dissabte, 21 de novembre de 2009

Esperits (de vi i dels altres)



No fa pas tants anys –o potser m’ho sembla- que no hi havia sopar entre la colla dels nostres amics en el que algú no proposés acabar jugant “ a fer anar el got” . Això que dit així sembla la proposta d’un afeccionat al ram de l’aigua, no era sinó el que avui es coneix com a “jugar a la “OUIJA” –un joc d’ambients espiritistes i paranormals, popular entre els adolescents,  qualificat de perillós per bona part de la societat benpensant, que expliquen que comporta estranys fenòmens, alguns d’ells d’etiologia demoníaca...
El cas és que, aquells anys del còlera,  havent sopat i entre que si el PSUC i si la Convergència Socialista, que si són alls o si són cebes, o com dirien en castellà “ que si son galgos o son podencos”, sempre sortia algú que, amagant un badall d’avorriment, proposava jugar “al got”.
Hom enretirava a un costat la cafetera Oroley, les tasses, i les ampolles de “Torres Cinc” i d’”Anís del Mono”, amb les que ens fèiem els “carajillos” que escalfaven el debat, i escampava les lletres de l’abecedari en cercle  i els números del zero al nou, escrits damunt d’ uns paperets retallats d’una llibreta; posava un got al mig, i els dits al damunt, i procurava connectar amb el “més enllà”; els uns tancant els ulls i posant cara de guru en estat previ a la levitació i d’altres xarrupant per enèsima vegada un cigaló d’Anís del Mono –cosa que no deixa de ser un modest homenatge a la racionalitat darwiniana, o sinó vegeu l’etiqueta de l’afamat beuratge-
No tardava el got a moure’s, impel·lit per inexplicables energies de dubtosa explicació empírica,  i quan a la pregunta de si hi havia algú, anava directament al SI, començaven els deliris de tots els assistents.
Responent les preguntes que se’ls formulava, el got, intèrpret material d’algun esperit,  anava d’una lletra a una altra. Depenent dels gustos literaris i polítics dels assistents, apareixien Flaubert o Proust, Viriginia Wolf o Mossèn Cinto Verdaguer, Andreu Nin, o el mateix Lenin en persona.  També hom contactava nàufrags negats i desapareguts en recents inundacions i catàstrofes que publicava la premsa, i alguna vegada havia arribat a fer connexió en directe amb algun quiròfan on un cardiòpata obès acabava de deixar l’asèpsia i la fredor de l’hospital,per què el cor li havia dit prou,i el seu esperit volava, segurament més atret per l’olor d’anís i cafè que s’afegia a la pulcra suggestió de la invocació de les coses del “més enllà” del nostre catau, que no pas per les llums brillants que l’haurien de dur a l’eternitat. Hom coneixia la seva mort abans que el cirurgià tingués temps de donar la fatal noticia a la família del malaurat...
Alguna vegada apareixia un personatge de ficció literària com Jane Eyre, la Dama de les Camèlies o en Shylock de “El mercader de Venècia”: -“L’hem cagada, cirerer”- deia algú dels més escèptics, però sempre hi havia qui ho arreglava dient que eren esperits juganers, fotetes i fantasiosos, que prenien personalitats literàries per fer-nos riure o enganyar-nos.    
Entre tanta varietat humana d’esperits il·lustrats o no, un dia,  de cop i volta, se’ns aparegué un personatge més proper: s’anunciava com l’oncle d’un dels assistents. Era un soldat republicà que havia desaparegut quan la guerra. Donava detalls que el seu nebot corroborava i fins i tot va dir alguna cosa puntual que aquell ignorava, per la qual cosa feia revelacions íntimes i personals, que la majoria atenia amb reverencial curiositat.
Dia rere l’altre anava sortint el malaurat soldat republicà, fins el punt que algú de la taula, avorrit i fart del protagonisme d’aquell vell i finat combatent –potser trobant a faltar personatges amb més “glamour”- va deixar anar un exabrupte dient: -“Collons, ja tornem a tenir aquest  paio pesat aquí una altra vegada!”.
El resultat immediat fou que la pobre i solitària ànima  va trencar la seva connexió de manera fulminant, i tothom es va quedar amb el dit damunt del got, amb cara de circumstàncies,  com una colla d’enzes, mirant-nos els uns als altres sense saber que fer.
El nebot del desaparegut soldat, una mica dolgut i indignat,  va agafar la seva tassa de cafè i l’ampolla d’Anís del Mono, va deixar la rodona,i va anar a seure a un sofà. Va agafar la revista “Triunfo” i es va concentrar en un article d’en Vázquez Montalbán, que feia conya sobre unes declaracions de l’ Adolfo Suárez en relació a unes altres d’en Fraga Iribarne, replicant a unes bajanades de l’Abril Martorell.
Els del got van reiniciar la seva pràctica espiritista. Els personatges van tornar a ser d’una altra factura literària. El que havia enutjat l’esperit del desaparegut  soldat republicà duia la veu cantant. Sembla ser que havia connectat amb un esser d’un altre planeta; un alienígena de no sé quina llunyana galàxia que estava disposat a revelar els misteris i les veritats de l’infinit.
El portantveu li preguntà la qüestió definitiva:
“A la vostra galàxia creieu en Déu?” –va inquirir amb veu tremolosa.
El nebot del vell soldat republicà, amb un ull posat a l’article d’en Vázquez Montalban i l’orella a la taula, no va poder reprimir un pensament, potser fruit del seu enuig i la seva petita frustració:
-“Recollons, mira que seràs “gilipolles”, paio!” –va pensar.
Els de la taula estaven abstrets. El got anava d’una lletra a una altra. Algú s’aixecava expectant, sense treure el dit. Finalment es sentí la veu espantada d’algun:
“Gilipolles”- “Ostres, la resposta de l’esperit ha estat dir-nos “gilipolles” !!!"...


Cercar en aquest blog