dimecres, 6 d’octubre del 2010

"Our Town". La ciutat campament.

Sabadell anys 50



“Our Town” és una famosa peça teatral escrita per en Thornton Wilder. Personalment en guardo un especial record, doncs ja fa molts anys vaig col·laborar en un muntatge que hom en va fer a Sabadell.
“Our Town” expressa l’emotivitat dels sentiments contrastats de diferents situacions que és donen al voltant d’una comunitat ciutadana, que en aquells moments nosaltres varem traduir en el que era un entranyable Sabadell, que ens era molt propi.
Aquells anys, Sabadell era una ciutat  bruta, farcida d’ocres i fums, industrialitzada i sorollosa, on era permanent el brogit del “txaca-txaca” dels telers, els renecs dels carreters que traginaven caixes de fil i peces de roba d’una quadra a una altra, els udols de les sirenes dels vells vapors que cridaven els treballadors dels diferents torns; la bellugadissa de la gent anant i tornant de treballar, uns amb granota blava i d’altres amb vestit d’estam, camisa blanca i corbata. Sabadell pudia  a oli pesat, a llana humida, a pixum i femta de cavall i a suor neta.
Aquell Sabadell que havíem vist de molt joves, quan vestíem una bata ratllada que ens tapava els genolls bruts amb les nafres del darrer partit de futbol iels pantalons apedaçats, i anàvem amb el pa i la xocolata de l’esmorzar, embolicat tot amb un full de paper de diari, a classe, a cantar el “Cara al Sol” abans de memoritzar les taules de multiplicar i la cronologia dels reis, les batalles  i els fets més notables de la manipulada Història, era un rusc en ebullició. Un rusc d’obrers, menestrals i algun pagès residual, en constant bellugadissa.   
Hi havia dos nivells de formació: l’oficial i reglat i el del carrer, la família i les fàbriques. El primer era el monocord programa del franquisme, amb les regulars dosis de nacionalisme barat i clericalisme castrador, del que ningú en  feia gaire cas.   Del segon, en rebíem les millors lliçons: sentit de classe, companyonia,  sindicalisme real al marge del vertical, militància política, catalanisme, solidaritat; resumint: els vells valors de la República i els republicans.
Ja s’hi podien escarrassar clergues i professors falangistes, que aquelles arrels populars no les havia pas pogut arrencar el franquisme. Se’ns va generar una mena d’escepticisme i una desconfiança amb tot el que ens venia donat per les instàncies oficials i ens varem avesar a fer més cas del que veiem nosaltres mateixos pels nostres ulls i el que ens ensenyaven alguns companys de feina -als catorze anys, molts ja treballàvem, al mateix temps que seguíem estudiant- que el que ens deien alguns professors o llegíem als diaris.
Aquella ciutat bruta, proletària  i entranyable s’havia desenvolupat de manera anàrquica al voltant dels antics vapors, on s’havien anant bastint les modestes cases “angleses”, llargues i estretes, sense aigua corrent - i amb prou feines amb electricitat- fossa sèptica, i a l’”eixida”, una mica de pati per criar-hi unes gallines i uns conills, alguna tomaquera i uns rosers. D’aquell  urbanisme pragmàtic i improvisat, l’Andreu Castells -un historiador local- en digué la ciutat campament .
Avui les coses han canviat; Sabadell ha passat del sector industrial al dels serveis. Aquell Sabadell de 60.000 habitants en té gairebé 200.000.
L’impagable i malaguanyat alcalde Antoni Farrés (1945-2009)  fill de la generació que va viure aquella etapa de zenit i ocàs que va de la fi de la Guerra Civil als nostres dies,  va ser el motor del canvi i la transició i sort d’ell i la seva visió.
Sabadell és ara una ciutat molt més lluminosa, neta, mestissa, burgesa, potser una mica dividida entre  la gent del centre i la de la perifèria,  i que ha llençat les velles granotes del treball  pels dictats de la moda imposada per “El Corte Inglés”.
El futur és la gran incògnita. Aquella gent que ho tenia tot molt clar i sota la mordassa sabien qui era qui, ja no existeix. Els seus fills s'han desclassat. El vèrtex de la piràmide és en mans d’ alumnes d’escoles de negocis que, sense cap mena de planificació estratègica, gestionen les crisis conjunturals o estructurals ( no ho saben ells ni nosaltres).Sembla ser que molts treballadors, avui a l'atur, no serien capaços de tornar a embrutar-se les mans d’oli, malgrat les hipoteques,  doncs els han educat per dur un rei al cos. Els valors han canviat i aquella ciutat campament ho ha deixat de ser per anar, de forma ineludible, a integrar-se a un magma inconcret que ningú ha previst. Si el retrat surt amb barba, potser serà Sant Antoni, i si no, la Puríssima Concepció.            

