïdoria cap als polítics.

I com quan es parla de clergues pederastes hom invoca els bons sacerdots, jo vull invocar els polítics honestos: Hi ha una majoria de polítics que compaginen les seves feines quotidianes amb la seva tasca representativa i ho fan amb una total generositat i bona fe. No tenen cotxe oficial, ni reben sous ni pensions i són la gran majoria i formen el pal de paller del sistema.

Potser cal que ho anem dient en veu ben alta: HE CONEGUT POLITICS HONESTOS i SÓN LA MAJORIA ! ...i de banquers honrats i altruistes en conec ben pocs, per no dir ni un, tot i que potser sigui que darrerament no hi tinc gaires tractes.

Si us plau: no m’envieu pel correu més cadenes on es malparli dels polítics; són els banquers els que vull conèixer!

Música ètnica, tastets de botifarra i prejudicis.

2011-06-08T10:20:00.008+02:00

Imatge de la xarxa.

La tarda del dissabte dia 4 de juny a la Plaça Nova de Palafrugell hi plovisquejava.

Ens hi varem apropar per treure el nas per les Festes de Primavera que es celebren durant tota aquesta setmana, i en les que la ciutat empordanesa homenatja la bonior del bon temps i acomiada les grisors del hivern.

Hi anàvem atrets pels ‘enfilalls’, una mena de tastets oferts pels establiments de restauració i hoteleria, que ofereixen un mostrari de les seves especialitats en unes paradetes que s’escampen per la Plaça Nova i el carrer de Pi i Margall. Faríem un ‘sopar de puta’, segons diu un amic meu quan es tracta de picar alguna cosa abans d’entrar a un cinema o a veure un espectacle. - Vuit euros per vuit tastets de delicadeses locals, beguda inclosa; redéu tota una ganga!-

Una música sensual i sincopada, barreja de jazz, rock i uns càlids sons ètnics mediterranis ens va cridar l’atenció, i en arribar a la Plaça, davant del vell casino de ‘La Fraternal’, varem veure que hi havia un escenari, profusament il·luminat, en el que uns nois s’escarrassaven davant d’una audiència de passavolants.

Amb la perspectiva d’una tarda trepitjant comerços badant, tal com suggerien les dones, un company i jo varem optar per seure en una terrassa, davant l’escenari i escoltar l’oferta musical d’aquells nois que cantaven i tocaven una sensual música ètnica.

Actuaven dintre dels actes del II Qwerty festival. Festival de músiques del món, dintre del programa de les Festes de Primavera de Palafrugell i es diuen ‘Chaqlalà’. Tres magrebins, un brasiler, una noia grega i dos catalans, emprant instruments tradicionals desgranaven una musica engrescadora, amb càlides pinzellades africanes, cantades en les llengües del Maghreb, de l’Atles, àrabs del nord d’Àfrica. Les lletres feien referència a la solitud de nois que somnien amors impossibles al mig del desert, a angunies de donzelles condemnades a matrimonis indesitjats, i descrivien l’enormitat del cel clar i de les nits saharianes amb les remors del vent i les games de colors ocres i roigs, tal com ens anava explicant, abans de cada cançó, un xicot en un excel·lent català normatiu amb accent xava de la dreta de l’Eixample. Eren lletres dintre de la tradició de les narracions orals que van passant de pares a fills i que uns bards a les places dels pobles o a la vora dels focs dels campaments nòmades, expliquen a tots aquells qui les vulguin escoltar.

Hi havia un públic passavolant, que cercava les millors parades d’’enfilalls’ gastronòmics i s’aturava uns moments per escoltar el conjunt. Al voltant de l’escenari una munió de gent jove, heterogènia i amb profusió de magribins, xalava seguint els ritmes i les lletres foranes. Més endarrere, dones discretes, amb el mocador dit ‘hijab’ cobrint els seus cabells, algunes tibant cotxets amb criatures. Entre la munió heterogènia de badocs, es destacava algun vestit bíblic.

Els mateixos membres de ‘’Chaqlalà’ defineixen la seva música com a ‘rock bereber’ i en realitat és una barreja de pinzellades exòtiques, amb molta percussió, dintre de la tradició mediterrània, passat pel sedàs dels acords del rock, amb un resultat excel·lent.

Vaig pensar que feien una música global i mestissa per un món divers, i em deixava portar per les cadències sensuals d’aquella poesia rubricada per la música. Una barreja de sensacions agradables em feia sentir proper a aquella cultura, tant semblant a la nostra. La melodia no m’era aliena, ni la percussió. Alguns moments recordaven els esgarips angoixosos del flamenc del sud peninsular, els nostàlgics del jazz americà i les cadències melancòliques dels enyors i l’evocació romàntica del nostres mites i frustracions meridionals, amb la cadència cromàtica de la electrònica i la percussió.

Quan més abstrets estàvem, paladejant la cervesa i sentint més que escoltant la música, un veí de taula, vagament conegut del comerç local, ens va fer tornar a la realitat:

-Quina vergonya!. Això no pot quedar així. Ens queixarem a l’Ajuntament . On s’és vist barrejar aquesta música de moros amb la festa dels ‘enfilalls’ ! Tothom està molt emprenyat. Com si no hi haguessin places a les barriades per què aquesta gent faci la seva festa! ...Aquesta és la nostra, la de tota la vida...

I el paio ho deia en un castellà meridional, mestís, farcit de catalanades, amb un rictus d’odi i mala bava .

Ens el varem mirar, i li vaig dir.

Doncs no ho fan pas tant malament, oi?

I em va tornar l’esguard, com si no hi fos tot i m’hagués begut l’enteniment.

Es podien veure algunes patums de la TV i de la política moure’s dintre de la gentada, descanviant tiquets per ‘enfilalls’ de botifarra de perol i llepolies esnobs de la darrera hora.

Vaig pensar en la condició humana i que potser portem els guetos a dintre nostre i no ens en adonem.

Tina de Jarque, una possible història d’espionatge dintre de la nostra Guerra Civil.

2011-06-06T08:30:00.002+02:00

Fa cosa d’un any que us parlava d’una vella i fosca història en la que una actriu i vedette catalana, de nom Tina de Jarque, desapareixia misteriosament dintre del magma tràgic de la guerra civil.

Us explicava que l’actriu havia estat treballant en un rar i extraordinari film, finalment produït per la CNT i que havia desaparegut en una fosca mar d’hipòtesis d’espionatge, prostitució, delacions i dobles jocs que invitaven a una més seriosa investigació historiogràfica.

Aquest film era “Carne de fieras” d’en Armand Guerra, i va ser reconstruït tècnica i històricament per un germà meu que es diu Ferran Alberich, que es mou, des de fa molts anys professionalment en el món de la recuperació de velles pel·lícules i material cinematogràfic, havent col·laborat amb la Filmoteca, tant a Madrid com a Barcelona.

També, dintre del context del cinema maleït, no fa gaire us explicava el periple d’un film falangista de l’any 1942, denominat “Rojo y Negro”, prohibit pel règim i condemnant a l’oblit, pel fet que explica la història dels amors entre un comunista llibertari i una noia falangista, morint ambdós, com en el mite d’en Romeu i Julieta, la qual cosa no era del gust del general manaia que regia els destins de l’Espanya Imperial, que no volia fer cap mena de gest vers a una idea de reconciliació de les dues Espanyes.

Bé, tot això ho ha agafat amb una serietat i un rigor històric prou important el catedràtic de literatura espanyola de la Universitat d’Alacant, Juan Antonio Rios Carratalá, publicant un llibre que es diu “El tiempo de la desmesura”, en el qual fa un estudi molt seriós i ben documentat del periple d’aquests films i dels itineraris dels seus protagonistes, llibre, que si us interessa el tema de la recent història i les seves tortuoses contradiccions, us pot convenir, per la qual cosa em permeto recomanar-vos-el.

Un poso un tastet del film amb l'actuació de la Tina de Jarque.

La liquidació de l’Estat ?

2011-05-31T16:39:00.001+02:00

La generació que va viure el maig del 68, que és la meva, té fama que va ser contestatària, i entre els molts lemes tòpics que es van fer valdre hi havia una certa sensació de que els papàs havien de mantenir-los i donar-los tot el que deien que els era degut –o el que alguns es pensaven que els era degut- “ Jo no he demanat ser portat a aquest món”- deia el mesell amb grenyes al pare atribolat, quan reivindicava el seu espai de llibertat i la part del pastís patrimonial de la família. De fet no hi havia una certa unanimitat en aquesta actitud, doncs la majoria érem fills de treballadors que als catorze anys ja ens tocava guanyar-nos les garrofes i per estudiar, fer-ho als vespres, furtant temps de lleure, per la qual cosa no teníem temps de pensar si havíem triat o no venir voluntàriament a aquest món.

Però el que si ha fet fortuna és aquesta sensació d’ haver creat un món en el que tothom ens ho deu tot i ens sembla molt normal que el Papà Estat ens faciliti la major part de les coses que provenen d’ uns ens infusos, intangibles, no fruit de l’esforç personal, que proveeixen aquest benestar. Molta gent de fora se’n fa creus del nostre estat de benestar i de com es fa anar la despesa, començant pels sous de futbolistes i acabant pel cafè per a tothom.

Ara aquest Estat totpoderós sembla ser que està en estat de liquidació. Ens han inserit a una Unió Europea que disposa d’uns estàndards, fruits de les seves plusvàlues, i els països PIGS no podem, amb la nostra productivitat i les nostres plusvàlues, mantenir el ritme de cap manera. Ens han subvencionat i hem malgastat els guanys destinats a produir riquesa. Han acudit al rescat i ens han dit que els nostres estats estan en venda. És l’època de les rebaixes i els totpoderosos G8 i moltes multinacionals i entitats bancàries es barallen per comprar barats els nostres malmesos sistemes públics. Als grecs ja els han dit que liquidin l’Estat. Els soferts beneficiaris ara haurem de pagar a bon preu els serveis als nous amos. El tema es fa més evident quan el procés porta a que l’electorat, de manera , al meu entendre, bastant miop, s’abraona als braços de la dreta que propicia aquestes liquidacions, amb la desesperança d’una classe mitjana que es resisteix a perdre el seu estatus.

Els constitucionalistes especulen amb el futur jurídic, i com l’Herrero de Miñón, parlen de “ no subsumir les nacions sense estat dintre d’un estat d’una altra nació, i fer d’aquestes distintes nacions copropietàries de l’estat comú...” com avui ens cita en Josep Maria Puigjaner a “La Vanguardia” parlant de l’allunyament de Catalunya de l’Espanya secular i com a única i darrera fórmula per mantenir un estat plurinacional.

Jo em pregunto de quin carall d’Estat parlen aquests: de l’actual, del passat, o del futur... de l’Estat que està en venda?

Ens havien dit que la sobirania era un bé preuat individual i que delegàvem a un Ens comú, dit Estat, bona part d’aquesta sobirania per atendre les necessitats comuns i la millor organització de la societat.

No hi ha fórmules màgiques: la liquidació de l’Estat porta de manera inevitable a un nou escenari dialèctic i aquest és el del capitalisme lliberal, sense fre ni mesura, enfrontat a una situació d’ anarquisme, entenent anarquisme com una mena de sistema d’ordre i d’ètica solidària, fruit d’un nou concepte de gestionar la nostra sobirania individual. Caldrà molta matèria gris per resoldre les disjuntives que el fet planteja.

Les víctimes a curt termini seran els beneficiaris d’aquesta mena de miratge fruit de les subvencions i les especulacions del totxo que ens ha fet creure a tots que érem d’una mena de classe mitjana carregada de drets i amb pocs deures, disposada a vendre’s l’ànima al millor postor que garanteixi les fantasies consumistes i els deliris de territorialitat, talment com els veïns de Badalona i de tants llocs on s’han oblidat dels més elementals principis de la solidaritat.

Com es diu pel Vallès, potser hi ha mala peça al teler, però caldrà no deixar de teixir, malgrat l’esforç que això comporta. Es comença amb una certa indignació, potser si.

De El Roto.

Les calcetes de les Valquíries.

2011-05-25T12:12:00.002+02:00

Foto de la Xarxa

Des del juny del 1941, que en Serrano Súñer havia cridat allò de que “Rusia es culpable”, a l’octubre del 1942, havien passat 16 mesos, en els que en Càstulo Pérez Robles havia tingut temps d’adonar-se que la guerra no era cap ganga.

Germà petit d’alferes provisional i de capità professional d’artilleria, s’havia passat la guerra civil espanyola en una plàcida reraguarda castellana, massa jove per anar al front, estudiant batxillerat amb els jesuïtes, somniant camps de batalla, envejant la sort dels seus germans, que enviaven enceses noves de victòries i entrades triomfals, i fantasiejant que tornava ferit i era atès per angelicals infermeres que l’embolcallaven amb els seus braços fins a portar-lo a l’èxtasi més meravellós.

Quan en Serrano Súñer va fer la seva famosa crida, va ser dels primers en deixar la facultat per anar amb els seus companys del SEU a enrolar-se com a voluntari a la que la Wehrmatch va denominar la 205 Divisió de voluntaris espanyols i els falangistes, cercant el seu indubtable protagonisme, en deien la División Azul.

En Càstulo, que havia tingut fantasies de croat, ja havia vist que la guerra era una cosa bruta i fètida, desproveïda del romanticisme dels seus somnis. Brutícia, fang, gana, polls, i sobretot fred, un fred agut i punyent, de més de 30 graus sota zero que impedia qualsevol mena d’activitat, menys la de morir i matar.

Les seves diòptries li havien valgut una relativa ineptitud pel combat d’infanteria i treballava febrilment en un hospital de primera línia, en qualitat de portalliteres. Era una feina bruta i angoixant, veient els rostres dels nafrats i moribunds, que maleïen el món i qui el manava. Havia vist morir cents de camarades durant aquells angoixosos mesos de combats inútils i sagnants cops de mà sense solta ni volta. També havia estat testimoni d’assassinats i execucions i de les interminables files de deportats conduits, a batzegades, pels joves de les SS.

Pels vols del Pilar del l’any 1942 estaven ocupant el Palau de Pávlovsk, a prop de Leningrad, on havien instal·lat un hospital. La 205 Divisió formava part de les forces del cercle de la ciutat on ja havien mort de gana, misèria i pel foc de l’aviació i l’artilleria, més d’un milió de persones.

Amb l’experiència del fred de l’any anterior, la intendència de la Wehrmatch havia fet provisió de robes d’abric: peces de gruixuda llana, franel·les i aspres calçotets. Aquestes robes eren incomodes i quan calia fer marxes de molts quilometres, encetaven l’entrecuix dels soferts herois defensors de la raça superior, per la qual cosa algun pragmàtic buròcrata de Berlín va pensar que el mal minvaria si al mig s’hi posaven delicades peces de seda, per la qual cosa, amb lògica racionalista, van demanar a les dames del Reich que fessin donació de les seves íntimes peces de llenceria, que junt amb les que requisaven a les presoneres dels camps d’internament i a les riques dames jueves executades, farien un bon estoc de material útil per l’equip dels herois del front de l’Est.

En Càstulo Pérez Robles va rebre un nou vestuari d’hivern, en el que, junt a l’uniforme gris alemany, l’abric, samarretes i tapaboques, hi havia unes magnífiques calces de seda de color de rosa, amb unes delicades puntes primorosament executades, de ben segur d’una matrona teutona de malucs prominents i darreres considerables.

Els soldats de les trinxeres, superats els prejudicis masclistes inicials, les van anar trobant la mar de pràctiques, però en Càstulo, temorós de Déu i del Diable, les va guardar al fons de la seva motxilla, patint l’aspror dels calçotets com quan un novici es posa el dur cilici per oferir el seu sacrifici al Senyor.

Quan en tornar a la seva Castella natal, la seva mare les hi va trobar al fons de la motxilla, va somriure maliciosament, sense dir res a ningú, tot pensant que el trapella del seu fill s’havia fet tot un home a la llunyana i depravada Rússia.

Jardins del Palau de Pávlovsk

Un decret oportú ?

2011-05-20T08:30:00.001+02:00

Plovia i plovia. Els prebosts del país estaven preocupats, doncs l’onatge era incessant, l’aiguat imminent i el desastre anunciat.

Varen encomanar-se a eminents juristes, als quals van passar la pilota: Els meteoròlegs anuncien maldades i cal veure que en diu l’ordenament de tot això i quines solucions tenim - els va dir el prebost en cap.

Els eminents juristes es van reunir i van desempolsar els vells texts on hi havia recopilades les lleis. Van començar repassant les dotze taules de la Roma republicana per anar a parar als reculls d’en Justinià, les aportacions dels canònics i les aportacions medievals del dret comú. Van divagar amb els orígens divins o humans del dret, i van discutir els teòrics del sobiranisme, des de Maquiavel a Hobbes i el camí que porta al contracte social, per la qual cosa van rellegir Rousseau i Montesquieu. Van discutir sobre la constitucionalitat del dret positiu vigent i el van comparar amb el dels països veïns, establint la correcta uniformitat de criteris que regien.

Van estar hores i hores analitzant els pros i contres i finalment van prendre la decisió que els semblà més escaien:

En nom de l’autoritat del poder judicial que representaven, van decidir que es prohibia la pluja per ser contraria a dret i van proclamar-ne el corresponent decret, votat per la meitat més un dels ponents, amb una abstenció. .

A propòsit, he trobat aquest gag del malaguanyat Eugenio parlant de bancs i m’ha fet gràcia compartir-lo amb tots vosaltres:

Divagacions noctàmbules.

2011-05-19T09:57:00.008+02:00

Fotograma de 'Les 400 coups'

A la matinada, Sabadell, que era una ciutat fabril i industriosa, a mitjans dels anys seixanta no era gens propicia per la vida bohèmia i tot era tancat, tret d’algunes excepcions. Una d’elles era un catau del carrer Sant Antoni, que avui és un digne bar que fan esmorzars i menús pels empleats de les gestories i entitats bancàries veïnes, i que aquells anys era una mena de “cal mai tanquis”.

El secret de la permissivitat seria que el local era menat per un individu gras i malcarat, habitual dels cercles de Les voltes de Ca l’Olivé –la vella casa pairal del poeta que usava el pseudònim de ‘Pere Quart’ - on hi radicava la seu de la Falange, els excombatents i tota la pesca del “Movimiento”, motiu pel qual els Municipals no s’hi deurien veure en cor i farien la vista grossa. L’individu en qüestió estava sempre rodejat d’un grup de camarades: una colla d’homes entre els quaranta i els cinquanta anys que feien despesa de grans quantitats de vi de la Rioja i de conyac andalús.

Un petit grup d’estudiants i treballadors que l’endemà els caldria matinar, sortien de veure la darrera del Truffaut i els calia un lloc on fer-la petar. Tot i que no els agradava l’ambient del catau del carrer Sant Antoni, era l’únic lloc on no vindria el cambrer i els diria que ja era l’hora de tancar, sempre que els fatxes tinguessin les copes ben plenes. La qüestió era, doncs, anar a una taula ben arrecerada de les efusions etíliques dels salvadors de la pàtria i anar-li fotent amb els comentaris de ‘Les quatre cents coups’. Sovint la conversa s’havia d’interrompre, doncs els energúmens, passats de vi, es posaven a desafinar vells himnes, com el ‘’Ich hatt’ einen kameraden’"cantat en un mal alemany amb fort accent català.

No es pot barrejar l’aigua i l’oli, però el seu contacte es fa inevitable si els poses dintre la mateixa ampolla, i la vella paranoia dels salvadors del món de la malevolència de jueus i bolxevics, es va fer palesa quan van voler establir comunicació.

El primer ‘déuvosguard’ va ser quan un dels tipus –un antic tinent de complement, ja llicenciat de l’exèrcit, conegut per la seva afició a vestir l’uniforme (que ja no tenia el dret d’usar) i pujar al tren dels Catalans ( avui de la Generalitat) a espantar els nombrosos soldats que hi anaven i venien, amb l’excusa de si duien ben cordada la guerrera o les botes mal llustrades- es va apropar, ben embriac, i es va dirigir a un a l’atzar, dient-li de manera prou amenaçadora: - “Nano, si tu ets jueu, jo sóc nazi!- davant la qual cosa, tot el grup es va aixecar amb indignada i defensiva actitud. L’obès de la barra i els seus amics van interposar-se per posar pau, calmant l’irat vocacional i frustrat militar de tendències judeòfobes malgrat la seva inconfusible semblança semita.

El gras va portar a la taula l’ampolla de Rioja i unes copes i a continuació va començar el subtil interrogatori: Què feu ?... Què estudieu?...On aneu?...De on veniu?, que els nois varen respondre amb evasives i fintes. Veníen del cine i els agradava beure alguna cosa abans d’anar a dormir. Tan aviat anàven a veure una pel·lícula com a fer una cervesa al xalet de la Carretera de Terrassa on hi havia un bon munt de bagasses. ..En aquesta vida no tot era treballar i estudiar, collons! – va apuntar un, tot fent-se l’home, la qual cosa va semblar que feia gràcia als fatxes.

Es van posar sentimentals –coses del vi- i van anar traient fotos: Aquesta és la meva nena, i aquella la meva dona... i aquest soc jo, quan vaig estar a Rússia amb la ‘División Azul’; i apareixia el tipus en qüestió, vint anys més jove, vestit amb l’uniforme de la Wehrmacht.

O sigui que aquests van ser còmplices dels genocidis, l’holocaust i les matances que es van perpetrar –algú va pensar.

Explicava amb els ulls entelats que varen combatre al riu Vóljov, que van estar a Riga i a Kiev que van encerclar Leningrad, on va morir tanta gent de gana i de fred. Parlava d’aventures amb dones russes i letones i que hi van deixar la pell un munt de camarades, tots bons amics.

Un confessava que des de llavors, tenia tendències d’autòlisis i sovint pensava en suïcidar-se.

Mentre estaven mostrant la sentimentalitat de les seves enyorances i de les seves frustracions, va entrar, tot fent tentines, un d’aquells alcohòlics habituals, de la mitja dotzena que a les tantes de la matinada encara van cercant, sovint endebades, qui els serveixi la darrera copa de la nit. L’obès li va dir, de mala manera, que la barra estava tancada i ja no es servien més copes i que fotés el camp.

L’embriac, frustrat, va deixar anar les seves ires i va començar a desbarrar:

La culpa de tot això la té aquesta merda de règim, i el cabró del Franco que ens té a tots agafats pel ganyot –va dir amb la mirada aquosa però desafiant.

Aquell paio estava embriac i no controlava els seus impulsos, però no era boig ni tonto, i de seguida es va adonar del moviment amenaçador d'un grup de parroquians i ja sabia el pa que s’hi donava.

S’havia desvetllat de cop i havia sortit esperitat per la porta, corrent Sant Antoni amunt. Aquells paios anaven al darrera i un duia a la mà una pistola, una Astra del 9, com la de la policia. Van sonar dues detonacions seques que van retrunyir en el silenci de la nit com dos potents petards.

El petit grup d’afeccionats al cinema de la ‘nouvelle vague’ es va fer fonedís també carrer Sant Antoni amunt. Per sort no hi havia ni sang ni cadàver, sembla ser que l’embriaguesa del tirador no havia propiciat fer una bona punteria.

Era evident que aquella generació – la dels vencedors dels nostres pares- que havien somniat una revolució corporativa també s’havien quedat sense referents i se sentien traïts i tanmateix derrotats. El seu món, tant el dels vencedors com el dels vençuts, ja no hi era i els seus líders, ben morts i enterrats.

Amb d’altres connotacions, la generació següent que era la que somniava amb la cultura occidental, la ‘nouvelle vague’, la revisió del marxisme i la redempció de l’esser humà, també va perdre els seus de referents i encara va fent la ‘viu viu’ persistint amb les fórmules de la coexistència dels drets humans i la dels interessos oligàrquics sota el paravent dels estats de dret.

Sembla ser que avui la gent més jove està demanant el seu lloc en el món i potser són a la barra demanant la darrera copa de la nit, la qual cosa fan optant pel clam inconnex, anarquitzant però coherent, del desig d'un ordre nou.

Ara només cal esperar que no hi hagi d’altres embriacs, sadollats de massa copes i d'excés de frustració i de conservadorisme, que surtin a trencar el silenci de la nit amb l’espetec sord de les seves ridícules armes de pacotilla.

La mort no accidental de dos anarquistes.

2011-05-16T11:08:00.014+02:00

Garrot vil. Pintura de Ramon Casas

En Gregorio Mayoral Sandino, de Burgos, de 61 anys, havia arribat a Barcelona el dilluns dia 8 de maig del 1922. La seva comesa era portar a terme l’execució de tres reus condemnats a mort, doncs era botxí de professió. El tipus tenia l’aspecte d’un infeliç, segons exposa “El Dia Gráfico”. Un personatge com el que tan bé va retratar en Berlanga en el seu film “El verdugo”. Vestia pantalons de vellut, espardenyes i una americana grisa tronada i anava cobert amb una gorra.

Els tres sentenciats havien de ser: un manresà anomenat Alfons Altimiras, reu d’uns altres fets i dos de Sabadell, en Victori Sabatè i en Martí Martí (Cadirots) condemnats per la mort de l’industrial Théodore Jenny.

A les sis del vespre els van entrar en capella, mentre els llegien la sentència. Els de Sabadell van pregar que el seu advocat, en Garcia Tornel, els la traduís al català per no perdre’n detall, i coneguts els termes de la mateixa van fer pública manifestació de la seva innocència i es van negar a signar l’haver-la escoltat .

La premsa de l'època proclama que els reus van demanar ser confortats esperitualment, però la família ho desmenteix:

“Les monges li penjaven (a Victori) medalles al coll, però ell se les arrencava i les llençava a terra. Les monges les collien i les hi tornaven a penjar...” –explicà la seva germana.

El capellà pretenia confessar-lo, a la qual cosa en Victori Sabaté es negava, dient que ell era innocent i no li calia confessar res que no fos veritat.

Fins i tot el seu pare li va pregar que ho fes, a la qual cosa va respondre enèrgicament: “Pare, sóc innocent!”.

Els van donar sopar: sopa, ous, cafè, postres i cigars. I van passar la llarga nit, fortament custodiats, acompanyats de la família -tret del manresà que no tenia ningú- l’advocat, el director de la Model, capellà i monges.

En Martí Martí va demanar casar-se amb la seva companya Rosa Cañellas, per legalitzar la seva situació i la del fill de dos anys que tenien. A les nou del matí del dia 9, es va oficiar el casament pel capellà de la presó.

Ja de bon matí, en Victori Sabatè es va posar a dormir fins a l’hora de l’execució.

Poc abans de les dotze del migdia van sortir de la presó els familiars, amb gran mostres d’aflicció.

Al patí de la quarta galeria de la Model hi havia el patíbul amb el sinistre Gregorio Mayoral feinejant i un parell de funcionaris de la presó que l’auxiliaven. Segons “El Día Gráfico”, quan preparava la seva funció, es feia especialment antipàtic i repugnant, posant a punt els estris de matar, compostos d’unes cordes, uns draps i el corbatí i la palanca del garrot, que llustrava escopint els draps amb els que ho fregava tot. En acabar i quan ho tenia tot a punt es quedava dret amb les mans a l’esquena, al darrere d’un post de metro trenta amb una banqueta per seure el reu, que és l'anomenat garrot, tot esperant que li portessin els condemnats.

Es va constituir el Tribunal Sentenciador, acompanyat per congregants de la Santíssima Sang i de la Bona Mort, alt personal de la Model, dos metges forenses, tropes de guàrdia i uns pocs periodistes.

Passats deu minuts de les dotze van portar el reu de Manresa, l’Alfons Altimiras i va ser executat. Una bandera negra va ser hissada i la gent del carrer va descobrir-se respectuosament. Algú es va posar a somicar i la mare i les germanes d’en Sabaté van caure en basca.

Els detalls queden reflectits en la premsa de l’època:

En Victori Sabaté va ser dut al patíbul poc abans de dos quarts d’una. Anava vestit amb roba de treball, de mecànic, li van donar a besar el crucifix i s’hi va negar. Va estrènyer la mà de l’executor i amb un ample somriure li va preguntar:

-¿Tiene usted hijos?

Si señor- va respondre el botxí.

Pues lo pasarán mal contigo...Mira, mi padre me ha dado esta naranja: Yo te la doy a ti”

El botxí va agafat la taronja i la va deixar damunt de la gorra que hi havia darrere el patíbul.

En Sabaté va reiterar en veu alta la seva innocència i va pregar al botxí que no li fes gaire mal. Va anar a seure tot sol a la banqueta sense ser acompanyat i va demanar que no li posessin cap caputxa. Passats set minuts de dos quarts d’una va començar l’execució. Els forenses van certificar-ne la mort a tres quarts d’una.

A la una van portar en Martí Martí, (Cadirots). Duia americana gris i pantalons de mecànic. Es mostrava afligit i besava el crucifix que li oferien. A un quart de dues els forenses van certificar la seva mort.

Hi va haver una sèrie d’intents de rehabilitar la memòria dels dos executats, que van ser condemnats en un procés farcit d’irregularitats, basat en unes confessions arrancades sota coaccions i tortures i passant per alt i sense atendre els nombrosos testimonis que situaven els reus en altres indrets el dia dels fets. Van voler fer un escarment públic en uns moments de forta radicalització de la lluita social i mai es va aconseguir la revisió del judici.

L’opinió pública de Sabadell els va absoldre. El context del crim es situa “vox populi” dintre de l’àmbit familiar dels Jenny i fins i tot circulen llegendes urbanes, també per part de gent de la dreta, que diuen que la víctima no havia de ser el vell Théodore, sinó el seu fill gran i que l’impulsor podia haver estat el fill petit François Auguste, apartat dels negocis i desheretat, el qual en estat d’embriaguesa, passat el temps, se’n hauria vantat davant de tercers en el París de les seves disbauxes. Un altra versió diu que va morir de desgràcia i va confessar-ho tot abans d’expirar.

Els autors materials podien haver estat refugiats francesos, desertors de la Guerra Europea, i un tal Pierre, en concret, l’assassí.

Altres fons, més partidistes, parlen d’un crim societari, a càrrec d’anarcosindicalistes, però que no eren els encausats.

Sembla ser que tot indica la innocència dels dos cenetistes, tot i que l’estigma de criminals va marcar fortament aquelles famílies. Una germana del meu pare es va casar amb el vidu d’una Cadirots. Aquest meu oncle va ser un carreter i drapaire bastant arrauxat, cap de trons, cul de taverna i busca-raons. La meva avia no el va poder veure mai, i el seu argument més poderós no era la seva conducta puntual, era el vell prejudici: “És que la meva filla s’ha anat a casar amb un “Cadirots”...!”

· Aquest article està basat en els apunts d’Andreu Castells “Sabadell, informe de l’oposició” Edicions Riutort 1975.

· Consultes d’hemeroteca de l’època dels fets.

· Records d’evidències verbals escoltades.

Agarrotat, de Goya

Les vacances del blogaire.

2011-05-15T10:40:00.000+02:00

Els blogaires, en general, no tenim remuneració, ni triennis, ni paga del divuit de juliol –que ara es diu la paga de juny- ni la de Nadal, per la qual cosa, potser es fa necessària la conveniència d’agafar-se unes vacances, que és un dels legítims drets que ens són donats dels de tota mena de treballador.

Tot i que el seguiment de la tasca blogaire és un plaer més que un treball, hi ha la feinada quotidiana de cuidar les entrades i fer el seguiment dels amics i coneguts que mereixen la nostra atenció i alguna cop s’ha de descansar una miqueta, puix el cos ho demana.

Personalment, me les he agafades, i he estat una quinzena llarga sense obrir el blogguer. Ara hi torno, amb el desig de retrobar els vells amics i amigues, i amb la voluntat de seguir-nos comunicant en aquesta mena de diaris personals, amb presumpció de creativitat i divulgació, on hi reflectim els raconets més eteris de les nostres inquietuds del conscient i el subconscient.

Salut.

Plou i fa sol.

2011-04-26T09:39:00.000+02:00

Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen.

Plou i fa sol,

les bruixes porten dol.

De menut havia sentit cantar aquesta aparent ingènua cançó –dic aparent ingènua, doncs darrera les més innocents estrofes sovint s’amaguen els vells prejudicis de la més negra superstició- Les donotes, sospitoses de conjurar tempestes i malvestats, estan dolgudes per la lluentor del sol, que s’alterna amb la negror de les nuvolades que porten llamps i trons, misèria i pedregades. Les velles conreadores de malures i infanticidis són felices amb el mal aliè i porten dol per la frustració dels seus objectius.

L’angoixant cerca de la felicitat de la nostra cultura occidental porta a aquesta mena de contradiccions: allà on comença la felicitat dels uns pot començar la desgràcia dels altres.

Aquelles malaurades que van patir turment i patíbul al segle XVII van ser víctimes de la ignorància de la gent, però el substrat filosòfic i antròpic que las feu possible és ben vigent encara: La felicitat de molts es basa en la infelicitat de molts d’altres. Aquesta angoixant cerca de l’eterna felicitat impossible nomes ens pot portar a les més altes cotes de l’egoisme i la insolidaritat.

Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen.

Plou i fa sol,

les bruixes porten dol.

Coses de l’endemà de Sant Jordi. (Una llambregada màgica a en Josep Pla)

2011-04-24T09:48:00.002+02:00

Hi ha gent –en especial en els països on el cisma d’en Luter va arrelar- que, de bon matí per afrontar el dia, o quan cerca la resolució d’algun entrebanc en la seva vida, agafa un exemplar de “la Bíblia” i l’obre a l’atzar, cercant una frase que l’hi doni una mica de llum o l’indiqui el camí que alleugi la seva angoixa o orienti el seu desconcert..

No criticaré aquesta pràctica, tan vàlida com qualsevol altre de les que es fan i es desfan; hi ha qui es fa tirar les cartes, qui s’encomana als consells d’un capellà, o qui visita un guaridor de cossos o d’esperits. Cada terra fa sa guerra i tothom es basteix amb les pròtesis que més l’hi escauen.

Aquesta confiança en l’atzar de les sentències escrites pot donar resultats sorprenents.

Com que, malgrat reconèixer la gran influència del ‘best seller’ més llegit de la història de la humanitat en el desenvolupament de la nostra cultura i en la del món en general, no m’han abellit mai gaire les seves històries de déus venjatius, de dones que es lliuren al patriarcat més repulsiu, de profetes sonats, i de jutges i reis que practiquen el nepotisme, gairebé totes inspirades amb les mitologies contemporànies de unes cultures veïnes, com les egípcies, gregues, pèrsiques i mesopotàmiques, he agafat “El quadern gris” del nostrat i no gaire comprès Josep Pla, amb la veneració d’un luterà per les Sagrades Escriptures. .

El vell rondinaire empordanès també emprava frases lapidàries i sentències que et poden donar una certa llum.

Encuriosit i per fer un experiment en quan a les propietats màgiques del prolífic empordanès, quan fa trenta anys de la seva mort, he despenjat un exemplar en rústica que tinc a mà i prèvia una breu concentració, afavorida pel oreig de la llevantada i que ho faig a uns tres-cents metres del Passeig del Canadell, on hi ha la casa on el sorneguer vell, entre arrossos i carajillos de rom de canya i whiskys de malta, escrivia les seves sentències, he fet com fan alguns amb ‘La Bíblia’: obrir-lo a l’atzar i mirar la primera frase amb la que els ulls es topen.

El resultat ha estat aquest:

“El quadern gris” Edicions Destino. Biblioteca any Pla. 1997. Pàgina 467, tercer paràgraf:

“La funció real de la intel·ligència no deu pas consistir –com generalment se suposa en aquesta península- a aprendre de distingir una hipòtesis d’una fantasia . La seva funció real consisteix a aprendre de distingir el que és del que no és”

I a continuació segueix:

“La mediocritat té el mateix gust i el mateix color del cafè amb llet”

Com fa la caricatura del Tardà del “Polònia de TV3: “Algú ho havia de dir!...

El plagi i la seva relació amb el subconscient

2011-04-23T09:25:00.002+02:00

Diada de Sant Jordi. Sóc a Calella i em llevo amb aquella il·lusió de cercar el que han escrit els meus amics blogaires. Obro el portàtil. Havia preparat un apunt sobre flors, roses i mar, una mica cursi, i potser fins i tot una mica pretensiós i decadent, però m’he trobat unes entrades de l’Eulàlia al seu ‘Riell Bulevard’ i d’en Lluís Bosch al ‘Mil Dimonis’ que m’han portat a una reflexió sobre el plagi i la seva legalitat, ja sigui en les coses del dret positiu, com en els aspectes de l'ètica i l'estètica.

És ben evident la semblança, fil per randa, dels textos del japonès que l'Eulàlia ha trobat i inclós en els seus apunts, amb el llibre de l’Albert Ullibarri i entenc les prevencions del Boadella, que tot i ser un "enfant terrible", no se la jugarà plagiant una obra de manera tan descarada.

Torno a citar els paràgrafs de referència, coincidents entre el Murakami i el Ullibarri:

(Ullibarri Albert. Guia d’estels i constel·lacions. Barcelona: Edicions 62; 1980)
Mira-la. Mira com seu i calla. La tempesta fa temps que va acabar i fins i tot els ecos dels trons han passat. Però ella seu i gira els ulls enrere. No parla, no plora, només vol ser la imatge d’una mort que va endur-se el temporal. Pensàvem que l’aigua ho havia de rentar tot, ens repetíem que les parets apareixerien xopes i netes en acabar el mal temps. Però la força del xàfec també va arrencar els arbres, arrossegà les pedres i animals i ofegà els habitants de les cases. Quan va caure la darrera gota i els núvols blancs de bonança s’escamparen pel cel ja no teníem ciutat, se l’havia enduta la riuada. Havíem de tornar a començar una altra història. Ella ha quedat entre nosaltres per recordar aquells dies i aquelles ombres. Seu sempre a la mateixa cadira, amb els ulls oberts i sense veure-hi.

Cada matí, en llevar-se, s’asseu davant del mirall i es maquilla. La cerimònia és lenta i precisa. Primer es pinta les celles lleugerament grises i les fa més gruixudes amb el llapis. A continuació pinta les parpelles d’un morat fosc i opac. El mateix fa amb l’espai sota l’ull, així sembla que fa dies que plora i no dorm. En canvi s’emblanquina les galtes i el mentó com si la sang ja no corregués per la seva cara. Els llavis, els tenyeix d’un carmí fosc i els dibuixa llargs i prims amb ombres blavenques. Es pentina els cabells tibants cap enrere, i els recull en una castanya. Es vesteix de colors serens i austers. La llum de la finestra fingeix arestes en la seva obra.

És possible coincidir amb els criteris d’un altre autor, sense haver-lo llegit?. És possible que dues persones diguin la mateixa cosa, fil per randa, i amb punts i comes, sense conèixer-se?

Espinoses qüestions, que, sovint matisades per prejudicis dels vells sentiments de propietat i l’imperi dels legisladors, fan difícil treure’n l’entrellat. Els criteris que regeixen la propietat intel·lectual, tret de la defensa d’uns legítims drets a percebre uns emoluments per una feina, no haurien de condicionar la propietat d’unes idees, que per altra banda poden tenir un abast universal.

Son els filòsofs propietaris de les seves elucubracions, o només ha estat els instruments que ens les han fet baixar del gran magma còsmic de les idees per posar-les a disposició dels mortals?

És matemàticament possible que es puguin donar unes circumstàncies coincidents de tipus emocional, filosòfic, vivencial, que permetin que dos autors diferents escriguin la mateixa cosa. En José L. Borges ho explica molt bé quan ens parla de la història del seu Pierre Menard que escriu i coincideix amb varis capítols del Quixot, i no només ho fa amb curiosa similitud, sinó que ho fa millorant els originals.

El mateix Borges va llegir el Quixot en anglès abans que en castellà, i li va semblar que la traducció era millor que l’original, segons manifesta. Què va fer el traductor?. Va afegir les seves particulars subjectivitats i, potser, va transmetre a un públic cosmopolita el que l’àrid castellà va expressar amb la parca i austera parla de la seva seca terra, dirigint-se als seus contemporanis del segle XVI.

Trobo que la coincidència dels paràgrafs del llibre de l’ A.Ullibarri amb el text d’en Murakami i el d’en Boadella, del que ens parlen, es poden deure a una sèrie de circumstàncies, que ben bé podrien ser paral·leles amb les tempestuoses vivències que qualsevol mortal ha hagut i no és d’estranyar que n’hi puguin haver més d’escrites, i no ho arribem a saber mai...

Boadella, tira milles, noi!.

Calella de Palafrugell: la mar vista des de dins d’un cafè.

2011-04-22T09:59:00.001+02:00

En Josep Pla deia que la millor manera de mirar la mar és emmarcada per l’arquitectura prodigiosa de “Les voltes” de Calella de Palafrugell - de fet els adjectius els hi poso jo, doncs el vell rondinaire de Llofriu era molt parc utilitzant-los i això ho va expressar amb una de les seves brillants sentències, breus i colpidores.- Pel Pla la literatura era quelcom molt senzill, de dintre a fora, sense embuts ni mitges tintes: a l’empordanesa. Emprava els mots com breus ganivetades i tant l’hi feia nafrar com enaltir.

Aquesta visió de la mar de dintre a fora és una mica l’essència d’aquest país empordanès, que fa olor de salabror, de rom cremat i de ceba del sofregit.

Al mig d’aquestes sentors, i entre les games cutànies de centenars de forasters que cerquen un raconet de sol, dintre els cataus foscos hi ha els espectres de vells pescadors que només menjaven llagosta doncs eren tan pobres que no tenien pa, apurant el got de vi que els servia una Raquel coratjosa i decebuda de les coses d’aquest món.

A fora hi ha la llum i la blavor, i la munió de les pells que comencen a torrar-se, però a dintre hi ha la pau tranquil·la i pausada dels espectres del passat que baixen quan algú enceta una havanera i apropa els seus llavis al cafè batejat amb un bon raig de rom.

Mentre algú rasca i afina una guitarra, l’ombra de l’avi de l’Ortega Monasterio del fons estant, somriu, enyorant la cadència monòtona de les onades

El record permanent i inoblidable d’en Càstor Pérez enceta la seva cançó:.

Pinto les notes

d’una havanera,

blava com l’aigua

d’un mar antic.

Blanca d’escuma,

dolça com l’aire,

gris de gavina,

daurada d’imatges,

vestida de nit...

L’ombra d’en Càstor segueix::

Si pogués fer-me escata

I amagar-me a la platja

per sentir sons i tardes

del passat

d’aquest món d’enyorances,

amor i calma

perfumat de lluna, foc i rom.(*)

Fragment de l’havanera “Vestida de nit” de Glòria Cruz i Càstor Pérez

Retrobant Calella de Palafrugell.

2011-04-21T10:33:00.003+02:00

Les boires l’hi fan el llit al sol, que s’esmerça per treure els darrers raigs de la jornada. A ell tant l’hi fot que hagi de ploure o bufar el torb. Ell regna pel damunt del dia i de la nit, pels segles dels segles, com un déu etern i omnipresent, indiferent a les coses d’aquest món.

Han anunciat que una maleïda borrasca permetrà recloure’ns a casa, fent el set-i-mig amb els veïns i deixar les sentors del mar i el preludi de l’estiu per més endavant. Tan s’hi val: les noietes hauran d'ajornar el bronzejat, o pagar unes sessions al saló de bellesa, i encara no podrem desar l’anorac i el jersei de llana. Més que millor!- penso.

“Aquests pantalons d’en Custo, no lliguen amb l’anorac llampant que duies a la Cerdanya, bonica!.- diu la veïna a la seva filla.

“Inconvenients d’aquesta època de transició que és la primavera: no saps mai si et fotràs de calor o de fred !. Potser que deixis de preocupar-te per les coses de la moda i posis una mica de cervell, que ja ets gran- Això et passa per no veure res més que la Tele 5 i estar subscrita a ‘Cosmopolitan’. Quan fa que no has llegit quelcom seriós, reina ?”- penso, sense preguntar-“ Des de que la “senyo” us feia llegir Espriu al Institut?”...

“No us sembla que aquests pantalons són massa estrets. Aviat semblaré una dominicana, amb sacsons per tot arreu”- diu la nena, amb l’angoixa reflectida al rostre..

“Què més voldries, secall meu! - segueixo pensant, sense dir res- I deixa`t aquests pantalons, que et fan un cul la mar d’escaient”

“Vols dir?”- diu ella, intuint les mirades, entre inquisitives de les dones i lascives dels homes.

“Si, dona, si. I Deixa de fer posturetes, que un hom ja té una edat, però no és de pedra!”

Uns alemanys mesells –o potser convençuts d’estar a la Polinèsia- passegen sorollosament pel carrer. Gasten samarreta del ‘Bayern de Munich’ i calça curta i ben cuits de cervesa, se’ls enfot un rave el temps i qui el vetlla. “Sempre serà millor que el bavarès”- et dirien si els comentessis que fa mal temps.

Una nostra veïna alemanya està contenta de trobar-nos: ens ha deixat la cara roja de carmí de llavis a la companya i a mi. Malgrat que fa trenta anys que ve per Catalunya, no parla un borrall de català i no entén els pronòstics del temps de la TV3 ni que el Madrid hagi guanyat de xurro al Barça la copa del Borbó. Ella parla de que tot està molt car i de la crisis i no com nosaltres, que amb el futbol ja tenim tema de conversa fins la propera trobada, el proper dimecres, dels dos equips a la Champions League, en una mena de repetició d’un llarg i tediós nostrat “Dia de la Marmota”.

De la gent que ja ha passat.

2011-04-20T10:40:00.010+02:00

Sabadell als anys 50

Te`n adones que ja has deixat molta vida endarrere quan fas memòria de la gent que t’ha precedit i ja no hi és, o quan et mires un vell àlbum de fotos i va apareixent la gent desapareguda que havia format part de la teva vida

A certa edat, i tot i no ser vell, te’n adones que hi ha molta més vida en el passat que en el futur i que les vivències hagudes són cada vegada més aquelles nebuloses que es confonen amb els somnis. La pregunta és si va ser cert allò que et sembla viscut, o tanmateix nomes va ser una sensació, un miratge o una fantasia. Tan s’hi val: el record és viu.

Pel camí s’hi ha quedat molta gent afí: Amics, antics companys d’estudis i de feina, que avui van per camins desconeguts, i aquells que ja s’han fos en la tenebra dels temps i han deixat aquest món.

La sensació de ser al vèrtex de la piràmide es fa evident, i tot i que no obsessiva, apareix l’idea de una no molt llunyana desaparició física.

Aquest matí voltava per Sabadell, i me n’he adonat de la gran quantitat de gent que havia format part de la meva vida i que avui està en el nomenclàtor de carrers amb el seu nom penjat en una placa.

He passat pel Passatge Lluís Mimó, i he recordat el pare d’un bon amic de tota la vida. El senyor Mimó era un home imponent, cartesià, de parlar greu i posat seriós, filòleg i lletraferit que ens ensenyava Esperanto els dissabtes a la tarda i amb el que havia tingut sucoses discussions sobre gairebé tot.

Més enllà hi havia la Plaça del Mestre Olivella. Recordo aquell home que, de manera pacient, carregat de bonhomia, inútilment ens volia fer cantar alguna cosa, quan érem nanos. Era un compositor de cançons ingènues i ànima dels cors d’en Clavé de Sabadell. El seu nét, en Miquel Calzada Olivella, conegut com el 'Mikimoto' ha fet fortuna com a locutor i presentador de la TV catalana.

També hi ha el carrer dedicat al mestre Adolf Cabané, director de l’Escola de Música i de la Banda Municipal. Aquest, inútilment, ens havia donat classe de música i l’havíem vist desfilar uniformat, amb la batuta a la mà, quan la Festa Major i d’altres esdeveniments, davant la Banda.

De gent propera, amb carrer o plaça, hi ha en Jaume Viladoms, també esperantista i pedagog. Havíem assistit a unes clandestines classes nocturnes on ens parlava de materialisme dialèctic, marxisme i d’altres coses de tipus polític, quan encara en Franco manava en quest món.

I la Dolors Miralles. Els primers records d’una escola que tinc van ser el parell d’anys de parvulari que vaig passar a la seva acadèmia.

També hi ha la d’un capellà, caracteritzat per la seva bonhomia: Mossèn Geis. Un home recte i tolerant, tan afeccionat a la música com a les coses de Déu i amb el que havíem tingut algun contacte.

I en Lluis Papell, un periodista i ‘cul de mal asiento’, amic del meu pare i partícip de la vida associativa local, el qual nom també el trobes en una placa de carrer.

La pedagoga Dolors Viñas, donava classes de comerç i secretariat. Era propietària d’una acadèmia, a la porta de la qual havíem fet més d’una guàrdia, esperant que sortís aquella alumna, morena d’ulls de mel, que ens tenia encaterinats.

Seguint i potser sense una relació directa, també havíem conegut l’Agustí Masvidal un excel·lent dibuixant; el Doctor Crusafont , eminent paleontòleg; la Matty Mont ( Matilde Moncusí), una excel·lent vedette que actuava al Molino i havia fascinat varies generacions de sabadellencs; en Francesc Casañas, fotògraf; l’Antoni Forrellad, industrial i molts més.

Nomes mirant enlaire les plaques dels carrers, te’n adones del pas inexorable del temps i la quantitat de persones que es van quedant endarrere, això sense comptar els milers d’essers anònims que ningú tindrà mai en compte ni els posaran mai cap placa al carrer de cap ciutat.

Pistoles, sindicalisme, llibertats i repressió (2)

2011-04-19T00:34:00.002+02:00

La vaga de “La Canadiense”. El Sindicat Lliure. La llei de fugues.

L’escalada de violències va portar al que es va denominar "l’època del terror". Una mena de barreja d’odi social i d’ànim de revenja va anar creixent entre les files sindicalistes. D’altra banda, les agrupacions patronals se sentien seriosament amenaçades.

A Sabadell hi va haver diferents fets sagnants: Un fanaler que s’havia negat a secundar la vaga de “La Canadiense” de nom José Bordones va ser tirotejat i mort el març del 1919, també un transportista, Domènec Llobet Padró. Uns artefactes explosius van ser col·locats als domicilis d’Antoni Cusidó i d’en Jaume Brullet i foren tirotejats, en Joan Grau Puig, president de la Patronal, que va morir, i el seu soci.

Les agrupacions patronals, per lluitar contra la violència de la CNT, disposaven del Sometent, format per “gent d’ordre”, armada, i la Federació Patronal, on s’hi barrejava gent de procedència carlina i simpatitzants de la Lliga. Aquest fou el nucli del que es diria el Sindicat Lliure, una organització tutelada per les instàncies policials de l’època, finançada per les patronals i on, amb gent més o menys d’idees dretanes i procedents de sindicats grocs , catòlics o corporatius, com la Unió Professional d’Obrers d’Oficis Varis, sorgit del carlí Círculo Tradicionalista, s’hi afegiren molts aventurers i pistolers a sou. A Sabadell actuaven sota la pantalla d’una assessoria que en teoria atenia consultes laborals i uns dels caps visibles era un tal Enric Sarradell.

El novembre de 1920 va ser nomenat governador de Barcelona en Severiano Martínez Anido que va propiciar una guerra bruta contra el sindicalisme i l’esquerra en general, donant via lliure a aquestes organitzacions.

Va començar amb una onada de detencions arbitraries, de molta gent d’esquerra, entre els quals hi havia Lluís Companys i Salvador Seguí “el Noi del Sucre”. En les mateixes dates, uns pistolers abatien al carrer de Balmes de Barcelona, quan es dirigia a instar davant l’alcalde de Barcelona per la no deportació a l’illa de Maó dels detinguts, en Francesc Layret, advocat i diputat per Sabadell. Va ser abatut per uns pistolers que mai van ser identificats.

Una pràctica, tan antiga com el propi Dret Penal, però que s’emprà profusament aquells temps , fou la tristament famosa "llei de fugues": Consistia en assassinar un detingut i emetre un informe al jutjat de torn amb l’informe policial d’un intent d’evasió , que irremediablement havia precisat que un guàrdia hagués de fer foc contra el fugitiu. Sovint ni s’escenificava la realitat de la fuga, i només s’omplien els corresponents informes pel sumari, que, gairebé sempre era arxivat, sense més comprovacions. Hi ha constancia de que hi havia clares instruccions des de les més altes instàncies governamentals d'emprar aquests sistemes.

Un dels fets que va trasbalsar la vida sabadellenca i va ultrapassar l’àmbit local, va ser l’assassinat de l’industrial francès, radicat a Sabadell, en Théodore Jenny Hermann, per part de tres emmascarats que varen irrompre en el domicili familiar. Aquesta mort, de dubtosa procedència i pitjor instrucció judicial, va ser atribuïda a un grup anarquista, i van ajusticiar al garrot a en Víctor Sabaté Martínez i en Martí Martí Colomer i van empresonar en Josep Peris Sancliment. En el procés es va qualificar el crim com a “venjança societària”, és a dir, comès per anarcosindicalistes. No es van tenir en compte les coartades que van presentar diferents testimonis, demostrant que els implicats no eren al lloc del crim, i aquests havien confessat baix tortura i al dictat de la relació dels fets que els anava relatant l’instructor, entre mastegots.

Posteriorment es va anar coneixent que el mòbil del crim havia estat econòmic, amb sospites fonamentades de ser instigat dintre de la pròpia família, i que els sicaris havien cobrat 600 pessetes pel crim, tot i que l’objectiu no es va complir, doncs sembla ser que la víctima havia de ser un fill del occit. Aquest fet el va recollir parcialment en la seva novel·la “La verdad sobre el caso Savolta” l'autor Eduardo Mendoza, de la que en Antonio Drove en va fer un interessant film.

Posteriorment, el març del 1923, els pistolers del Sindicat Lliure, van occir Salvador Seguí “el noi del sucre”, un home d’idees clares, que optava per la mediació i la concòrdia. Amb ell desapareixia un dels possibles interlocutors per establir una certa pau social i un camí de negociació i acord entre les parts.

Era l’abril del 1931, Sabadell era republicà i en Jepet s’havia fet amb la petita “Browning”, que feia de més bon amagar.

Tenien controlada i desarmada la gent del Sometent i els pistolers del Sindicat Lliure, comanats ara per en Pere Matas. Entre aquests hi havia un paraigüer del carrer de Manresa, que havia tingut l’encàrrec de formar un grup de mercenaris disposats a complir ordres. Els de la CNT en tenien complida noticia, així com que a San Quirze del Vallès hi vivia en Ramon Salas, el sicari que havia assassinat Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, cobrant 25.000 pessetes pel fet.

Tots aquests ja no tenien el suport de la força pública.

Passats uns pocs dies, un parell de subjectes des d’una motocicleta, davant del numero 90 del carrer de Montserrat de Sabadell, van tirotejar el cap local del Sindicat Lliure, en Pere Matas,. Aquest va morir al cap de quatre dies.

També van anar a buscar el paraigüer del carrer de Manresa. Sembla ser que van disparar alguns trets, però aquest, tot i que era gras i feixuc, va fugir.

Molts membres del Sindicat Lliure, que havien estat pistolers i combatut contra la CNT, es van anar denunciant mútuament per salvar la pell.

Posteriorment, l’assassí d’en Salvador Seguí, que s’havia fet fonedís, va oferir el seus serveis i els de la seva organització a la Falange Espanyola, però en José Antonio Primo de Rivera el va rebutjar dient “que no volia assassins a les seves files”. Era ben evident que la fama del Ramon Sales era massa comprometedora. La dialèctica dels punys i les pistoles volia saba nova, d’acord amb els nous temps.