          

11 comentaris:

  1. Un bon viatge per una època que molts ja no hem viscut. Em recorda una mica el que m'explica el pare ... de Terrassa ;)

    ResponElimina
  2. Ai Clidice, Terrassa i Sabadell tenen molt en comú, tret d'una dita que es refereix a "Un senyor de Terrassa i un home de Sabadell"...Deien que eren més senyors els de Terrassa, tot i que ara, amb la globalització ja som tots ben igualets ;-)

    ResponElimina
  3. Bé, sortosament el pare no era de Terrassa, que era de Tàrrega i només hi feia de mestre als EEPP, alguna vegada també en feu a Sabadell. Diguem que la seva visió era més "antropològica" :D Nota curiosa: els pares, tots dos de Lleida, es van conèixer a Terrassa, ves per on.

    ResponElimina
  4. no volia dir "sortosament", sinó "curiosament"

    ResponElimina
  5. Has fet bé d'aclarir lo de "sortosament" que els de Terrassa, des de que tornen a ser seu episcopal, s'ho podríen prendre malament ;-)

    ResponElimina
  6. L'Antoni Farrés va ser l'exemple viu del polític honest i capaç en qui la gent confiava més enllà de sigles i partits. Malauradament va ser una rara avis, i el que predomina son els tòtiles i els politiquets de curta volada, com el que ara mateix patim a Barcelona, que està portant el PSC a les cotes més baixes des la transició ençà.

    ResponElimina
  7. subscric el teu comentsri fil per randa. Als anys 50 a Sabadell més de la meitat dels carrers estaven sense asfaltar, com el de Vilarrubies on vivia jo que estava permanentment enfangat a l'hivern. El Toni va ser un gran alcalde,

    ResponElimina
  8. Ben cert, Brian. El Toni Farrés, un home generós, honest i entregat, és el referent d’un tipus de polític, que ha tingut una gairebé nul•la continuïtat. La partitocràcia, amb els seus cops de colze i les punyalades per l’esquena, amb la conseqüència de l'ascens dels mediocres i els trepes, n’ha espantat la mena. Vaig tenir el goig de conèixer-lo i tractar-lo durant molts anys –érem de la mateixa edat- i era un tipus intel•ligentíssim i d’una intuïció i una finor política inusuals. Els seus “hereus” polítics a l’alcaldia -ara del PSC- , encara en viuen electoralment dels seus afanys, sense haver aportat gairebé res de nou.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Francesc, que t’haig d’explicar a tu del Sabadell d’abans i del d’ara ?.
    Del Toni n’acabo de parlar contestant al Brian. Era un home al que votava tot el ventall polític, des de l’esquerra més vermella al CIU més tirant a color de rosa.
    Ah, i d’ahir a molts anys! (més val tard que mai, no?)

    ResponElimina
  10. Curiosament, la propera entrada del meu blog també parlarà d'un període vital similar -entre els deu i els catorze anys- en el meu cas, meitat de la dècada dels '70. Crec que va ser un temps en el que es gestà aquest model d'arribista que comenteu i patim en pla industrial -com veritable espècie invasora- ja que d'aquests "encoberts", com jo els anomeno, i aprofitats n'hi han hagut sempre, és clar. I d'aquests polítics honests, què se'n ha fet? Rara avis. Precís apunt, evocador de coses sentides als pares i fins i tot viscudes. Salut.

    ResponElimina
  11. Vicicle, aquestes "rara avis" -les de més bona fe- deuen estar mig amagades a les bases dels diferents partits, penjant cartells i pencant prenent hores del seu lleure. Soles estar eclipsades pels més intrigants i aprofitats.
    Espero la teva propera entrada.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog